Avui la Múnia ens ha fet un curs intensiu de Sabina. Jo , fins ara, no l’havia sentit, però al veure el seu article i escoltar les seves explicacions , donçs, vaig començar la meva recerca. De seguida em va sortir a la pantalla el grup musical amomenat “La Mandragora“. Aquest nom segur que té un significat? vaig pensar, perquè si alguna cosa he après aquest curs és que tot està relacionat amb els grecs, romans i la cultura clàssica en general. Així que aquí us deixo el fruit de la meva recerca. La Mandràgora és una planta que té forces màgiques, és capaç de fer fèrtils a les dones estèrils; a més, la fetillera Circe va fer servir les seves arrels per retenir Ulisses a la seva illa. També diuen que les seves arrels agafaven forma humana, ploraven, gemegaven i corrien. Amb aquestes característiques, no m’estranya que signifiqui “horror, perills, bogeria…”
El grup és una col·laboració entre J.Sabina, Javier Krahe i Alberto Pérez, anomenats per la crítica musical com “Estos locos de la musica”. És molt significatiu perquè ara que els he sentit , m’han cautivat, igual que a ells els va cautivar la Mandragora, la nit…
Magda domçinguez
1è Batx. llatí, grec
Ins Puig-reig
Salve, sóc Rocia i visc molt aprop del mont Taber concretament a la pujada del carrer Paradis. Cada dia la faig perquè porto les ofrenes al templum. Com que tinc sis anys, no puc pujar les escales del podium, però deixo a l‘ara de l’entrada els meus regals i em sento al terra una llarga estona per disfrutar de les gran columnes corínties que en té, Miraculosus !.
Salve, jo també em dic Rocia i visc a Barcino, molt a prop de la necropolis. Potser són de la mateixa gens ? El meu pater és d’origen pompeià perquè sempre he sentit parlar d’aquesta ciutat perduda. Ell diu que la sua mater filia familiaris Meleagronis erat . In Lararium domus nostraeimagines montis Vesuvius habent. Al meu germà, Marcus, i a mi sempre ens han contat la història de que la gens Meleagro havien pogut salvar-se pel mar uns dies abans de l’erupció del Vesuvi. Van tenir molta sort, però es van deixar allà tot, casa, joies, esclaus… i van començar de nou a Stàbia i d’allà a Roma i d’allà van venir a Barcino, on he nascut jo. Ha passat molt de temps ,però encara nosaltres , a la cena, com que era molt llarga, més de vuit plats, i per a que estiguessin callats ens contaven les aventures de la nostra gens. Vivien al carrer de l’ Abundància, a cinc minuts hi havia el temple d’Apol·lo i seguint el carrer recte arribaven a la porta Marina. Aquesta tenia dos arcs, uns pels cavalls ( nosaltres en tenien ) i l’altre perls vianants. Havia de ser molt bonica Pompeia !!!!Vull ser sacerdotessa del déu del Sol !!!! In Barcinone non templum Apollonis est, sed templum divi Augusti !!!!!
Aquest dos alumnes van fer una passejada per Barcino i van escriure in situ la seva història. Ara es tracta que cadascú de vosaltres faci la seva, recorreguent els indrets romans de la ciutat. Aquí va la meva: Rocío Poyato
Ja ha arribat la versió audio de la nostra “Caperula Rubra”. Els alumnes de 1è de Batx. de llatí han fet la Caputxeta Vermella in lingua latina. Feliciter!!!!
Hola sóm la Dalila i la Laia de l’Inst Puig-reig. Fa dies que cerquem i cerquem per la xarxa i van trobar aquesta cançó francesa d‘Akhenaton. El títol ens va cridar la’atenció perquè és molt mitològic, Prométhée, Prometeu, i van pensar que la lletra seria interessant. Encara que nosaltres no sabem francès, la Rocío ens va fer una petita introducció de la cancó i ara podem dir que està relacionada amb la mitologia grega i egipcia. Ens vam emocionar molt!!!! Ara us posem el principi de la traducció que ens va recordar molt a Hesíode, a la Teogonia : ” Al principi hi havia la terra, el mar , el cel, boscos verds i rius de mel…” (La resta de la tradució us la enviarà la profe ). Creiem que és molt dura i que hi hagi de fons la fotografia de la ceràmica grega del “Càstig de Prometeu”, encara ho fa més. Sense haver fet el mite, ja hem après molt.
Dalila i Laia
1r batx. Grec
Al principi hi havia la terra, el mar i el cel,
Boscos verds i rius de mel,
fruits d’or creixen als arbres.
La vinya s’enlaira discretament
a les columnes de marbre
on fan el niu ocells de totes les espècies
en un ballet sempre etern.
Era una “posada en escena”
per un mestre perfet.
En aquest escenari l’home va ser criat.
Es diu que si l’Eden va sortir
d’aquest món establert,
la humanitat deu ser el rubí que havia polit.
Potser al principi,
fins que no va tenir por de les coses que moren,
la felicitat existia.
la suma de les coses simples formaven un estat
de la vida anomenat Harmonia,
l’home prosperava,
el món es feia bell.
En aquesta era de pau,
el rei s’anomenava Prometeu.
Prometeu el tenia tot i no necessitava res
protegit pels déus i respectat pels seus.
Però una nit, en els seus somnis, Iblis el visita i
li demana: “Déu és més fort que tu?
Li ofereix un cofre que conté totes les desgràcies
i li insufla l’odi i l’enveja al cor.
L’endemà va ser el dia més triste sobre la terra.
Prometeu assassina al seu propi germà,
li roba les seves propietats ,
li treu la seva dona,
reclueix a l’esclavitud a dotze tribus.
Ell forma un exèrcit fort i robust per governar
d’una manera cruel i injusta.
Com que es creia immortal,
va matar a tots els seus fills
que un dia haurien pogut revelar-se.
Va fer construir una torre elevada fins al cel.
Armat amb el seu arc, vol fer la guerra a Déu.
Molts homes avui són els seus descendents i
sense escrúpuls amaguen al seu poble la veritable pau.
Un exemple més de la llarga història sobre l’explotació del cec pel borni.
I si la vida a la terra és un got d’aigua de “Javel”,
perquè llençar les fletxes al cel de” Babel”?
Tots aquests drames, tots aquests actes infames
pel tresor de Rackham.
Ells han fet ploure foc sobre la pàtria “d’Abraham”,
tant que han portat el vent del desert.
És el Cerber als inferns que Prometeu ha establert.
Casa seva és la felicitat perquè la pietat és el rastre?
Quina cançó més bonica, i actual , i del passat , del nostre, del que vivim cada dia, dels turistes àvids de emocions, d’imaginar-se històries, de representar-les, i de viure-les !
Aquesta és la lletra:
Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys,
viuríem en un Imperi, tindríem un esclau.
I àmfores al pati plenes d’oli i vi.
I una estàtua de mabre dedicada a mi.
Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys.
No faria olor a xampú el teu cabell daurat.
I oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats.
I ens despertaria un carro, pujant per l’empedrat.
I els turistes es fan fotos, on tu i jo vam esmorzar.
Són les coses bones de passar a l’eternitat.
I el guia els ensenya el mosaic del menjador.
Es retraten i passegen per la nostra habitació.
I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu,
el braçalet de maragdes que t’embolicava el vel.
I un submarinista troba els nostres gots i els nostres plats.
Són les coses bones de passar a l’eternitat.
Feu memòria i poseu noms a les imatges, Manel s’ho mereixen !!!!!
Gràcies a la Margalida i als seus blocs Aracne fila i fila i el fil de les clàssiques us puc mostrar el mapa de les termes romanes arreu del món. Cliqueu sobre elles i comenteu si en coneixeu algunes.
Cliqueu sobre les termes d’Itàlica, disfruteu el vídeo i expliqueu les parts que en trobeu.
Tenemos memoria, tenemos amigos,
Tenemos los trenes, la risa, los bares,
Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
Tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan,
Tenemos silencio, tabaco, razones,
Tenemos venecia, tenemos manhattan,
Tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente,
Tenemos costumbres, pudores, jadeos,
Tenemos la boca, tenemos los dientes,
Saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga,
Los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
Tenemos quintero, león y quiroga,
Y un bisnes pendiente con pedro botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
Para no cortarse de un tajo las venas,
Más de cien pupilas donde vernos vivos,
Más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga,
Tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
Monjas de fellini, curas de berlanga,
Veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos,
Tenemos el morbo, los celos, la sangre,
Tenemos la niebla metida en los huesos,
Tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de aquiles sin fondos,
Ropa de domingo, ninguna bandera,
Nubes de verano, guerras de macondo,
Setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
Que importa, lo siento, hastasiempre, te quiero,
Hinchas del atleti, gángsters de coppola,
Verónica y cuarto de curro romero.
(estribillo)
Tenemos el mal de la melancolía,
La sed y la rabia, el ruido y las nueces,
Tenemos el agua y, dos veces al día,
El santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y mccartney, gardel y lepera;
Tenemos horóscopos, biblias, coranes,
Ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas
De islotes son nombre ni ley ni rutina,
Tenemos heridas, tenemos medallas,
Laureles de gloria, coronas de espinas.
(estribillo)
Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
Ángeles caídos, barquitos de vela,
Pobre exquisitos, ricos miserables,
Ratoncitos pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron,
Crímenes perfectos que no cometimos,
Retratos de novias que nos olvidaron,
Y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y sanchos, babel y sodoma,
Abuelos que siempre ganaban batallas,
Caminos que nunca llevaban a Roma.
Per realitzar l’activitat de pervivència clàssica en la música, he escollit una cançó de Joaquín Sabina (Más de cien mentiras). M’he decantant per aquesta cançó perquè el seu compositor és el meu cantant predilecte, i a mes, sé que a les seves cançons hi freqüenten metàfores relacionades amb la mitologia.
La cançó que he escollit posa de manifest, que en aquesta societat no valorem tot el que tenim, i que malgrat tenir una immensitat de coses mai no estem satisfets, i sempre volem més. En cada un dels versos exposa alguna de les coses que te ell i la majoria de nosaltres (bones o dolentes) , ja sigui a nivell de societat o a nivell personal. En un d’aquests versos fa una mena de metàfora ”tenemos talones de aquiles sin fondos”, referint-se a que molts de nosaltres tenim deutes i problemes econòmics, i que això, representa un dels nostres punts vulnerables, aixi com ho era el taló per Aquiles. Aixi doncs ,el ”gran Sabina”, en aquest petit fragment, fa una comparació relacionada amb la mitologia.
Per últim, comentar el significat de l’últim vers ”caminos que nunca llevaban a Roma”, ja que també es pot vincular amb la pervivència clàssica. Aquest vers, fa una mica de contrast amb la optimista dita ”Tots els camins porten a Roma”, que significa que tot acaba anant bé, i Sabina, amb el seu afany de portar la contrària, i la seva peculiaritat a l’hora d’escriure, utilitza aquesta frase per fer referència als fracassos.
