Per casualitat, a la recerca d’un llibre per evadir-me, buscant pels racons dels armaris i a les prestatgeries més altes , vaig trobar “Cartas de las heroínas“, d’Ovidi. Cartas! Ara no les escrivim, tenim els mòbils, intenet o simplement, cridem !!! Val dir que de seguida el vaig fullejar i ECCE: tres dies de lectura intensiva, entre moments i moments, vint-i-una carta, vints estones ploriquejant, vint identificacions…i moltes emocions. Els déus me’l van posar al meu camí i crec que em va ajudar per escampar alguns dimonis que portava dins. No sóc professora ni alumne, sóc una dona com moltes d’abans i d’ara,en sento una heroïna del passat i del present, i espero que aixó que he fet us ajudi a entendre millor a aquest senyor de laliteratura que va ser Ovidi. Soror, multas gratias !!!!!
“Una dona com qualsevol altre et desitja a tu, fill del Sol i La lluna, al meny fins ara eres tot el meu món i vivia per la teva vida, la salut que jo no en tinc perquè tu no me la dones dia a dia.
Et prego que llegeixis fins al final tot el que et dic en aquest escrit. Quin mal et farà llegir una carta? Fins i tot , potser, hi hagi alguna cosa que t’agradarà .
Moltes vegades vaig intentar parlar-te, mil i mil després de la vergonya passada per les teves mans i la teva veu. Mil i mil després de sentir-te com em deies aquelles paraules tan ofensives i ofegants pel meu cor i la meva ànima !!!! Com hem arribar fins aquí, com he permè que tot arribi fins aquí? Potser els record dels dies feliços, els records dels primers dies on m’acaronaves, em deies sensualitats a l’oïda, els primers dies cara al sol, al costat d’una finestra…els primers dies sota una lluna plena, sota un món d’estrelles…I ara barrejo l’amor d’abans, d’ ara, i la vergonya. El meu amor i la meva vergonya, perquè a tu, veig que aquesta situació et rellisca, no t’importa gens. Em diràs , si us plau, què t’ha passat ? Tan fàcil ha estat oblidar-me?
Els teus fets el demostren i el teus sielencis molt més !!!! Em seduïes amb les teves canços, amb les melodies de la guitarra,amb els teus moviments a la platja, amb els sopars senzills i amorosos…T’afalaga sentir això!!! A mi ara m’ofèn perquè no m’has considerat una dona de veritat !!! No teníem lligants, no teníem compromís, però si un llaç comú al cor que ens unia per sempre, al meny així ho pensava jo…
Podies haver marxat i res més, podies haver agafat les teves fotos i res més, podies haver replegar la teva roba i res més, o simplement podies haver dit ” no t’estimo” i res més…però no, el teu orgull de mascle no et deixava lliure, havies d’ humiliar-me, a mi i als meus que també són els teus, havies de sentir-te més home amb les mans i les paraules, sense adonar-te que així quedaves com un monstre, com un animal que s’aprofita de la seva força!!! De què t’han servit tants viatges ? No has après res de les relacions humanes, de la relació entre un home i una dona, sobretot, d’aquesta dona que t’esperava sempre en candeletes, sempre, sempre…
Ara, crec que els Déus no són amb tu, com deia la meva àvia quan algun obstacle vital arribava a la seva vida, i et són hòstils, i a més, t’han llençat del Sol i la LLuna…!!!Hauràs de viure amb la teva mala conciència, hauràs de viure amb els mals que m’has infringit, mals sicològics, perquè els físics es curen, i tinc ajuda per a curar-los, hauràs de viure sol i amb els teus amics de bar, aquests amics que et donen, segons tu, l’ambrosia de la juventud i de l’alegria, però que en realitat et donen la vellesa física i mental, perquè després de l’eufòria, ve la tristor i les males maneres que pagues amb la persona que t’estima i que t’espera, abans amb il·lusió, ara amb por… És que el fet de beure aquesta ambrosia dolça et fa més alt, més fort o més home ? No veus que és al contrari ? No et conec, no reconec les camises plantxades i els pantalons nets en l’ home que entra per la porta de casa , no reconec aquest home dur i agre, que no somriu perquè aquesta ambrosia només és eufòria momentània!!! Camines ràpid i sense mirar, només al terra, què sents, què hi veus ? Amb els teus amics cantes, a casa crides…
Marxa amb aquests amics als que consideres més que a aquesta que va ser la teva dona, aquesta que ja no té llàgrimes per vessar, però si té ànims per serguir endavant.”

Ovidi, Heroides, carta XXII, Antonia a Petrus