La distinció entre vocal i consonant és operativa, per bé que no gaire fonamentada. La principal diferència rau en la capacitat del so vocàlic d’aparèixer aïllat, independentment de qualsevol altre so de la cadena sonora (per això pot constituir-se en nucli sil·làbic, cosa que mai no pot fer una consonant, que no és un so amb veu pròpia). Ara bé, entre la màxima obertura de la vocal ([a]) i el màxim tancament consonàntic ([p]) té lloc tota una sèrie de casos intermedis, on queden englobades les semivocals, les semiconsonants i les sonants (nasals i laterals), que, en major o menor grau, comparteixen característiques pròpies de les vocals i de les consonants. Així, per exemple, les sonants poden ser nucli o bé marge en la constitució sil·làbica.
L’estudi de la síl·laba és molt útil per destriar quina és la distribució dels sons, és a dir, per classificar quin lloc pot ocupar cada unitat. La síl·laba oberta acaba en una vocal, que rep el nom de lliure; la síl·laba tancada acaba en una consonant, i la seva vocal s’anomena travada. Per fonètica sintàctica es poden produir algunes resil·labificacions o reorganitzacions de les síl·labes en pronunciar-se enllaçats dos mots seguits.