Diari del dia a dia de l' Escola Sol Naixent
Archive for 15 setembre 2017
EL GAT S’ HA ESCAPAT
Un dia d’estiu al matí la meva mare i jo que em dic Ainoa vam baixar al pati a muntar la piscina.Jo tinc 9 anys, tinc el cabell llarg i castany i m’agrada jugar a futbol. Estàvem tant entretingudes muntant la piscina que muntàvem cada any, quan el gat va sortir per la porta del pati i es va escapar a l’hort.El gat era negre i gran.Feia tres anys que el teníem. L’ havíem trobat un dia per la carretera abandonat . El vam recollir i ens el vam quedar.Era un gat força entremaliat.
-Ainoa has vist al gat?- em preguntà la mare.
-No mare, fa estona que no el veig!
Vam anar a l’hort a veure si hi era, però res, el gat havia desaparegut.
-Mira sota l’herba a veure si hi és!-em digué la mare.
-Està aquí sota l’arbre, però no es deixa agafar.
El vam empaitar, va venir corrents i jo el vaig agafar.
El vam portar a casa perquè estava espantat,i nosaltres, vam continuant muntant la piscina.
Ainoa Montoliu 4art
INCIDÈNCIES A LA CLASSE DE GIMNÀSTICA-
En una escola d’un petit poblet de Lleida feien, com cada setmana, classe d’educació física. Com que aquell dia era l’últim dia de curs van fer joc lliure però ho havien de triar, la mestra els proposà:
-Teniu dues opcions per triar, jugar al matar conills o al cementiri.
Sis nens van aixecar la mà per jugar al cementiri i quatre per jugar al matar conills.
I com que en Pol estava entre els quatre que van perdre i l’Arnau i la Paula van donar els dos vots que quedaven per jugar al cementiri, en Pol es va enfadar. En Pol era un nen de nou anys que havia vingut a l’escola aquest curs i encara no coneixia gaire bé als seus companys de classe, va dir:
-N’estic tip de que l’Arnau i la Paula siguin els vots que em facin perdre!
La Paula, la nena més gran de l’escola, que ho va escoltar li va dir a en Pol plantant-li cara:
-No és culpa nostra que ens agradi el cementiri i no el matar conills, escarabat!
L’Arnau, el millor amic del Pol que tenia vuit anys, ho escoltà i hi intervé:
-No és culpa de ningú que a una persona li agradi un joc i a una altra un altre joc.
-És el Pol el qui fa això! -va fer la Paula.
-No, sou tots dos! Ara deixeu les discussions i feu les paus.
-Ho sento Paula!! -es va disculpar el Pol.
-Ho sento Pol! es va disculpar la Paula.
– No sempre podreu fer el que voldreu.-els va dir L’Arnau.
Joel Boixadera 5è
EL COLORAINES
Jo tinc a casa un lloro.Li dic Coloraina . És gran , té quatre colors, té el bec llarg i corbat com tots els lloros i té moltes plomes.
Un dia el meu lloro es va escapar de la gàbia perquè vam deixar la porta oberta.
Al cap de una estona ,vaig anar a beure aigua i al passar pel davant d’ on normalment hi ha la gàbia , el Coloraina no era a la gàbia.
Llavors vaig anar a cridar a la meva mare.
El meu pare quan va arriar a casa va veure que la mare i jo buscàvem al lloro.El pare va venir de treballar i tenia molta gana.
El pare va fer-se el dinar i es va posar a dinar, mentre nosaltres dues continuàvem buscant i cridant l’ animal .
Després de dinar el pare la mare i jo ens vam posar a buscar al lloro.
Primer el vam buscar per casa.Primer dalt dels armaris de la cuina perquè li agradava posar-s’hi, després per la meva habitació perquè li agradava posar-se a la finestra i mirrar el carrer tot mofant-se de la gent que hi passava, després pel rebost perquè li agradava el formatge que teníem…I com que no el vam trobar per casa el vam buscar pel carrer.Al carrer hi havia molts arbres.Vam buscar per tots els arbres i no el vam trobar .
El pare , la mare i jo estàvem molt nerviosos i es començava a fer de nit.
Vam anar a casa per buscar una llanterna per continuar buscant el lloro i quan vam entrar el vam trobar dins de la gàbia.Vam tancar la gavià i vam anar a dormir.El Coloraines també va dormir.
Ainoa Montoliu 4art
EL SEGREST
Vet aquí una vegada, fa uns quants anys, van segrestar a una dona d’una casa rica de Cubells.
Devia tenir 55 anys però semblava més jove. Era alta, tenia els cabells rossos i els ulls verds. Era prima i sempre vestia amb roba molt elegant i cara perquè tenia molts diners.
Al poble se la coneixia com “la dona perfecta” però gairebé mai sortia de casa i quan sortia anava amb una gran limusina blanca que pilotava un xofer una mica malcarat.
Va córrer la noticia de que la nit anterior, que havia hagut tempesta, l’havien segrestat, però ningú havia vist res.
A les noticies van dir que qui l’havia segrestat només ho havia fet per diners:
“Si pagava la deixaria en pau amb la condició de que no li diria a ningú qui era, però si no pagava no tornaria a casa seva “.
El seu millor amic era policia i investigava el cas. Es deia Josep, tenia 31 anys i feia cinc anys que treballava de policia, pensava que els sospitosos eren tres: La seva germana perquè sempre havia volgut ser com ella, la seva amiga Sofia perquè no tenia tants diners i el seu xofer perquè era l’únic que coneixia tots els moviments de la dona.
Els policies van registrar la casa de la seva germana i la de la seva amiga Sofia però no hi van trobar res.
Ara només faltava anar a casa del xofer. Quan van arribar van tocar a la porta. Quan el xofer van obrir la porta els policies el van trobar molt nerviós i li van dir que venien a registrar la seva casa perquè ell era sospitós de la desaparició de la dona.
No van trobar res però quan ja marxaven van sentir uns sorolls que venien del soterrani. Van anar-hi i…
era allà , lligada de peus i mans entre algun que altre ratolí , la van treure i la van pujar cap a dalt a casa .
Van detenir al xofer i la dona va posar moltes mesures de seguretat a casa.
Ainoha Ruiz 6è
UNES ESTRANYES VACANCES
Vet aquí una vegada en una ciutat catalana hi vivia un detectiu que tenia 23 anys .Es deia Josep.
El detectiu tenia el cabell curt, i se’l tallava cada mes perquè sempre tenia calor i allà on vivia sempre feia molta calor. Era un detectiu amb poc èxit, però sempre estava molt alegre.
Era molt puntual i prudent amb les coses que feia.
Vivia en una casa blanca a la vora de Lleida i de l’ aeroport perquè viatjava molt.
Un dia va decidir anar amb avió a Nova York per aprofitar les vacances i passar-s’ho molt bé durant 7 dies.
Al matí va anar cap a l’aeroport i va pujar a l’avió . Va arribar en 10 hores a Nova York.
Quan el Josep va arribar a Nova York va anar cap a l’hotel a descarregar l’equipatge i va veure en un televisor que hi havia hagut un robatori en una joieria.
El detectiu va anar a buscar pistes i va veure que la porta havia estat forçada. Es va adonar que el lladre era molt llest.
Va tornar a l’hotel per descansar.
L’endemà va agafar una màquina, que sempre portava, fins i tot en els seus viatges de vacances, per veure qui havia forçat la porta de la joieria. En Josep li va dir al joier:
-Crec que ja sé qui ha robat a la se va joieria, Va ser un tal Wllian.
-D’acord, però com l’atrapem? Va preguntar el joier.
-Ho farem deixant una joia a l’entrada de casa perquè així perdrà temps agafant la joia. Aleshores sortirem del nostre amagatall i podrem enxampar aquest lladre de joies-va a respondre en Josep
I L’endemà van deixar un rubí a l’entrada de casa. En Josep i el joier es van amagar a darrere d’un matoll i quan va sortir el lladre de casa, es van llançar a damunt del lladre. El van van portar a la comissaría i el detectiu se’ n va tornar de nou cap a casa.
Joel Boixadera 5è
Comentaris