Aquesta cançó parla del desencant de la Grècia moderna, del trencament amb el “Món Clàssic” molt idealitzat, dels mites i dels temples, del seu passat cèlebre i millor, del conflicte que hi ha amb la Grècia actual, dels turistes, etc. Al refrany li diuen a Persèfon que s’adormi als braços de la Mare Terra i que no surti més al balcó de l’Univers.
El vídeo mostra moltes imatges relacionades amb la deessa… Quines?
Aquí teniu la lletra de la cancó…Identifiqueu alguns termes?
Εκεί που φύτρωνε φλισκούνι κι άγρια μέντα
κι έβγαζε η γη το πρώτο της κυκλάμινο…
τώρα χωριάτες παζαρεύουν τα τσιμέντα
και τα πουλιά πέφτουν νεκρά στην υψικάμινο!
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Εκεί που σμίγανε τα χέρια τους οι μύστες,
ευλαβικά πριν μπουν στο θυσιαστήριο…
τώρα πετάνε αποτσίγαρα οι τουρίστες
και το καινούργιο παν να δουν διϋλιστήριο.
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Εκεί που η θάλασσα γινόταν ευλογία
κι ήταν ευχή του κάμπου τα βελάσματα…
τώρα καμιόνια κουβαλάν στα ναυπηγεία
άδεια κορμιά σιδερικά παιδιά κι ελάσματα.
Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!
Aquesta actuació és de Spiros Sakkas.
Hola a tothom, he trigat una mica, però per fí tinc la traducció de la cançó. Crec que mostra la desesperació per la pèrdua o degradació del passat gloriós.
Allí, on el poliol i la salvatge menta van créixer
i la terra va germinar el primer cicle,
ara els pagesos regategen pel ciment
i els ocells cauen morts als forns.
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Allí on els místics es donaren la mà
amb respecte a l’entrar al lloc sagrat,
ara els turistes llencen burilles
i miren fixament la nova refineria de benzina.
Dorm, Persèfone
En els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Allí on el mar fou beneït
i el belar de les cabres fou una pregària,
ara els camions duen a les drassanes
cossos buits, nens fets de trossos de metall i xapa.
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
Gràcies, Rocío, i editors de Quod sumus per donar-nos a conèixer aquesta bonica cançó farcida de referents clàssics aquí i també a L’empremta d’Orfeu:
http://blocs.xtec.cat/lempremtadorfeu/2011/02/02/els-contes-i-els-mites/
L’enhorabona i fins ben aviat!
Les imatges que mostra relacionades amb la deessa Persèfone són la magrana ja que és el fruit que han de menjar els morts allà a l’hades per no sortir-ne, també surt quan està ballant amb les deesses, i com el seu oncle Hades la rapta, en una escultura i en alguna pintura. també apareix la cara de persèfone en una moneda que era el que havein de pagar els morts a Caront perquè creués el llac estigia. Ella mira a l’experior des de l’Hades.
Història:
La nostra Persèfone va créixer feliç entre jocs, rialles, cants i balls. Però no tot podia ser bonic (¿quina història no té barreja de rialles i llàgrimes?) I va resultar que un dia en què Hades, senyor dels inferns, es trobava passejant pels límits dels seus terrenys, es va acostar massa a aquesta espessor en la qual acabava el bosc, llar de Persèfone. La va veure, tenint tot el que ell no tenia, aquesta gràcia, aquesta vitalitat … i es va enamorar, insistint en casar-se amb ella. En aquest punt, les històries es barregen, hi ha qui diu que Zeus, el pare, no volent tenir problemes amb l’amo dels inferns, va donar el seu consentiment a les noces, sense deixar-se estovar per les súpliques de Demèter o les llàgrimes de la seva filla . Altres expliquen que va ser el mateix Hades el que va acabar ordint un pla pel que la seva estimada baixaria al seu regne, ja que ell no podia abandonar-lo. I va ser així que va encantar una d’aquestes flors que tant li agradaven a la protagonista d’Esplèndida imatge de Josephine Wallnuestra història, així que quan ella es va acostar un dia que recollia flors per fer una diadema, la flor encantada la engolir fent baixar a la llar de Hades.
Van ser dies molt durs per Persèfone, que va veure desaparèixer tot allò que estimava: les flors, la verdor de la gespa, les gotes de rosada amb què rentava la seva cara en sortir el sol … Al principi es va mostrar reticent fins i tot a entaular cap conversa amb Hades, i es va amagar en el seu món de records, però segons passaven els dies l’enuig i la negació van donar pas a una resignació trista.
Hades havia ja disposat tot per al seu casament, i arribat el dia, Persèfone, ja sense llàgrimes per tot el que havia plorat, va donar el “sí, vull”, al seu raptor. Alguns diuen que hauria d’haver aguantat més … però de vegades la desesperança és el pitjor dels nostres enemics.
Mentrestant, Demèter buscava la seva filla desesperadament. Durant 9 dies i 9 nits recórrer cada racó de la terra buscant-la, fins que el desè dia, el Sol, que tot ho veu, va decidir explicar-li el que havia vist, la jove recollint flors i la terra engolint-les. Demèter va enfurismar i va deixar la terra, que sense la seva presència es va quedar estèril i buida, res creixia ja en ella. Va marxar a parlar amb Zeus perquè li exigira a Hades que retornés a la noia. Però quan Zeus havia de prendre cartes en l’assumpte era massa tard i ja Persèfone s’havia casat amb Hades, menjant perles d’una magrana en el petit banquet que hi va haver després del casament, sense saber que la magrana és la fruita de l’inframón, que la retindria allà per sempre.
Voletegen esperant la tornada de Persefone!
Però tot això no va acovardir a Demèter, que va acabar baixant pel seu propi peu al mateix Infern, després de creuar la llacuna Estígia, i sense témer el gos Porter, fidel seguidor d’Hades i guardià de les portes infernals. I allà, cara a cara amb Hades, va repetir la seva intenció de recuperar la seva filla i de romandre en l’infern fins que ella tornés a la terra amb ella.
Veient Zeus que la terra agonitzava sense Demèter-hi, que les flors es negaven a créixer, els No et perdis la imatge d’Amy Brown a mida real! Pasta groga i fins als animals deixaven de tenir cries, es va posar aquest cop de part de DemèteLa nostra Persèfone va créixer feliç entre jocs, rialles, cants i balls. Però no tot podia ser bonic (¿quina història no té barreja de rialles i llàgrimes?) I va resultar que un dia en què Hades, senyor dels inferns, es trobava passejant pels límits dels seus terrenys, es va acostar massa a aquesta espessor en la qual acabava el bosc, llar de Persèfone. La va veure, tenint tot el que ell no tenia, aquesta gràcia, aquesta vitalitat … i es va enamorar, insistint en casar-se amb ella. En aquest punt, les històries es barregen, hi ha qui diu que Zeus, el pare, no volent tenir problemes amb l’amo dels inferns, va donar el seu consentiment a les noces, sense deixar-se estovar per les súpliques de Demèter o les llàgrimes de la seva filla . Altres expliquen que va ser el mateix Hades el que va acabar ordint un pla pel que la seva estimada baixaria al seu regne, ja que ell no podia abandonar-lo. I va ser així que va encantar una d’aquestes flors que tant li agradaven a la protagonista d’Esplèndida imatge de Josephine Wallnuestra història, així que quan ella es va acostar un dia que recollia flors per fer una diadema, la flor encantada la engolir fent baixar a la llar de Hades.
Van ser dies molt durs per Persèfone, que va veure desaparèixer tot allò que estimava: les flors, la verdor de la gespa, les gotes de rosada amb què rentava la seva cara en sortir el sol … Al principi es va mostrar reticent fins i tot a entaular cap conversa amb Hades, i es va amagar en el seu món de records, però segons passaven els dies l’enuig i la negació van donar pas a una resignació trista.
Hades havia ja disposat tot per al seu casament, i arribat el dia, Persèfone, ja sense llàgrimes per tot el que havia plorat, va donar el “sí, vull”, al seu raptor. Alguns diuen que hauria d’haver aguantat més … però de vegades la desesperança és el pitjor dels nostres enemics.
Mentrestant, Demèter buscava la seva filla desesperadament. Durant 9 dies i 9 nits recórrer cada racó de la terra buscant-la, fins que el desè dia, el Sol, que tot ho veu, va decidir explicar-li el que havia vist, la jove recollint flors i la terra engolint-les. Demèter va enfurismar i va deixar la terra, que sense la seva presència es va quedar estèril i buida, res creixia ja en ella. Va marxar a parlar amb Zeus perquè li exigira a Hades que retornés a la noia. Però quan Zeus havia de prendre cartes en l’assumpte era massa tard i ja Persèfone s’havia casat amb Hades, menjant perles d’una magrana en el petit banquet que hi va haver després del casament, sense saber que la magrana és la fruita de l’inframón, que la retindria allà per sempre.
Voletegen esperant la tornada de Persefone!
Però tot això no va acovardir a Demèter, que va acabar baixant pel seu propi peu al mateix Infern, després de creuar la llacuna Estígia, i sense témer el gos Porter, fidel seguidor d’Hades i guardià de les portes infernals. I allà, cara a cara amb Hades, va repetir la seva intenció de recuperar la seva filla i de romandre en l’infern fins que ella tornés a la terra amb ella.
Veient Zeus que la terra agonitzava sense Demèter-hi, que les flors es negaven a créixer, els No et perdis la imatge d’Amy Brown a mida real! Pasta groga i fins als animals deixaven de tenir cries, es va posar aquest cop de part de Demèter, i així van acabar arribant a un acord amb Hades. Persèfone passaria mig any amb ell en el món dels morts, i l’altre mig amb la seva mare, sota el sol, i aquesta solució intermèdia va ser la que finalment van acceptar tots, arribant Persèfone a regnar al costat de Hades (i es diu que a intercedir pels vius en més d’una ocasió), la meitat de l’any en què vivien junts.
És per això pel que la meitat de l’any, tot floreix i arriba la primavera, personificada en Persèfone, i l’altra meitat, aquella en què torna a la llar d’Hades, arriba el fred, les pluges i les neus, ja que ella ha marxat i la seva mare l’estranya i plora, regant els camps amb neu i gel. I així és com nosaltres, els humans, tan lluny de déus, deesses i herois, acabem rebent les conseqüències dels seus actes, sent aquesta vegada la seqüència d’estacions del que ens arriba de tota aquesta història.
r, i així van acabar arribant a un acord amb Hades. Persèfone passaria mig any amb ell en el món dels morts, i l’altre mig amb la seva mare, sota el sol, i aquesta solució intermèdia va ser la que finalment van acceptar tots, arribant Persèfone a regnar al costat de Hades (i es diu que a intercedir pels vius en més d’una ocasió), la meitat de l’any en què vivien junts.
És per això pel que la meitat de l’any, tot floreix i arriba la primavera, personificada en Persèfone, i l’altra meitat, aquella en què torna a la llar d’Hades, arriba el fred, les pluges i les neus, ja que ella ha marxat i la seva mare l’estranya i plora, regant els camps amb neu i gel. I així és com nosaltres, els humans, tan lluny de déus, deesses i herois, acabem rebent les conseqüències dels seus actes, sent aquesta vegada la seqüència d’estacions del que ens arriba de tota aquesta història.
La mangrana:
Persèfone i les llavors de magrana:Zeus mana que Persèfone passi sis mesos al món subterrani, on regna Hades i sis amb la seva mare, que té cura de la terra com si fos un jardí.La cursa dAtlanta:Atlanta és la corredora més veloç. Lhome que la pugui guanyar shi casarà.
Crec que Persefone és una de les deesses amb més elegancia, ja que sempre va amb vestits molt bonics.
La cançó del video és tremenda!
Ari
Ari
t’Has passat Ari!!, vigila el que copies i fes-ho amb les teves paraules.
En les imatges que apareixen al vídeo es mostra la magrana, fruit que caracteritza a Persèfone, surt una moneda amb ella en relleu que representa que utilitzà per anar al món subterrani quan va veure el barquer Caront, surt alguna pintura en la que apareix ballant amb companyes, surt a alguna estàtua amb el seu home Hades, una pintura en la qual hi ha pintat un carro amb el déu del món subterrani raptant a la protagonista.
Mite de Persèfone:
Ella era filla de Demèter, deesa de l’agricultura. Hades es va encapritxar amb ella i ella no el volia com a home i, un bon dia la jove estava al peu d’un volcà i hi va veure una flor que li va cridar l’atenció, un lliri i s’hi acostà i li aparegué Hades per raptar-la. Un cop al món subterrani va rebre de part d’ell una magrana de la qual havia de menjar-se tres grans segons ell, així no en podria sortir mai més, cosa que va fer perquè es va veure obligada.
Demèter no era la de sempre, tothom estava amoïnat per ella, ja que no feia les funcions que li pertocaven com a deesa i decidí pactar amb Hades. Van quedar que Persèfone estaria mig any amb ell i mig any amb ella, d’aquesta manera seria equitatiu. Degut aquí el mite de les estacions: tardor-hivern/primavera-estiu. La primera temporada estava amb el seu home, per això mal temps a causa d’estar trista, al contrari de la següent temporada que al estar amb s’ha mare estava contenta i, lògicament faria bon temps.
Ferran