Vicenç Pagès Jordà (2006) De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil. Barcelona, Proa, Col•lecció la Mirada.
Aquest cànon de literatura juvenil representa una aportació de primer ordre en el món de la didàctica de la literatura a secundària, ja que incideix en un dels aspectes més compromesos a la majoria d’instituts: la selecció de les lectures que s’ofereixen als adolescents. Tot i que Vicenç Pagès remarca que els pares també són els destinataris d’aquest llibre, sembla clar que seran els centres educatius aquells que n’extrauran més beneficis.
El propòsit del llibre “és reunir un conjunt d’obres llegidores i incloure-hi comentaris i suggeriments”. Tanmateix, supera aquest format clàssic de la recomanació editorial i acaba per formular una tesi del que hauria de ser la formació literària dels adolescents.
El volum es divideix en una introducció d’una cinquantena de pàgines i va seguida de 28 guies orientatives corresponents a les obres que l’autor considera canòniques de la literatura juvenil clàssica.
La introducció no només justifica la vigència d’aquesta publicació sinó que suposa un veritable assaig sobre el gènere i una sòlida argumentació sobre la necessitat de posar en mans dels adolescents una cultura literària farcida de qualitat lingüística i d’imaginació.
L’autor emmarca l’edat d’or de la novel•la juvenil entre la publicació de Robinson Crusoe i la de Peter Pan, tenint en compte que entre aquestes dues dates la majoria de temes i subgèneres queden representats i, a partir d’aquell moment, l
‘evolució del món literari i les circumstàncies històriques ja no faran possible una literatura aventurera i optimista d’aquell perfil.
S’exposen 12 criteris per a la selecció del cànon, personals però raonats. Destaquen, per exemple, el domini d’autors anglesos vinculats a l’era victoriana, el fet de centrar-se en novel•les occidentals i la voluntat de deixar de banda criteris tan en voga avui en dia com la presència d’un missatge políticament correcte, l’equilibri entre autors i autores o la validesa de versions. L’autor té el coratge, a més a més, d’establir no només un llistat cronològic de les 28 obres sinó de presentar una proposta d’ordre de lectura segons el nivell de dificultat: orientació valuosíssima per als futurs lectors.
L’estil de l’exposició sobta per la seva contundència: “Ensenyar a escriure a gent que no llegeix és una de les maneres més esteses de perdre el temps i la paciència”. Aquesta decisió sobre aspectes metodològics és present també en la valoració de les obres, on mai queda a mitges tintes i posa tothom al seu lloc, remarcant sempre que és el seu parer com a lector. S’agraeix finalment el decàleg “el que no hem de fer amb els llibres”, on es fa un repàs a la majoria de vicis de l’escola al voltant dels llibres i es proposa, sobretot, la discussió oral com a via d’entrada a les novel•les.
Si la introducció resulta fascinant tant pel contingut com per la forma, les 28 guies orientatives provoquen en el lector la necessitat indefugible de llegir les novel•les de què s’està parlant. D’una extensió moderada, 6-7 pàgines cadascuna, es conceben com un llistat de pistes per organitzar xerrades sobre els llibres. No s’hi troben ni controls ni activitats, hi ha frases per comentar, vincles entre la literatura i el cinema, opinions de crítics de prestigi, afirmacions agosarades de l’autor, observacions sobre la forma de l’obra, interrogacions sobre aspectes morals…tot pensat com un Club de lectura, on cal aprofundir sobre les obres com a lectors, no com a estudiants. Cada guia acaba amb l’epígraf Parents i Amics, en el qual el lector satisfet podrà trobar d’altres textos relacionats que li permetin ampliar el seu bagatge com a lector i, conseqüentment, com a escriptor.
Si, com afirma Vicenç Pagès, “no es pot ensenyar a escriure qui no ha après a llegir”, la lectura, la utilització i la consulta assídua d’aquesta magnífica aportació editorial significarà un avenç remarcable en la formació literària dels nostres adolescents.