Vet aquí una vegada, hi havia un home sord. Es deia Joan i tenia 22 anys. Portava el cabell curt. Tenia un hàmster al que li havia posat Ramon .
Vivien en un poble petit de la plana de Lleida. L’home era sord i el hàmster mut. No podien comunicar-se perquè un era sord i l’altre mut. I d’això tracta l’historia.
Ja n’estaven tips de no poder-se comunicar.
Un dia mentre passejaven pel poble, que era el que els agradava mñés als dos, van intentar inventar un mètode per poder-se comunicar. Amb el hàmster damunt l’ espatlla tots dos pensaven i pensaven però no van poder trobar cap mètode.Després d’ un passeig fins a la posta de sol tots dos van tornara casa . Es van posar molt tristos.
Mentre tornaven a casa pel camí van trobar un senyor ja gran que es deia Lluís .
-Per què esteu tant tristos? -va preguntar aquell home vell.
Cap dels dos no va respondre , perquè l’home no podia escoltar el que li preguntaven i el hàmster no podia repondre. L’home vell va arribar a la conclusió: L’home era sord i el hàmster mut i va preguntar al hàmster si ell era mut i l’home sord i el hàmster va fer que sí amb el cap.
El Lluís li va ensenyar una frase al hàmster amb l’idioma de signes per dir-li a en Joan que havien d’anar a una escola per aprendre l’idioma de signes.No el normal sinó un per poder-se comunicar un animal i una persona Però l’escola era en un lloc molt llunyà, al Tibet a Àsia.
Ells hi van voler anar. Primer van agafar un avió fins a París, després un tren fins al Tibet i finalment un cotxe fins arribar a aquell poble ,
fins a l’escola. Es van quedar a viure allà durant una temporada.
En dos anys ja interpretaven l’idioma de meravella . Van estar molt agraïts als mestres que els hi van ensenyar .
Llavors van decidir tornar cap a casa.
I just quan van arribar , va trucar el pastisser a la porta. Portava la mona en un carro , ja que era Pasqua . L’home es va menjar un tros de la mona i el hàmster una altra mica .
I conte contat ja s’acabat.