Per a l’establiment del sistema vocàlic català cal tenir en compte els tres paràmetres següents: el grau d’obertura (de la cavitat bucal), el lloc d’articulació (el punt de la cavitat on s’observa una aproximació més evident dels òrgans articulatoris) i el context accentual (vocalisme tònic i vocalisme àton). D’acord amb aquests criteris, establim l’existència de les següents vocals catalanes:
• les tres vocals anteriors o palatals (el predors de la llengua es troba cap endavant i cap amunt): tancada [pit || mil || digui], mitjana [neu || meu || és], oberta [mel || pèl || vel]
• les dues vocals centrals o medials (el dors mitjà de la llengua, en posició de més relaxament, es troba més o menys pla, i cap avall): oberta [pla || avall || passar], mitjana [avall || passar || cangurú (a les Illes: rebre)]
• les tres vocals posteriors o velars (el postdors de la llengua es troba endarrera i cap amunt, de manera que s’acosta al vel del paladar): tancada [puc || full || atitud], mitjana [fosc || fórmula || rom], oberta [tros || bròquil || brou]
El nombre de fonemes vocàlics varia lleugerament segons el dialecte tant en el paradigma tònic com en l’àton.