Aparició de referents clàssics grecs al cinema

El cinema basat en l’Antiga Grècia i la cultura grega és tan antic com el cinema mateix. Ja Méliès va tractar alguns temes clàssics per plasmar en imatges en moviment les agradables narracions que tant li agradaven. Hi ha moltes pel·lícules que fan referència a Grècia, però la majoria són aquelles que representen mites molt coneguts, com Pigmalion et Galatée al 1898, Neptune et Amphitrite al 1899 o Ulysse et Polyphème al 1905. La idea d’utilitzar els mites per crear filmografies va sorgir a França durant l’etapa del cinema mut, però també a Itàlia amb directors com Feuillade o Bossetti.

Aviat es van popularitzar les llegendes homèriques amb La caduta di Troia al 1910. de Giovanni Pastrone, on comença la carrera cinematogràfica de l’amor entre Paris i Helena. Tot i que Le retour d’Ulysse el 1908 d’André Calmettes i L’Odissea d’Homer el 1911 de Guiuseppe de Liguoro posaven en imatges les aventures d’Ulisses, va haver poques pel·lícules dedicades al món grec en comparació amb l’auge del cinema mut de pel·lícules basades en l’Antiga Roma, generalment  adaptades des de novel·les històriques com Els últims dies de Pompeia o Quo vadis?

Les produccions realitzades durant les dècades dels anys 20 i els anys 30 van estar caracteritzades per missions còmiques dels déus olímpics en un context modern i contemporani. Així, ajudaven els mortals a solucionar els seus conflictes. Aquestes pel·lícules van ser molt esporàdiques i poc abundants fins als anys 50, ja que a partir d’aleshores es va presentar un realçament del cinema de temes grecs i romans. El tema grec per excel·lència era les llegendes d’Homer. Durant aquests anys va ser quan es van produir ll tallone d’Achille al 1952 de Mario Amendola, La poma de la discòrdia (L’amante di Paride) al 1953 de Marc Allegret i sobretot les superproduccions d’Ulisses al 1954 de Mario Camerini i Helena de Troia al 1955 de Robert Wise.

L’any 1955 va sortir a la llum  Alexandre Magne de Robert Rossen, una pel·lícula atípica per l’època ja que no seguia l’esquema de les llegendes homèriques. Seguint amb els canvis, el 1957 es va estrenar Hèrcules de Pietro Francisci i l’any seguent Hèrcules i la reina de Lídia del mateix director. Aquestes filmacions van posar de moda el neomitologisme i, així, durant l’època dels 60 van predominar Hèrcules i els herois mitològics a les pel·lícules.

En aquest cinema destaquen pel·lícules com Jàson i els Argonautes, del 1963 amb Don Chaffey com el director i Fúria de Titans de Desmond Davis, estrenada el 1980 amb el mateix actor d’efectes especials, guionista i productor. Aquesta última està considerada com la millor aportació destacable al cinema grec.

Evidentment, també van sortir títols que tractaven temes diferents a la mitologia però, tot i així, gairebé totes les pel·lícules tenien la mateixa estructura i acabaven tractant la mitologia de manera indirecta. Algunes d’aquestes produccions són La batalla de Marató, de Jaques Tourneur, que explica la història de Grècia, El lleó d’Esparta, de Rudolf Maté, la Guerra de Troia, de Giorgio Ferroni, que torna a ser una llegenda d’Homer…

Centrant-nos ara el la televisió, hem de dir que a diferència del tema romà, on ha aportat grans pel·lícules, al tema grec només ha donat llum a una bona adaptació: L’Odissea: les aventures d’Ulisses. Va sortir el 1969 i el seu director va ser Franco Rossi. Malgrat ser l’únic títol destacable, mai no va arribar a aconseguir molta difusió.

Tòpics al cinema amb referents grecs

El cinema grec sempre presenta certs tòpics que ja van aparèixer des dels seus orígens i que poden adaptar-se per a la creació de temes monogràfics sobre la realia del món grec. Aquests tòpics són:

1. ELS JOCS ATLÈTICS

No existeix encara cap pel·lícula que faci una bona referència als Jocs Olímpics de l’antiguitat i, per tant, la seva representació al cinema és bastant deficient. Un bon exemple el trobem a la pel·lícula de La batalla de Marató. A les seves escenes inicials, es corona Filípides com el guanyador d’Olímpia. Fan molt poca referència als Jocs Olímpics i, a més, només serveix per recalcar la figura atlètica del protagonista. En aquesta mateixa pel·lícula podem veure la famosa carrera de Filípides, antecessora de la Mataró moderna. Això mateix passa a la pel·lícula d’Hèrcules, que només vol mostrar que l’heroi és més atlètic i fort que Ífit.

A la pel·lícula de Jasó i els Argonautes, es torna a fer una mala referència a aquest tema, ja que mostren els jocs com una competició per reclutar els futurs Argonautes.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=rodLlKsVQAQ[/youtube]

Primera part de la pel·lícula Jàson i els Argonautes en castellà

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=JGOstrklyyY[/youtube]

Segona part de la pel·lícula Jàson i els Argonautes en castellà

2. BATALLES TERRESTRES I NAVALS

Les batalles terrestres també tenen la seva representació en el cinema de tema grec. La batalla de Marató està força mal recreada en la seva adaptació. Apareixen carruatges perses  i unes catapultes que no es documenten en el text d’Heròdot. A més, tota la batalla depèn de la intervenció de Filípides, que actua com un superheroi tirant roques d’una muntanya contra l’exèrcit persa.

[youtube]https://youtu.be/tFqxh0F9_FA[/youtube]

La batalla de Maratón (La battaglia di Maratona)

Jacques Tourneur (1959)

Per sort, també existeixen bones adaptacions com El lleó d’Esparta, que representa amb bastant acord amb la realitat la batalla de les Termòpiles. A l’escenari apareix una serralada entre les muntanyes i el mar d’acord amb els textos originals. Les batalles segueixen de prop el text d’Heròdot i presenten acceptablement els perses i els espartans.

[youtube]https://youtu.be/FL8PPEIyX8c[/youtube]

3. ELS DÉUS EN EL CINEMA DE TEMA GREC

Un fet a tenir en compte en l’aparició les divinitats greques en el cinema és la no homogeneïtat en la denominació dels déus en algunes pel·lícules, ja que moltes barregen els noms grecs i els noms romans d’aquests.

Hi ha dues maneres de  representar els déus en el cinema de tema grec.

a) La seva inexistència, fent que els humans desenvolupin les seves accions o també parlant d’ells indirectament. Això per exemple passa a les pel·lícules d’Ulisses, Helena de Troia i Hèrcules.

b) La presència real dels déus al món humà. Això es dóna a les pel·lícules de Jasó i els Argonautes i Fúria de Titans.

4. L’AMBIENTACIÓ

Quan parlem dels personatges d’aquestes pel·lícules,  normalment són herois antics adaptats als gustos moderns, però ara veurem com això d’adaptar l’antiguitat també passa en l’aspecte visual. El cinema reinterpreta al gust modern els herois grecs, tant en el pentinat com en el vestuari. A vegades també canvien les estructures arquitectòniques modernitzant-les.