Category Archives: General

Horatius Sala o Pep Flaccus?

Molts considerem que els cantants són els heralds de l’era moderna, que les seves lletres són versos, que la seva música és poesia… L’estrès és el final d’una carrera on has de  fer-ho tot, has de ser el millor… En aquesta lletra-versos-poesia  veureu alguns” tòpics literaris” creats per Horaci i estudiats fa uns dies a classe. Cerqueu i comenteu a la següent cancó de Pep Sala  tots els tòpics literaris que trobareu als versos d’Horaci. 

 

CARPE  DIEM

Jo no vull tenir pressa         “Dum loquimur, fugerit invida          
per no arribar mai enlloc,     aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.” 
jo no vull tenir riquesa,                                                            Horaci ,Odes, I-XI
tampoc vull ser el millor.

Jo no vull estar al dia,
ni vull viure del passat,
jo no vull jutjar els altres,
ni estar pendent del demà.

Tu em deies carpe diem,          (…) quod non imber edax, non Aquilo impotens
que el temps passa volant,         possit diruere aut innumerabilis
que només són quatre dies,       annorum series et fuga temporum.”
i els haurem d’aprofitar.                                               Horaci, Odes, III, XXX

Jo no vull anar a la moda,
que han pensat per mi aquest any,
ni estar pendent de les notícies,
ni tant sols dels titulars.

Jo no vull viure de pressa,
ni vull viure pels diners,
ni estar pendent de la política,
ni que em diguin el que haig de fer.

Tu em deies carpe diem,
que el temps passa volant,
que només són quatre dies,
i els haurem d’aprofitar.

Jo només vull viure al dia,
i oblidar el temps perdut,
que la vida no s’atura,
i només et tinc a tu.

Música i lletra : Pep Sala

Narcís, home egoista, i Eco, nimfa rebutjada.

S’acosta Sant Valentí, un dia d’ amor, d’alegria i sobretot per estar amb la teva parella, la persona important que és al teu costat als bons i mals moments de, aquesta persona sempre t’ajudarà i farà que visquis la vida de la forma més especial del món.

He triat el mite de Narcís i Eco, perquè me’l conec molt bé  ja que té a veure molt amb l’ amor, però amb l’ amor no correspost, perquè Narcís és una persona que no creu en l’ amor de les dones, ell no hi vol saber res d’elles i també, s’ha de dir ,que és una mica egoista.  Però  Eco ,la nimfa més alegre i més bonica de les nimfes, estava enamoradíssima d’ell, només veia ulls per ell, i Narcís no volia saber res de ella, i la pobre Eco es va consumir d’amor cada vagada més i més, i tampoc podia transmetre el seu amor o neguit perquè Hera, esposa de Zeus i deessa del matrimoni, la va castigar ( va descobrir que Eco l’ entretenia mentre el seu marit Zeus estava amb les seves amants ) ,Eco només podia repetir les darreres paraules del que deia als altres, i quan veia a Narcís, ella  li volia transmetre el seu amor, però no podia, llavors Narcís no li feia cas, pensava que estava una mica boja i que el seu amor era interressat perquè ell es considerava el més formós.

Un bon dia Narcís es va apropar a una bassa d’aigua, on ell es va veure reflectit i se’n va enamorar bojament, no volia marxar de la bassa, ell s’havia enamorat d’ell mateix i quan va voler abraçar la imatge reflectida a l’aigua va caure i els déus el van “castigar” convertint-lo en la flor que porta el seu nom, Narcís.

Jo he explicat aquest mite perquè es un amor no correspost i hi ha molta gent que està en aquesta situació; no és el meu cas, però si el de moltes persones i ens hem de posar a vegades a la pell dels altres per veure com se senten, ja que ara arriba el dia de Sant Valentí , ens mamatxuquen per totes bandes ( tele, ràdio, publicitat…)i molta gent està sola, trista i molt desanimada.
Tard o d’hora arriba el teu amor a la teva vida.

Dalila Espinosa, 1è Batx.

Ganímedes, el dia després.

“S’apropa el dia dels enamorats. Dia on el carrer s’omple d’amor. Estimar és arribar al punt a sentir que ja no existeixes,  arribar el punt en que ja no t’importa el que passi, fins al punt que estar amb les persones que tu estimes és el més important. El millor tipus d’amor és el que desperta l’ànima, que et porta pau a la ment i et fa aspirar a més. Algunes persones afirmen poder descriure l’amor amb paraules, amb fets, en canvi jo, no crec que sigui així. Estimar és quan deixes de parlar per començar a sentir, és quan canvies les paraules per les mirades, és quan sents que només amb el seu aire pots respirar…

El mite que més m’agrada, a part del que vaig escriure de Pigmalió, però que ja vaig fer un artícle semblant, per tant, ho faré del mite de Ganímedes.

Ganímedes era fill de Tros i Cal·lirroe, reis de Troia. Ganímedes era un dels joves més bells i apreciats d’aquelles terres i èpoques. Tant que ni Zeus se’n va poder resistir. Una bellesa que es reflectia a la seva cara, en el seu somriure, i en els seus ulls. Zeus, en veure aquell jove va quedar atònit i no va poder resistir-s’hi. Es va convertir en àguila, un animal elegant i preciós, per seduir amorosament a Ganímedes. I així ho va fer, s’hi va convertir i el va raptar. El va portar al mont Olimp i Ganímedes va quedar enamorat. Després de passar el millor dia de la seva vida, compartint tot, i sobretot, estimant, quan es va llevar l’endemà es va trobar en una cambra, fosca i bruta. En voler sortir va veure el despreci de Zeus envers ell, hi veia malícia en els seus ulls…Fins i tot odi. Es va veure, envoltat de déus esperant el seu servei, esperant els nèctars i les ambròssies per poder ser immortals, i Ganímedes es va sentir utilitzat, rebutjat, decepcionat, inútil… inútil per creure’s tota aquella mentida, inútil per no adonar-se’n que tot era una farsa. I va plorar, va plorar fins a assecar-se-li totes les llàgrimes, va plorar de ràbia, d’angoixa, d’amor…

Va passar anys i anys en aquell estat, i es va consumir d’amor, el seu rostre mai havia tornat a ser igual perquè no demostrava aquell increíble somriure que posseïa, però un dia, en llevar-se, més fort que mai, va ensenyar aquella rialla tan meravellosa que tenia i va dir-se a ell mateix, que podria, que algun dia trobaria aquell amor que li ompliria l’ànima i el cor, i que algun dia, sabria tornar a estimar.”

Laia Manent, 1è Batx.

Nascimento de Venus


S’apropa el “Día de los Enamorados”. Un dia bonic perquè la paraula amor té permís per a sortir de festa, per posar-se el seu vestit de gala i anar junts agafadets de la mà…? No, és bonic perquè sentim per dins i per fora, perquè estimem: si estimes, plores, rius, cantes, saltes…i també pateixes, perquè vius, perquè sents, perquè has sentit, perquè has estimat o simplement estimes sense demanar res, en silenci, amb paraules silencioses; potser crides i ningú t’escolta, potser esperas…però ESTIMES, i el més important , formes part de la vida !!!! Viva.
La mitologia és plena d’amistats inseparables, de parelles , de matrimonis, de relacions de tota mena…per això és viva i nosaltres encara la fem més. Tampoc podem oblidar-nos del nostre gran poeta  Catul que va “cantar” a l’amor i el va fer gran:

 “Odi et amo, quare id faciam fortasse requiris

 Nescio, sed fieri sentio et excrucior.”

                                   ” Odio i estimo. Preguntes, potser, com és possible.

                                              No ho sé, però ho sento i és un patiment.”

                                                                Catul, Odes, LXXXV

Us deixo un fado sobre el neixement de la reina del amor, Afrodita. Disfruteu de la música i intenteu gaudir també de la lletra.

Nascimento De Vénus

Vem devagar /
Na espuma das marés /
E descobre que o melhor demim /
É mais do que aqui vês / Vem muito devagar/
Desvendar a nudez / Sons de mar, ressonãncias /
De música nas mãos e sal nos pés /
Búzio que contém / A canção dos ventos /
O ventre do poema, enrolar da vaga /
A memória da areia que me afaga /
E se estenderes a mão /
Talvez possas tocar, digo talvez /
O coracão azul cobalto aladamente /
O nó que enreda o sonho e tu não vês.

Rosa Lobato de Faria – Ricardo J. Dias

EL NAIXAMENT DE VENUS

Vina a poc a poc
a l’escuma de les marees
i descobreix que el millor de mi
és més del que veus ací.
Vina molt a poc a poc
a descobrir la meva nuesa
sons de mar, ressons
de música a les mans i sal als peus.
Cargol que té
la cancó dels vents,
el ventre del poema, enrotllar de l’onada
la memòria de la sorra que m’acarona.
I si allarguessis la mà
potser podries tocar, dic potser
el cor blau cobalt que batega,
el nus que enxarxa el meu somni i tu no veus.

“Caperula Rubra”

Els alumnes de 1r de Batx. de llatí van fer a finals del primer trimestre i aprofitant els últims dies abans de les vacances, un treball en grup sobre el conte “Caperula Rubra”. L’objectiu era traduir el text en llatí ( 1ra i 2na declinació), reconstruir el conte a partir del text ( el tenien desordenat) i fer una audició (es van repartir els personatges ) . Com us havia dit, publico les imatges de la vostra feina i la part oral queden el divendres per gravar-la.

Ο ΕΦΙΑΛΤΗΣ ΤΗΣ ΠΕΡΣΕΦΟΝΗΣ / ΨΥΧΗΣ “El malson de Persèfon”

 
Aquesta cançó parla del desencant de la Grècia moderna, del trencament amb el “Món Clàssic” molt idealitzat, dels mites i dels temples, del seu passat cèlebre i millor, del conflicte que hi ha amb la Grècia actual, dels turistes, etc. Al refrany li diuen a Persèfon que s’adormi als braços de la Mare Terra i que no surti més al balcó de l’Univers.
El vídeo mostra moltes imatges relacionades amb la deessa… Quines?
Aquí teniu la lletra de la cancó…Identifiqueu alguns termes?

Εκεί που φύτρωνε φλισκούνι κι άγρια μέντα
κι έβγαζε η γη το πρώτο της κυκλάμινο…
τώρα χωριάτες παζαρεύουν τα τσιμέντα
και τα πουλιά πέφτουν νεκρά στην υψικάμινο!

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Εκεί που σμίγανε τα χέρια τους οι μύστες,
ευλαβικά πριν μπουν στο θυσιαστήριο…
τώρα πετάνε αποτσίγαρα οι τουρίστες
και το καινούργιο παν να δουν διϋλιστήριο.

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Εκεί που η θάλασσα γινόταν ευλογία
κι ήταν ευχή του κάμπου τα βελάσματα…
τώρα καμιόνια κουβαλάν στα ναυπηγεία
άδεια κορμιά σιδερικά παιδιά κι ελάσματα.

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Aquesta actuació és de Spiros Sakkas.

Hola a tothom, he trigat una mica, però per fí tinc la traducció de la cançó. Crec que mostra la desesperació per la pèrdua o degradació del passat gloriós.

Allí, on el poliol i la salvatge menta van créixer
i la terra va germinar el primer cicle,
ara els pagesos regategen pel ciment
i els ocells cauen morts als forns.
 
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
 
Allí on els místics es donaren la mà
amb respecte a l’entrar al lloc sagrat,
ara els turistes llencen burilles
i miren fixament la nova refineria de benzina.
 
Dorm, Persèfone
En els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
 
Allí on el mar fou beneït
i el belar  de les cabres fou una pregària,

ara els camions duen a les drassanes 
cossos buits, nens fets de trossos de metall i xapa.
 
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…

 

 

“Déus de Llibre”

Els alumnes de 1è de batxllerat , a l’assignatura de grec, abans de Nadal i aprofitant les festes venideres, van fer uns “punts de llibre mitològics”. Cadascú va triar la seva divinitat preferida estudiada fins aquell moment; per una part en van ficar una fotografia amb els noms en llatí i grec, atributs i significats, i per la part de darrera van explicar una llegenda d’on la divinitat és protagonista. Un Bon regal !!!!

La Trinca i Plaute

ODA AL PAPER DEL WATER
Pa, pa, pa, pa,
paper paper,
paper paper esterilitzat,
paper paper higienitzat,
paper paper enrotllat.
Paper paper
de color groc, color rosat, color vermell o color blau
et demanem, paper estimat, que sobretot siguis suau.

Tu sempre alerta al servei del poble,
i et fa servir l’analfabet, l’intel·lectual,
el soldat ras, el general,
el gran burgès i el menestral,
per què en això d’evaquar lluita de classes no n’hi ha.

El teu destí fatal,
màrtir de la societat,
que quan t’ha utilitzat
estira de la cadena
i tu t’en vas al darrera,
de cap a la claveguera.

Però en acte de “rebeldia”
embusses la “cañería”
i ho deixes tot fet un nyap.
Paper enrotllat de cel·lulosa i satinat,
t’han destrossat i despreciat,
vilipendiat i deshonrat.

Paper abnegat,
paper estimat de l’excusat,
la humanitat t’ha maltractat
i ara et volem reivindicar:
t’han estripat, empastifat
i rebregat i rebutjat.

Pobre paper,
com t’han deixat.

Ens has lliurat del neguit
d’haver-nos d’embrutar el dit,
per això et cantem amb afany,
que et considerem el nostre company
i sempre et trobarem al cuarto de bany

Endavant !, endavant !, endavant !, endavant !

Que el nostre clam arribi fins el cel,
que de tots els amics
tu ets el més fidel,
modest paper de wàter immortal.

Paper, paper…

Glòria al paper … al paper.

* Col·laboració especial: Ludwing van Beethoven

Encara que ha passat molt de temps entre tots quatre protagonistes, la Trinca i Plaute, trobeu semblances entre els seus estils? Escolteu el vídeo, mireu les imatges, llegiu la lletra de la cançó, repaseu els apunts de Plaute i la comèdia llatina… i segur que en trobeu ! Espero.

El Temple romà de Vic

Temple romà de VicEls antics romans veneraven una mena d’esperits divins que regien la natura, eren els numina. Aquestes forces divines no tenien aparença física i no calia un lloc específic per posar-hi la seva imatge. Els llocs de culte més antics foren els boscos. El poble romà, per guanyar-se la seva protecció i benevolència, va crear una sèrie de ritus, cerimònies, pregàries i ofrenes.. La llista d’aquests esperits era molt llarga: els que protegien els infants ( Lucina, Cunina…), els que protegien la vida del pagès, els que vetllaven per la família…i tot els que us podeu imaginar.
Amb la influència dels etruscs i dels grecs, aquests numinavan agafar forma humana i els romans van construir temples ( templa ) , les cases dels déus i de les deesses.
El temple romà era un epai sagrat, edificat sobre una base elevada ( Podium ), amb una escala d’accés frontal que conduïa al vestíbul envoltat d’una filera de columnes, i des d’aquí s’entrava a la cella, on hi havia l’estàtua de la divinitat ( influència etrusca ). Normalment era de planta rectangular i com la cella ocupava tota la grandària del podium, van simular unes columnes laterals adossant-les als murs dels costats i de la part posterir de la cella. Per influència grega van construir columnes al voltant del tot el podium i van utilitzar els seus ordres arquitectònics ( dòric, jònic i corint), a més van crear dos més, el toscà ( semblat al dòric ) i el compost ( combinació del jònic i corint ). Un temple que segueix aquestes característiques és el temple romà de Vic.
Els alumnes de 4t d’ESO han estudiat el tema i han fet la seva maqueta, que ha servit per a que els alumnes de 1r i 2n de batx. l’estudien i ho visquen in situ. Aquí teniu algunes imatges: