Ai, l’ortografia! Quin maldecap! Jo sempre he tingut problemes amb l’ortografia, no he pogut mai amb les irregularitats, deu ser que tinc alguna de les neurones ortogràfiques lleugerament despistades o vés a saber! M’hi esforço, però de tant en tant…
Sempre m’ha preocupat poder explicar d’una manera senzilla i raonable l’ortografia del català, buscant tot tipus d’estratègies per millorar la competència del meu alumnat. Quan vaig començar a treballar, podia concentrar-me en les faltes dels alumnes; actualment, hi ha un garbuix tan gran en els textos que sovint no sé per on començar.
La Didàctica de l’ortografia sempre ha postulat que els exercicis repetitius i memorístics no duien enlloc i s’ha dedicat a proclamar que la reflexió sobre les normes, sobre les pròpies errades, la creació de corpus personals i grupals de faltes eren les línies correctes d’actuació. En honor a la veritat, he de dir que ho he provat gairebé tot amb un èxit poc destacable. Mai he gosat publicitar cap dels meus invents ortogràfics. Malauradement, la majoria de propostes alternatives d’ensenyament de l’ortografia xoquen amb la realitat, es basen amb la idea peregrina que els aprenents tenen ganes de deixar de fer faltes, i xoquen, sobretot, amb les possibilitats reals de gestió de tots aquests instruments per part del professorat. Si corregir dictats i redaccions ja resulta esgotador, enfrontar-se amb els quaderns de reflexió de faltes suposa, simplement, un suïcidi personal, com a mínim en els primers cursos de l’ESO on, com vaig mostrar en la memòria de la meva llicència, els alumnes experts poden fer una errada cada cinc mots, aproximadament.
Per tot això, resulta poc habitual trobar articles sobre l’ortografia que no et facin excitar. Ahir al vespre vaig xocar amb una petita meravella a l’especial d’Articles número 48 [no l'he acabat, potser trobaré alguna cosa més]. Ja havia devorat l’article fabulós del meu amic Joan Busquets, però ahir vaig llegir el de la professora Assumpta Fargas de la Universitat de Vic “L’ensenyament-aprenentatge de l’ortografia: una qüestió només de regles”. Recomano fervorosament la lectura de l’article ja que deixa clares una sèrie de nocions que sovint ens maregen (norma, regla, excepció…). A banda de la demostració que fa que moltes de les regles que posem davant dels nostres aprenents els són inaccessibles, incomprensibles o fins i tot falses; el que més em va ajudar de l’article va ser la introducció del concepte d’impredictibilitat. Moltes de les solucions normatives de les llengües són imprevisibles i s’han d’aprendre “de memòria”, “perquè sí”, consultant professorat i diccionaris.
L’autora postula que calen tres vies per assolir la competència ortogràfica: les regles, la memòria i la consulta, per la qual cosa no ens podem limitar a la primera i hem de fer entendre als nostres aprenents que cal que comptin amb les altres dues.
Gràcies, de tot cor, a l’autora.
Aquests dies m’estava enfrontant als diacrítics. Havia decidit seguir els consells d’una lectura francesa (crec que és la que vaig ressenyar aquí abans de l’estiu): donar només una de les solucions, sense confrontar-la a l’altra, no fer les dues columnes, aprendre’n primer unes, després unes altres, unitàriament. Ja us explicaré com m’ha anat d’aquí a unes setmanes….
Comentaris recents