La llengua estàndard és una varietat lingüística ben definida (codificada) i acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència. És una llengua comuna, general i supradialectal i existeix per possibilitar i garantir la intercomunicació generalitzada en una comunitat lingüística en els àmbits formals, especialment per satisfer les complexes necessitats comunicatives d’una societat moderna. Són propietats de la llengua estàndard la unitat formal, la completesa i la diferenciació estilística.

L’estàndard té diverses funcions. Actua com a definidor de llengües, és a dir, crea una consciència d’unitat fins i tot allà on les dades estrictament lingüístiques indiquen el contrari; aquest és el cas de la consciència d’unitat que tenen els parlants de les diverses modalitats d’alemany, consciència que els diferencia dels parlants del neerlandès, per bé que hi ha moltes varietats d’alemany molt més properes al neerlandès que no pas a altres parlars alemanys.

L’estàndard actua també com a varietat referencial: infon seguretat als parlants, cosa que comporta lleialtat lingüística, és a dir, l’adhesió dels parlants a la seva llengua i la voluntat de mantenir-la; la inseguretat lingüística, en canvi, genera autoodi i la consegüent deslleialtat.

Una altra de les funcions de l’estàndard és la discriminació social. La llengua és un filtre en l’ascens social que atura els qui no la dominen i impulsa els qui ho fan. Per això en una comunitat lingüística normal el domini de la llengua és una necessitat i un valor reconeguts per tothom sense discussió.