Didàctica

DAUNAY, Bertrand (2002), Éloge de la paraphrase, Saint Denis, PUV (Presses Universitaires de Vincennes), Col·lecció Essais et savoirs.

El treball de Bertrand Daunay que presentem parteix de l’anàlisi detallada de l´ús de l’apelatiu paràfrasi en instruccions oficials, estudis teòrics i resultats de processos d’oposició. Tanmateix, de mica en mica, expandeix el seu àmbit de reflexió fins abordar d’una manera global l’ensenyament de la lectura literària. Observa que, de forma habitual, la paràfrasi es considera una manera de repetir un text menys ben dita que l’original. La seva aportació procura canviar aquesta perspectiva i recuperar aquesta forma de discurs metatextual per al desenvolupament de les competències lectores. L’assaig es divideix en tres capítols, cadascun dels quals integra un important volum de notes que aporten un ampli i actualitzat corpus bibliogràfic per al lector que vulgui continuar indagant en els temes que es van plantejant.

La primera part, Quelques raisons de ne me pas adhérer au discours de disqualification de la paraphrase, posa en qüestió la càrrega negativa del mot paràfrasi a partir de les múltiples contradiccions que observa en la seva utilització en els darrers cent cinquanta anys. Constata que hi ha un rebuig clar a parafrasejar des de tots els àmbits acadèmics amb la idea implícita que hi ha, com a mínim, dos tipus de lectures: la que parafraseja i la que va més enllà. Daunay intueix certes connotacions en aquest discurs metatextual, poca incidència en la recerca de les intencions del text i poca atenció al fons; tanmateix demostra que les fronteres entre les reformulacions correctes d’un text i les paràfrasis són completament laxes, fins al punt que afirma que un candidat (o alumne) no parafraseja sinó que és jutjat parafrasejant, fet que el desqualifica directament.

Aquesta flexibilitat en la consideració de paràfrasi es demostra en un treball de camp amb professors. Segons l’autor, el problema latent és la concepció latent de dos tipus d’acostaments metatextuals (i per extensió de lectors), els que només se centren en el significat literal (i per tant parafrasegen) i els que cerquen el sentit literari (el que serien comentaris de text). Tot i acceptar aquesta dualitat, si des de les aules es vol fomentar una lectura creativa no es pot limitar l’activitat únicament a la lectura sàvia o professional.

La segona part, La légitimité historique de la paraphrase, fa un repàs del paper que ha tingut en la formació l’exercici de la paràfrasi des de l’antiguitat. Li serveix per definir el que per ell és la paràfrasi en sentit estricte, una tècnica general de reformulació del text que respecta el seu sistema enunciatiu original per ampliar-lo o comentar-lo.

La tercera part, Quelques raisons de réhabiliter la paraphrase, és potser la més interessant didàcticament ja que situa l’exercici de la paràfrasi com a fonamental per a la comprensió de textos. Comença presentant el que segons ell són els tres tipus de paràfrasi més habituals. La primera és la paràfrasi en sentit estricte que hem difinit més amunt, on hi ha una fusió enunciativa del metatext dins del text font. La segona és la fusió inversa, elements del text original reapareixen al metatext de forma no marcada. L’autor bateja aquesta activitat com a détextualité. En aquest cas, el metatext presenta la seva pròpia forma d’enunciació però aprofita expressions del text font amb les seves pròpies lògiques. La détextualité és la base del comentari de textos i un dels seus recursos més importants. Sovint indueix a aprofitar elements referencials o pragmàtics que col·laboren en l’explicació del text original. El tercer tipus de paràfrasi consisteix en l’establiment explícit per part del comentarista, mitjançant marcadors com voler dir, d’una identitat semàntica entre un element textual i una observació seva.

Un cop clarificades aquestes tres fòrmules de paràfrasi, demostra la seva aparició en textos de crítics actuals tan prestigiosos com Barthes i, a continuació, en exercicis de negociació de significat en treballs orals en grup d‘alumnes d’institut. L’assaig acaba amb una crida per abordar d’una forma diferent l’ensenyament de la lectura:

–         cal respectar les lectures dels alumnes encara que vagin carregades d’identificació amb el text i d’il·lusió referencial car no pot haver-hi lectura o comentari que negui l’alumne. Si l’aparell discursiu d’anàlisi de textos desencoratja l’alumnat mai s’iniciaran els processos cognitius que han de conduir a la competència literària.

–         Cal respectar les pràctiques socials de la lectura, en la mesura que sabem que moltes d’elles estan ancorades pragmàticament. Compartir lectures en treballs grupals pot ser una bona eina de desenvolupament.

–         Cal respectar el discurs dels alumnes, tot desterrant el valor pejoratiu de la paràfrasi i cercant en ella el que té d’interpretatiu: “la lecture ordinaire n’est plus le tremplin vers la lecture savante mais son repoussoir”

Per acabar, podem afirmar que l’obra de Bertrand Daunay documenta àmpliament i sense complexes que cal una transposició didàctica adequada entre les tècniques de lectura i comentari professionals i les que poden ser útils en el desenvolupament de competències entre els aprenents, i postula la paràfrasi en les seves diferents formes com una de les eines fonamentals en aquest exercici.

Aquesta ressenya es va publicar al número 35 de la revista Articles.

Vicenç Pagès Jordà (2006) De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil. Barcelona, Proa, Col•lecció la Mirada.

Aquest cànon de literatura juvenil representa una aportació de primer ordre en el món de la didàctica de la literatura a secundària, ja que incideix en un dels aspectes més compromesos a la majoria d’instituts: la selecció de les lectures que s’ofereixen als adolescents. Tot i que Vicenç Pagès remarca que els pares també són els destinataris d’aquest llibre, sembla clar que seran els centres educatius aquells que n’extrauran més beneficis.
El propòsit del llibre “és reunir un conjunt d’obres llegidores i incloure-hi comentaris i suggeriments”. Tanmateix, supera aquest format clàssic de la recomanació editorial i acaba per formular una tesi del que hauria de ser la formació literària dels adolescents.
El volum es divideix en una introducció d’una cinquantena de pàgines i va seguida de 28 guies orientatives corresponents a les obres que l’autor considera canòniques de la literatura juvenil clàssica.
La introducció no només justifica la vigència d’aquesta publicació sinó que suposa un veritable assaig sobre el gènere i una sòlida argumentació sobre la necessitat de posar en mans dels adolescents una cultura literària farcida de qualitat lingüística i d’imaginació.

L’autor emmarca l’edat d’or de la novel•la juvenil entre la publicació de Robinson Crusoe i la de Peter Pan, tenint en compte que entre aquestes dues dates la majoria de temes i subgèneres queden representats i, a partir d’aquell moment, l‘evolució del món literari i les circumstàncies històriques ja no faran possible una literatura aventurera i optimista d’aquell perfil.
S’exposen 12 criteris per a la selecció del cànon, personals però raonats. Destaquen, per exemple, el domini d’autors anglesos vinculats a l’era victoriana, el fet de centrar-se en novel•les occidentals i la voluntat de deixar de banda criteris tan en voga avui en dia com la presència d’un missatge políticament correcte, l’equilibri entre autors i autores o la validesa de versions. L’autor té el coratge, a més a més, d’establir no només un llistat cronològic de les 28 obres sinó de presentar una proposta d’ordre de lectura segons el nivell de dificultat: orientació valuosíssima per als futurs lectors.
L’estil de l’exposició sobta per la seva contundència: “Ensenyar a escriure a gent que no llegeix és una de les maneres més esteses de perdre el temps i la paciència”. Aquesta decisió sobre aspectes metodològics és present també en la valoració de les obres, on mai queda a mitges tintes i posa tothom al seu lloc, remarcant sempre que és el seu parer com a lector. S’agraeix finalment el decàleg “el que no hem de fer amb els llibres”, on es fa un repàs a la majoria de vicis de l’escola al voltant dels llibres i es proposa, sobretot, la discussió oral com a via d’entrada a les novel•les.
Si la introducció resulta fascinant tant pel contingut com per la forma, les 28 guies orientatives provoquen en el lector la necessitat indefugible de llegir les novel•les de què s’està parlant. D’una extensió moderada, 6-7 pàgines cadascuna, es conceben com un llistat de pistes per organitzar xerrades sobre els llibres. No s’hi troben ni controls ni activitats, hi ha frases per comentar, vincles entre la literatura i el cinema, opinions de crítics de prestigi, afirmacions agosarades de l’autor, observacions sobre la forma de l’obra, interrogacions sobre aspectes morals…tot pensat com un Club de lectura, on cal aprofundir sobre les obres com a lectors, no com a estudiants. Cada guia acaba amb l’epígraf Parents i Amics, en el qual el lector satisfet podrà trobar d’altres textos relacionats que li permetin ampliar el seu bagatge com a lector i, conseqüentment, com a escriptor.
Si, com afirma Vicenç Pagès, “no es pot ensenyar a escriure qui no ha après a llegir”, la lectura, la utilització i la consulta assídua d’aquesta magnífica aportació editorial significarà un avenç remarcable en la formació literària dels nostres adolescents.

TERWAGNE, Serge, VANHULLE, Sabine, LAFONTAINE, Annette (2006) Les cercles de lecture. Interagir pour développer ensemble des compétences de lecteurs.

Editions De Boeck. Bruxelles

Emmarcada dins de la col·lecció “Outils pour enseigner”, aquesta proposta editorial sintetitza de forma clara i organitzada totes les aportacions didàctiques al voltant dels cercles de lectura. Els autors entenen per cercle de lectura ” tot dispositiu didàctic que permet als alumnes, reunits en petits grups heterogenis, d’aprendre junts a interpretar i a construir coneixements a partir de textos de literatura o d’idees”. La idea fonamental del recurs és convertir l’aula en una comunitat d’aprenents que desenvolupin les seves capacitats a partir de la interacció. En aquest marc, el professorat porta a terme un paper decisiu com a organitzador i dinamitzador de les discussions, essent l’encarregat d’assegurar que arriben a bon port.

El primer capítol de l’obra fa a la vegada la funció de justificació teòrica del dispositiu i de transposició didàctica a les aules de primària. Destacaríem la vinculació d’aquesta manera de treballar amb la motivació per la lectura, a partir d’idees tan clares com la necessitat que el professorat es mostri explícitament com a lector expert o la importància de la interacció social al voltant dels textos llegits per apreciar-ne el valor.

Pel que fa a l’aplicació concreta, els autors posen especial èmfasi en l’organització d’aquests dispositius didàctics i l’aposta per integrar-los a les dinàmiques habituals de l’aula. Això els porta a una sèrie de decisions:

–         Treballar activament en la redacció d’anotacions posteriors a la lectura i prèvies a les discussions.

–         Distribuir entre els alumnes fitxes que els ajudin a la redacció d’anotacions i, també, a regular els seus comportaments durant les discussions.

–         Estructurar de forma recurrent els dispositius didàctics.

El capítol 2 se centra en els cercles de lectura literària i el 3 en els cercles d’idees. Es tracta d’un seguit de propostes d’actuació amb una filosofia comuna però contextualitzada als objectius que es volen assolir. Aquests capítols són de lectura molt amena i entenedora ja que reprenen les idees fonamentals del primer capítol per mostrar com es poden actualitzar en diferents formats (textos breus, lectura de textos complets, lectura d’un text a mesura que es va llegint, utilització de la discussió per mitjans com el diari dialogat, la lectura per comprendre unes idees, la lectura per discutir les idees d’un text…).

Els autors plantegen breument els objectius de cada dispositiu i després el presenten a través d’un exemple extret d’una aplicació a l’aula. Suposen un gran ajut per al professorat que vulgui introduir aquesta tècnica les 34 fitxes didàctiques que s’aporten, on es percep clarament la línia de transposició didàctica. Aquestes fitxes poden ser font de múltiples adaptacions i fins i tot ser emprades directament atesa la seva qualitat. A banda de fragments de textos utilitzats, també s’inclouen un seguit de transcripcions de seqüències de classe “sur le vif” on s’observa la dinàmica real de l’aula. Una de les funcions més remarcables d’aquests documents és observar l’actuació del professorat davant diverses situacions de discussió, i adonar-se que pot defugir el seu tradicional paper d’interrogador-avaluador,  tot mentalitzant-se que hi ha d’altres papers possibles al llarg de la discussió, molt més fructífers per organitzar les estructures de pensament de l’alumnat.

Aquesta obra, per tant, resumeix de forma eficaç i documentada un gran nombre de variants de cercles de lectura que s’estan duent a terme actualment en els àmbits nord-americà i francòfon, fet que pot ajudar el professorat de primària a reflexionar sobre les seves accions habituals i enriquir-les amb noves idees. Els mateixos autors deixen les portes obertes a ampliar la seva proposta amb altres textos, per exemple els poètics, i als nivells de secundària.

Aquesta ressenya va ser publicada al número 44 de la revista Articles.