IV. Un encàrrec per a la perdiu blanca

Era la perdiu lamentant-se “El Perdigot ,el Perdigot!  Per les meves plomes! el meu bec i les meves ales! Em farà matar, tan segur com les fures són fures! On em  poden haver caigut?” L’Alicia va pensar que potser buscava el rellotge i la branqueta de boix, però després de tot el que havia passat i de nedar pel bassal els havia perdut. Quan la perdiu va veure L’Alicia li va dir: “Escolta Montserrat, corre cap al palau i porta’m un rellotge i una branqueta de boix. Ràpid!” L’Alicia, que estava molt espantada, li va fer cas, però sabia que l’havia confós amb la seva criada. Va córrer fins arribar al palau on hi havia un placa que deia “M. Perdiu”. Va entrar i va pujar escales amunt fins arribar al menjador de la torre. Dins hi havia una taula plena de rellotges i branquetes de boix. L’Alicia va agafar un rellotge i una branqueta i, quan anava a marxar, va veure una ampolla amb un líquid verd. Esperant que aquell líquid  la fes créixer,  se’l va beure d’un sol glop; però, de sobte, va trobar que el sostre li premia el cap. L’Alicia creixia i creixia fins al punt que va haver de treure el braç per la finestra de la torre del palau i el peu per la xemeneia. L’Alícia només desitjava tornar a ser a casa seva i es deia: “Tant de bo no hagués entrat en aquella cova seguint a la perdiu”.