Hi ha oracions relatives que no tenen un antecedent explícit; són les oracions relatives substantives o substantivades. Com a oracions substantives, és evident que poden fer qualsevol funció pròpia d’un SN (a 1a, subjecte; a 1b, CD; a 1c, CI; a 1d, CRV):

          1a    Qui sàpiga la veritat haurà de parlar.

          1b    Convideu qui vulgueu.

          1c    Donaran el premi a qui guanyi la rifa.

          1d    No et refiïs de qui escrigui ‘cangurú’.

Un altre cas relacionat amb les oracions relatives és el d’aquelles en les quals l’antecedent és tota una oració, com ara quan diem Vaig topar amb un crocodil a l’autoruta, cosa que ningú no vol creure. Amb aquestes oracions afegim un aclariment a allò que s’indica en la primera oració; no direm per tant que tinguin un valor adjectiu, sinó més aviat que són equivalents a coordinades (Vaig topar amb un crocodil a l’autoruta i/però ningú no ho vol creure). Aquestes construccions van encapçalades al més sovint per cosa que o la qual cosa, encara que també poden portar un substantiu abstracte:

          2a    Finalment construiran l’autoruta, decisió amb la qual no estem d’acord.

Amb aquest procediment, la represa del significat de l’antecedent es fa mitjançant un nom que va seguit del relatiu, fins i tot en casos en què l’antecedent no és oracional. Compara:

          3a    Va fugir a Mèxic, que era un país molt receptiu.

          3b    Va fugir a Mèxic, país que era molt receptiu envers els exiliats.