“S’apropa el dia dels enamorats. Dia on el carrer s’omple d’amor. Estimar és arribar al punt a sentir que ja no existeixes, arribar el punt en que ja no t’importa el que passi, fins al punt que estar amb les persones que tu estimes és el més important. El millor tipus d’amor és el que desperta l’ànima, que et porta pau a la ment i et fa aspirar a més. Algunes persones afirmen poder descriure l’amor amb paraules, amb fets, en canvi jo, no crec que sigui així. Estimar és quan deixes de parlar per començar a sentir, és quan canvies les paraules per les mirades, és quan sents que només amb el seu aire pots respirar…
El mite que més m’agrada, a part del que vaig escriure de Pigmalió, però que ja vaig fer un artícle semblant, per tant, ho faré del mite de Ganímedes.
Ganímedes era fill de Tros i Cal·lirroe, reis de Troia. Ganímedes era un dels joves més bells i apreciats d’aquelles terres i èpoques. Tant que ni Zeus se’n va poder resistir. Una bellesa que es reflectia a la seva cara, en el seu somriure, i en els seus ulls. Zeus, en veure aquell jove va quedar atònit i no va poder resistir-s’hi. Es va convertir en àguila, un animal elegant i preciós, per seduir amorosament a Ganímedes. I així ho va fer, s’hi va convertir i el va raptar. El va portar al mont Olimp i Ganímedes va quedar enamorat. Després de passar el millor dia de la seva vida, compartint tot, i sobretot, estimant, quan es va llevar l’endemà es va trobar en una cambra, fosca i bruta. En voler sortir va veure el despreci de Zeus envers ell, hi veia malícia en els seus ulls…Fins i tot odi. Es va veure, envoltat de déus esperant el seu servei, esperant els nèctars i les ambròssies per poder ser immortals, i Ganímedes es va sentir utilitzat, rebutjat, decepcionat, inútil… inútil per creure’s tota aquella mentida, inútil per no adonar-se’n que tot era una farsa. I va plorar, va plorar fins a assecar-se-li totes les llàgrimes, va plorar de ràbia, d’angoixa, d’amor…
Va passar anys i anys en aquell estat, i es va consumir d’amor, el seu rostre mai havia tornat a ser igual perquè no demostrava aquell increíble somriure que posseïa, però un dia, en llevar-se, més fort que mai, va ensenyar aquella rialla tan meravellosa que tenia i va dir-se a ell mateix, que podria, que algun dia trobaria aquell amor que li ompliria l’ànima i el cor, i que algun dia, sabria tornar a estimar.”
Laia Manent, 1è Batx.