Éloge de la paraphrase

DAUNAY, Bertrand (2002), Éloge de la paraphrase, Saint Denis, PUV (Presses Universitaires de Vincennes), Col·lecció Essais et savoirs.

El treball de Bertrand Daunay que presentem parteix de l’anàlisi detallada de l´ús de l’apelatiu paràfrasi en instruccions oficials, estudis teòrics i resultats de processos d’oposició. Tanmateix, de mica en mica, expandeix el seu àmbit de reflexió fins abordar d’una manera global l’ensenyament de la lectura literària. Observa que, de forma habitual, la paràfrasi es considera una manera de repetir un text menys ben dita que l’original. La seva aportació procura canviar aquesta perspectiva i recuperar aquesta forma de discurs metatextual per al desenvolupament de les competències lectores. L’assaig es divideix en tres capítols, cadascun dels quals integra un important volum de notes que aporten un ampli i actualitzat corpus bibliogràfic per al lector que vulgui continuar indagant en els temes que es van plantejant.

La primera part, Quelques raisons de ne me pas adhérer au discours de disqualification de la paraphrase, posa en qüestió la càrrega negativa del mot paràfrasi a partir de les múltiples contradiccions que observa en la seva utilització en els darrers cent cinquanta anys. Constata que hi ha un rebuig clar a parafrasejar des de tots els àmbits acadèmics amb la idea implícita que hi ha, com a mínim, dos tipus de lectures: la que parafraseja i la que va més enllà. Daunay intueix certes connotacions en aquest discurs metatextual, poca incidència en la recerca de les intencions del text i poca atenció al fons; tanmateix demostra que les fronteres entre les reformulacions correctes d’un text i les paràfrasis són completament laxes, fins al punt que afirma que un candidat (o alumne) no parafraseja sinó que és jutjat parafrasejant, fet que el desqualifica directament.

Aquesta flexibilitat en la consideració de paràfrasi es demostra en un treball de camp amb professors. Segons l’autor, el problema latent és la concepció latent de dos tipus d’acostaments metatextuals (i per extensió de lectors), els que només se centren en el significat literal (i per tant parafrasegen) i els que cerquen el sentit literari (el que serien comentaris de text). Tot i acceptar aquesta dualitat, si des de les aules es vol fomentar una lectura creativa no es pot limitar l’activitat únicament a la lectura sàvia o professional.

La segona part, La légitimité historique de la paraphrase, fa un repàs del paper que ha tingut en la formació l’exercici de la paràfrasi des de l’antiguitat. Li serveix per definir el que per ell és la paràfrasi en sentit estricte, una tècnica general de reformulació del text que respecta el seu sistema enunciatiu original per ampliar-lo o comentar-lo.

La tercera part, Quelques raisons de réhabiliter la paraphrase, és potser la més interessant didàcticament ja que situa l’exercici de la paràfrasi com a fonamental per a la comprensió de textos. Comença presentant el que segons ell són els tres tipus de paràfrasi més habituals. La primera és la paràfrasi en sentit estricte que hem difinit més amunt, on hi ha una fusió enunciativa del metatext dins del text font. La segona és la fusió inversa, elements del text original reapareixen al metatext de forma no marcada. L’autor bateja aquesta activitat com a détextualité. En aquest cas, el metatext presenta la seva pròpia forma d’enunciació però aprofita expressions del text font amb les seves pròpies lògiques. La détextualité és la base del comentari de textos i un dels seus recursos més importants. Sovint indueix a aprofitar elements referencials o pragmàtics que col·laboren en l’explicació del text original. El tercer tipus de paràfrasi consisteix en l’establiment explícit per part del comentarista, mitjançant marcadors com voler dir, d’una identitat semàntica entre un element textual i una observació seva.

Un cop clarificades aquestes tres fòrmules de paràfrasi, demostra la seva aparició en textos de crítics actuals tan prestigiosos com Barthes i, a continuació, en exercicis de negociació de significat en treballs orals en grup d‘alumnes d’institut. L’assaig acaba amb una crida per abordar d’una forma diferent l’ensenyament de la lectura:

–         cal respectar les lectures dels alumnes encara que vagin carregades d’identificació amb el text i d’il·lusió referencial car no pot haver-hi lectura o comentari que negui l’alumne. Si l’aparell discursiu d’anàlisi de textos desencoratja l’alumnat mai s’iniciaran els processos cognitius que han de conduir a la competència literària.

–         Cal respectar les pràctiques socials de la lectura, en la mesura que sabem que moltes d’elles estan ancorades pragmàticament. Compartir lectures en treballs grupals pot ser una bona eina de desenvolupament.

–         Cal respectar el discurs dels alumnes, tot desterrant el valor pejoratiu de la paràfrasi i cercant en ella el que té d’interpretatiu: “la lecture ordinaire n’est plus le tremplin vers la lecture savante mais son repoussoir”

Per acabar, podem afirmar que l’obra de Bertrand Daunay documenta àmpliament i sense complexes que cal una transposició didàctica adequada entre les tècniques de lectura i comentari professionals i les que poden ser útils en el desenvolupament de competències entre els aprenents, i postula la paràfrasi en les seves diferents formes com una de les eines fonamentals en aquest exercici.

Aquesta ressenya es va publicar al número 35 de la revista Articles.

Aquest article ha estat publicat en LECTURES DIDÀCTIQUES, RESSENYES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *