Anteriorment al cinema sonor, el so ja existia al cinema. En les primeres filmacions curtes, en què apareixen actors i actrius ballant, l’espectador no escolta la música, però pot observar el moviment. No només la música, també els sorolls tenien un lloc en el cinema mut. Per això molts exhibidors tenien màquines especials per produir sorolls. Aquest sistema només era possible en grans sales, en ciutats o en llocs amb públic. Tots els instruments eren vàlids per fer música amb el cinematògraf, però els més utilitzats eren el piano i la pianola.

Primer so de la pel·lícula patent d’ Eugène Lauste (França, 1857-1935)

Thomas Alva Edison, un dels inventors del cinematògraf, va aconseguir gravar veu humana en  el seu fonògraf  l’any 1877. No va ser el primer, ja que Muybridge va gravar la progressió del galop d’un cavall el 1972.

El problema del so no es va solucionar de manera rentable fins després de la Primera Guerra Mundial.

L’any 1893, el físic francès Démeny inventà la fotografia parlant. Charles Pathé, un dels pioners del cinema, va combinar el fonògraf i el cinematògraf, i va arribar a fabricar unes 1900 pel·lícules cantades.

Léon Gaumont, van desenvolupar  un sistema de sonorització de films semblant al que va presentar en la Exposició Universal de Paris de 1902.

En la segona dècada del segle XX es van desenvolupar altres invents, que no van arribar a fer-los servir a causa de la mala qualitat del so resultant o per problemes de sincronització.

En 1918, va patentar el sistema sonor anomenat TriErgon, que permetia la gravació directa en el cel·luloide. Però no va ser fins l’any 1922 que Jo Engel, Hans Vogt i Joseph Massole van presentar el primer film sonor.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=UYOY8dkhTpU[/youtube]

El cantant de Jazz (the Jazz singer), la primera pel·lícula sonora