El sistema consonàntic català s’organitza sobre les oposicions bàsiques següents: a) per la vibració o no vibració de les cordes vocals (oposició que provoca els trets distintius articulatoris sord/sonor); b) per la manera d’articulació (que origina els trets oclusiu, fricatiu, africat, aproximant, lateral, nasal, vibrant); i c) pel punt d’articulació (que genera les oposicions bilabial, labiodental, dental, alveolar, palatal, velar).
La majoria de sons consonàntics comparteixen amb les vocals el tret distintiu sonor (només són sords alguns sons oclusius, fricatius i africats; els únics, per tant, que es poden sonoritzar). La diferència entre un so vocàlic i un so consonàntic sonor es troba en el fet que a l’origen del so vocàlic les cordes vocals estan més tenses que en el del so consonàntic i les successives unions de les cordes vocals en vibrar l’aire són més acusades, amb la qual cosa l’obertura de la glotis és mínima i, precisament per aquest motiu, el nombre de vibracions de les cordes és més gran. Per contra, en la formació dels sons consonàntics sonors les cordes vocals estan menys tenses, la glotis es troba més oberta i, per tant, el nombre de vibracions és menor, i la quantitat d’aire que surt, més gran, de manera que es produeix una barreja de so i de soroll.
L’inventari de sons consonàntics del català pot arribar a descriure de trenta a trenta-quatre realitzacions diferents, depenent tant del context fònic com del diferent nivell elocutiu emprat. L’inventari de fonemes del català central consta de vint-i-tres unitats; és coincident amb l’inventari del dialecte nord-occidental i del rossellonès (a excepció del fonema /r/, sonor, vibrant i uvular en aquest últim dialecte, per influència del francès); el balear i l’alguerès incorporen /v/; el valencià no apitxat descarta el fonema fricatiu, palatal, sonor; el valencià apitxat, finalment, redueix de forma considerable l’inventari de consonants, en ensordir els fricatius i africats alveolars i els africats palatals.