Els pronoms relatius actuen com a nexe introductori de les proposicions subordinades, hi tenen una funció sintàctica i es relacionen directament amb el nom complementat per la proposició, és a dir, l’antecedent.
El pronom relatiu més habitual és que (només pot fer les funcions de SN: subjecte, CD, CC). Per a totes les funcions de SP (CI, CRV, CC) cal fer servir els relatius tònics què, qui i el relatiu compost. El pronom relatiu on fa la funció d’un complement locatiu. Escadusserament, podem trobar la partícula com a mode de pronom relatiu precedida de noms com ara manera o forma i exercint sempre la funció de CCM.
Els relatius tònics simples què i qui, i el relatiu compost el qual no són totalment equivalents. La llengua manifesta preferència pel relatiu compost. Aquest, a més, és l’únic possible darrere preposicions tòniques o locucions preposicionals i darrere qualsevol forma verbal; per tant, és aconsellable triar el qual enfront de què o qui en cas de dubte.
En català és inadmissible la combinació preposició + article + que amb un antecedent explícit. L’ús d’aquesta mena de construcció és producte d’una interferència (sintàctica) de l’espanyol. D’altra banda, la seqüència el + que és correcta només si no té cap antecedent explícit i es dóna el cas que o bé el determinant té valor neutre (i es pot substituir per allò) o bé entre el determinant i el relatiu se sobreentén un nom.