Les proposicions subordinades substantives interrogatives no sempre s’insereixen en una oració de modalitat interrogativa. Si la interrogativa és total, és a dir, si es demana sobre la totalitat del que s’afirma o es nega, es fa servir la conjunció si. Si la interrogació és parcial, és a dir, si es demana sobre un aspecte concret, es fan servir diversos connectors interrogatius: els pronoms què i qui, els determinants quin i quant o els adverbis quan, on i com.

La funció sintàctica més habitual és la de CD de la proposició principal i, més rarament, de subjecte o altres:

          1. Em demano quantes vegades l’havia advertit.

          2. Qui va perdre les claus és un misteri.

          3. El dubte de quina part de culpa hi tenia la corsecava.

Pareu compte que no és el mateix cas el que veiem a Vull saber per què no m’ho vas explicar que el que es presenta a En Jordi pregunta si ha de portar res al sopar. Mentre que la primera oració és una pregunta, la segona és una asserció; la diferència rau en el verb de la construcció principal.

Les interrogatives indirectes se substitueixen pel pronom feble ho (quan fan la funció de CD).