La fonètica s’interessa per l’aspecte físic i fisiològic del so, per la seva naturalesa concreta, articulable per qualsevol parlant i perceptible per l’oïda. La varietat dels sons esdevé infinita perquè en la seva emisió intervenen múltiples factors, no tan sols de caire fònic, sinó fins i tot de tipus psicològic.

La fonologia també es basa en l’estudi del so humà, però no la concerneix la seva emissió en un context concret, ni la seva audició, ni els fenòmens acústics que se’n deriven, sinó que n’abstreu l’aspecte funcional. El so s’estudia en la mesura de la funció que realitzi dins el sistema fonològic d’una llengua. De l’anàlisi de les infinites possibilitats d’emissió del so es passa a l’anàlisi d’aquest so des del punt de vista del seu funcionament dins del sistema. Interessen ara les unitats que acompleixen una funció determinada en el sistema fonològic, és a dir, els fonemes, ja que la fonologia investiga quines diferències fòniques es troben associades a diferències de significat.

El so és dons per a un fonetista el conjunt de particularitats que apareixen en un punt precís del corrent sonor; i per a un fonòleg qualsevol emissió fònica identificable com a unitat distintiva, discreta i opositiva. I el fonema és la unitat distintiva mínima.

L’alfabet fonètic internacional va ser creat el 1886 per P. Passy i ha sofert força modificacions per tal d’anar-lo adaptant a les necessitats d’un nombre creixent de llengües estudiades; se’l coneix normalment amb les sigles AFI (se’n poden considerar uns quaranta-cinc signes per a la corresponent transcripció de sons catalans).

Per a la transcripció fonètica fem servir els claudàtors i per a la transcripció fonològica, les barres obliqües. L’alfabet fonològic és molt més simple que el fonètic, naturalment, perquè prescindeix de matisos que no són pertinents quant al significat.