En les llengües subordinades, la interferència actua en un doble sentit: d’una banda es constata la substitució dels elements propis per elements de la varietat interferidora, i d’una altra banda s’observa que les necessitats expressives de la llengua dependent són satisfetes per les solucions que aporta la varietat dominant.

La interferència afecta la llengua catalana en tots els seus nivells: lèxic, sintàctic, morfològic i fonètic. El primer nivell afectat és sempre el lèxic; aquí la interferència es pot produir sense una situació de bilingüisme generalitzat. A l’extrem oposat hi ha la interferència fonètica, que implica una situació de bilingüisme generalitzat, fet que propicia l’adopció dels hàbits articulatoris de la varietat dominant (per exemple, cada cop que un parlant català pronuncia Spiderman sense diftongació o San Francisco amb so interdental, inexistent en català).

Tot el lèxic que ha entrat en el català en els últims segles és provinent de l’espanyol, al sud de la frontera hispanofrancesa, i del francès, al nord d’aquesta mateixa frontera política. Com més temps passa una llengua en situació de subordinació, més coincidència es constata entre el sistema de la llengua dominant i el de la subordinada. En el cas de la llengua catalana, això ha originat un contrast altament colpidor entre el lèxic relatiu a objectes nous o relativament nous que es troba a banda i banda de la frontera política. És una evidència que les paraules vutura, essència, autoruta o jornal són gal·licismes del català septentrional en la mateixa mesura en què cotxe, gasolina, autopista o diari són hispanismes del català de la resta del domini.

La interferència lèxica és un fenomen molt vast, que va molt més enllà del calc i del manlleu. El manlleu és l’adopció d’un mot de la llengua interferidora, com ara els mots bistec o futbol, que el català ha manllevat de l’anglès; el calc en canvi és l’adopció d’una estructura formal o semàntica de la llengua interferidora, però que es basteix amb elements de la varietat interferida (com ara les construccions pseudocatalanes estiuejar, apartat de correus, passar-s’ho bé, anar de capa caiguda, o bé caixa de sabates, fixar-se etc.).

La interferència no és dolenta en si mateixa, allò que resulta lesiu per a la integritat d’una llengua és la dependència unilateral. La llengua interferidora s’interposa entre la llengua subordinada i la resta de llengües, de tal manera que tots els neologismes que penetren en la llengua interferida són mediatitzats formalment per la llengua interferidora. És per interposició de l’espanyol que tenim en català avui les formes invertir (en el sentit d’esmerçar diners o altres recursos), cocodril, estadística, actitud i moltes d’altres en comptes de les formes que el català tindria sense aquest sotmetiment a la interferència, és a dir, investir, crocodil, estatística, atitud.