Aquesta cançó parla del desencant de la Grècia moderna, del trencament amb el “Món Clàssic” molt idealitzat, dels mites i dels temples, del seu passat cèlebre i millor, del conflicte que hi ha amb la Grècia actual, dels turistes, etc. Al refrany li diuen a Persèfon que s’adormi als braços de la Mare Terra i que no surti més al balcó de l’Univers.
El vídeo mostra moltes imatges relacionades amb la deessa… Quines?
Aquí teniu la lletra de la cancó…Identifiqueu alguns termes?
Εκεί που φύτρωνε φλισκούνι κι άγρια μέντα
κι έβγαζε η γη το πρώτο της κυκλάμινο…
τώρα χωριάτες παζαρεύουν τα τσιμέντα
και τα πουλιά πέφτουν νεκρά στην υψικάμινο!
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Εκεί που σμίγανε τα χέρια τους οι μύστες,
ευλαβικά πριν μπουν στο θυσιαστήριο…
τώρα πετάνε αποτσίγαρα οι τουρίστες
και το καινούργιο παν να δουν διϋλιστήριο.
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Εκεί που η θάλασσα γινόταν ευλογία
κι ήταν ευχή του κάμπου τα βελάσματα…
τώρα καμιόνια κουβαλάν στα ναυπηγεία
άδεια κορμιά σιδερικά παιδιά κι ελάσματα.
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Aquesta actuació és de Spiros Sakkas.
Hola a tothom, he trigat una mica, però per fí tinc la traducció de la cançó. Crec que mostra la desesperació per la pèrdua o degradació del passat gloriós.
Allí, on el poliol i la salvatge menta van créixer
i la terra va germinar el primer cicle,
ara els pagesos regategen pel ciment
i els ocells cauen morts als forns.
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Allí on els místics es donaren la mà
amb respecte a l’entrar al lloc sagrat,
ara els turistes llencen burilles
i miren fixament la nova refineria de benzina.
Dorm, Persèfone
En els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Allí on el mar fou beneït
i el belar de les cabres fou una pregària,
ara els camions duen a les drassanes
cossos buits, nens fets de trossos de metall i xapa.
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Els antics romans veneraven una mena d’esperits divins que regien la natura, eren els numina. Aquestes forces divines no tenien aparença física i no calia un lloc específic per posar-hi la seva imatge. Els llocs de culte més antics foren els boscos. El poble romà, per guanyar-se la seva protecció i benevolència, va crear una sèrie de ritus, cerimònies, pregàries i ofrenes.. La llista d’aquests esperits era molt llarga: els que protegien els infants ( Lucina, Cunina…), els que protegien la vida del pagès, els que vetllaven per la família…i tot els que us podeu imaginar.