La lectura y los lectores ¿Cómo dialogar con el texto?

Mabel Pipkin (1998), La lectura y los lectores. ¿Cómo dialogar con los textos?, Rosario, Homo Sapiens.

El libro resenta como objetivo principar estudiar la inportancia de las inferencias en el proceso de lectura. Considera que la estrategia principal de los lectores es saber interrogar al texto.

Primera parte: Motivación e interés por la lectura. Ubicación de la problemática

Considera que el alumnado lee pocos textos, de baja cualidad y lo hacen una sola vez. Se trabaja poco la relectura, la indagación.

Una evaluación argentina muestra que casi la mitad de alumnos tienen problemas para resumir, identificar las partes de un texto, reconocer el vocabulario relacionado con el sentido, reconocer el tema principal, descubrir la información implícita a un texto informativo o descubrir las relaciones de causalidad.

“En nuestras escuelas [argentinas] se manejan didácticas para la alfabetización inicial pero no resolvemos las etapas posteriores a ella, en relación con la superación de dificultades lectoras, no formamos lectores inteligentes y voluntarios, habituados a leer, no llegamos a ver la relación del alumno con la obra, con el libro” (p. 24)

3. Importancia del diálogo con el texto

“Leer es ineludiblemente escribir, la persona que lee compara con sus propios conocimientos, es un transformador de textos, crea escritos a partir de lo que lee”.

Segunda Parte: Algunas consideraciones teóricas

4.

Comprensión lectora: “construcción de la representación de los textos en multi-niveles y que mejora cuando el lector construye más niveles de representación y más inferencias en cada nivel”. “Actividad cognoscitiva, que implica una relación constructiva en la que interactúan texto y lector. El lector construye una representación mental del texto-modelo de significado- que es una de las representaciones posibles de éste” (p.37)

Los conocimientos anteriores del lector y los aspectos del texto se combinan y son los que inhiben o capacitan la comprensión. Esta comprensión implica una representación mental situacional (per tant, contextualitzada). Actualmente ya nadie niega la trascendencia de los conocimientos previos para llegar al éxito lector. En ellos se encuentra un factor clave en la detección de insuficiencias.

5. ¿Cómo evaluar la lectura?

Opta por la descripción minuciosa de las conductas lectoras que posibilitan el conocimiento de la comprensión lectora.

6.  Inferencia

La complejidad de los textos se encuentra en el hecho que están llenos de ELEMENTOS NO DICHOS. Todas las definiciones de inferencia hacen referencia a HUECOS, a contenidos ausentes o insuficientemente manifiestos en el texto, a espacios en blanco que el SUJETO RELLENA.

“inferencias serían todas aquellas proposiciones agregadas y/o modificadas que generalizan, elaboran, reordenan o conectan el texto original.” Tras un amplio estudio, Pipkin habla de 10 tipos de inferencias:

  • Lexicales
  • de elaboración
  • de generalización
  • de causa/efecto
  • de predicción
  • de detección de macroestructura
  • de contextualización
  • de sentimiento
  • de activación de contenido extratextual
  • de opinión.

7. Factores que inciden en la lectura

– reflexiona sobre las inferencias On-line (durante la lectura) y las Off-line (despues de la lectura). Valora que se trata de una cuestión de grado, de probabilidad.

Graesser et al (1994) opina que existen factores más importantes que el tiempo de la inferencia:

  • el lector debe ser motivado a comprender el texto
  • el lector debe tener conocimientos previos
  • debe considerarse el texto utilizado
  • el tiempo dado para que el lector construya inferencias debe ser suficiente
  • instrucciones y tareas no deben ser especialmente derivadas según las clases de inferencias investigadas.

Singer (1990) estudia las características del lector que guían el proceso inferencial y alude a varios factores:

  • la habilidad verbal
  • el grado de conocimiento
  • la edad, aunque no es determinante
  • la disponibilidad de las fuentes cognoscitivas

Varios estudios han probado que los buenos lectores son más sensibles a la información importante que los lectores mediocres. Se debe tener en cuenta que los lectores pueden variar su rendimiento según el tipo de texto y la tarea realizada durante y despues de la lectura.

La autora prefiere los TEXTOS AUTÉNTICOS, pensados para ser leídos. Escoge los narrativos y los periodísticos.  Cree que cualquier evaluación debe provenir de tareas múltiples.

8. Interacción en el aula

“Todos los niños se benefician con situaciones de interacción, pero, fundamentalmente, ese beneficio les llega a los lectores inexpertos o novatos” (p. 57)

Tercera Parte: Situaciones de diálogo con el texto.

9. Interacción entre niños y un adulto

La lectura es una actividad cognoscitiva, que implica una relación constructiva en la que la interactúan texto y lector. Es decir que la lectura es la interpretación del mensaje escrito a partir de la información que proporciona el texto, de sus características y de los conocimientos previos del lector.

Plantea la investigación “En busca de inferencias para la comprensión”. Ante un texto, prepara la secuencia didàctica siguiente (lectura individual con actividades, lectura en voz alta comentada, lectura individual con actividades)[simplificació]

Nos interesa los seis papeles que distribuye entre los lectores aprendices para aproximarse al texto: LECTOR, PERIODISTA, DETECTIVE, ADIVINO, SABIO, PREGUNTÓN. [P. 66]

10. El lector: La lectura en voz alta

El acercamiento al texto del lector es leyendo en voz alta a sus compañeros. Uno de los elementos que más se estudia son las diferencias entre el texto original y los cambios que efectúa el lector. Se observa qué factor leva a esos “errores/adaptaciones”.

Existen dos tipos de conducta lectora: algunos conservan y/o anticipan el significado del texto, otras no lo hacen.

Valora el hecho que algunos buenos lectores agregan y comentan el texto.

En defeninitiva, la gran cantidad de detenciones, segmentaciones y agregados puede interpretarse como dificultades de lectura; mientras las conductas como substituciones/modificaciones y las omisiones pueden interpretarse como concomitantes a los procesos de comprensión lectora.

11. El detective: ¿Cómo definen los niños los términos desconocidos?

El objetivo principal de esta sección es observar como infieren las palabras a partir del contexto. El lector que asume el rol dedetective se encarga de intentar definir estaspalabras desconocidas.

“INFERENCIA LEXICAL”: posibilidad de completar el significado de un término desconocido mediante una definición, más o menos aproximada”(p. 84) . Los buenos lectores tienen más habilidad para inferir el significado de palabras artificiales y también tienen más vocabulario.

En el corpus se encuentra con tres tipos de definición:

  • refieren al objeto esencial
  • aluden exclusivamente al término
  • señalan asociaciones libres.

Las mejores definiciones son las que hicieron referencia al concepto en relación con el contexto, porque se cumplen los dos requisitos fundamentales para la definición lexical: el conocimiento del significado convencional adaptado al sentido del texto.

Definen a partir del radical, por etimología, por sinonimia relacionada con el contexto, por homonimia y por asociación fonética. Otras por asociación libre.

Señala que los alumnos han tenido mucha dificultad para realizar esta tarea. Muchos definen por aproximación creciente.

Propone la realización de ejercicios por parejas o pequeño grup donde se interroguen por escrito sobre las palabras desconocidas. Reflexión sobre como se interpreta un término desconocido: metacognición.

12.  El preguntón: ¿Cómo y qué preguntaron al texto?

El rol del preguntón es elaborar preguntas sobre datos o información que no aparece en el texto. En la investigación se constató que se formulaban pocas preguntas y muchas de ellas referían a inferencias lexicales [tarea del detective]. Clasifica las inferencias en cinco tipologías: elaboración, generalización, causa/efecto, contextualización (orientación espacio/temporal) i sentimiento.

Establece tres modalidades de respuesta a las preguntas formuladas:

MOD A: la inferencia se relaciona con el sentido general del texto.

MOD B: la inferencia se relaciona parcialmente con el sentido general del texto pero no con la pregunta

MOD C: la inferencia se relaciona parcialmente con el sentido general del texto pero no con la pregunta

13. El periodista: ¿Cómo se sintetiza el texto?

Se propone un resumen parcial y uno final del texto con el fin de poder discriminar lo central de lo accesorio para mostrar el tema del texto en cuestión. ¿Cómo enuncian la información principal del texto?

  1. Respuestas referidas al tópico del texto con inferencias referidas a las ideas principales.
  2. Respuestas referidas al tópico  del texto con inferencias referidas a ideas secundarias.
  3. Respuestas no referidas al tópico del texto. Resumen de ideas secundarias o episodios aislados.

14. El adivino: ¿Cómo predicen el desenlace del relato?

15. El Sabio: ¿Cómo relacionan lo leído con los propios conocimientos?, lo textual con lo extratextual.

En los caoítulos posteriores se habla de otros aspectos de la investigación que personalmente no me interesan tanto. El libro vale mucho la pena ya que se basa en datos reales que, presumiblemente estaban muy desarrollados en la investigación original. Los ejemplos están hallados con mucha perspicacia e ilustran perfectamente los contenidos.

El libro acaba con un resumen del plan de instrucción muy interesante, que puedo facilitar a aquellos que no puedan disponer del libro.

Publicat dins de RESUMS INFORMALS | 1 comentari

Creences

El món de la didàctica es mou gairebé sempre entre les incerteses, les opinions, les creences, les valoracions personals i mil afirmacions subjectives contradictòries que ens ajuden a passar les reunions de forma distreta. Normalment, ens quedem amb aquelles que s’acosten més a les nostres pròpies opinions anteriors i rarament ens convencen de res, i menys per les bones. L’autoritat didàctica és una autoritat tan etèria com l’autoritat a les aules d’alguns instituts.

I d’això parlem avui, d’autoritats. Quan llegim un llibre sobre didàctica (bonica activitat que recomano com a remei per a l’insomni) sovint trobem aquella idea de la qual estàvem ben convençut/convençudes formulada d’una manera magistral. I l’anotem. I un dia en vaig posar unes quantes en un power ja no recordo ni per què. Vaig combinar les autoritats universitàries amb les autoritats de l’aula, aprofitant que havia fet unes entrevistes a professors.

Doncs aquí ho teniu. Només demano clemència pels fragments de paraules que han fugit de la bafarada: és culpa de l’SlideShare, d’altra banda un invent meravellós.

[slideshare id=612181&doc=creences-1222114862848339-8&w=425]

Publicat dins de LECTURES DIDÀCTIQUES, RESUMS INFORMALS | Deixa un comentari

L’avaluació formativa

Aquesta presentació em va servir l’any 2002 per il·lustrar les possibilitats de l’avaluació formativa a l’area de llengua als X Tallers de Llengua i Literatura Catalana. Tot i que aquest concepte comença a ser una mica de segon ordre, la veritat és que la idea fonamental que defensa i la majoria de propostes didàctiques que s’hi avenien mantenen una gran semblança amb els objectius de l’ensenyament a partir de les competències. En aquest taller vaig presentar un seguit de pautes d’avaluació d’exercicis de llengua oral que penjaré un altre dia (vés a saber a quin racó del disc són).

També, un altre dia, penjaré un resum d’un dels articles marcs de Nunziati sobre l’avaluació formativa, que em sembla d’una vigència absoluta.

[slideshare id=194150&doc=avaluaci-formativa-1196948986799300-3&w=425]

Publicat dins de PRESENTACIONS | Deixa un comentari

El registro de lectura

Aquesta activitat d’aula ha estat experimentada en diversos grups d’ESO amb la finalitat de potenciar la metacognició del procés de lectura per part dels adolescents. Us en deixem una presentació i el començament de l’article.

[slideshare id=606538&doc=el-registro-de-lectura-1221808995200323-9&w=425]

extracto-el-registro-de-lectura.pdf

Publicat dins de EXERCICIS, PUBLICACIONS | 2 comentaris

L’educació literària

Josep Ballester, (1999), L’educació literària, Universitat de València

[revisat, ampliat i revisat el 2007]

Davant de la proliferació d’aportacions teòriques i pràctiques en l’àmbit de la didàctica de la literatura que en els darrers temps apareixen en tot tipus de publicacions, el text de Josep Ballester significa un moment de reflexió serena i documentada sobre l’estat de la qüestió actual amb la pretensió d’arribar tant als encarregats de la preparació dels futurs ensenyants com als professors interessats en la seva formació permanent. El llibre neix amb la intenció de cobrir una necessitat pedagògica: disposar d’un text de reflexió, però també d’acció a l’àmbit de les aules, per a l’àrea de coneixement de Didàctica de la Literatura. L’autor reïx en l’objectiu d’aportar un material apte per als lectors més familiaritzats amb el tema i útil alhora per a aquells que facin les primeres passes en aquesta disciplina i que, en conseqüència, cerquen models i pautes a seguir en el seu futur quefer diari. El llibre s’organitza en quatre capítols complementats amb tres documents annexos.

En el primer capítol, L’espai de la didàctica de la llengua i de la literatura, es presenten les bases epistemològiques de la nostra disciplina, l’àrea de la  DLL es configura com un espai d’interelació de diversos camps, però no com una suma de les seues aportacions, sinó com un espai de transformació de les dades que proporcionen aquells per acomplir el seu objectiu primer: l’eficàcia. Aquesta idea de transformació de dades de diversos camps s’aprofita per esbossar les aportacions que la didàctica ha rebut des de la lingüística aplicada, des de la pedagogia i des de la psicologia. Seguint l’esperit didàctic, es clou el capítol amb una acurada reflexió sobre les funcions a què el docent està cridat, entre les quals destaca el paper d’estimulador, tant de les capacitats dels alumnes, com de la formulació d’interrogants i la reflexió crítica a l’aula.

El segon capítol, El concepte de literatura i de ciència literària, s’inicia amb una exhaustiva anàlisi de l’irresoluble dilema que condiciona completament qualsevol tractament didàctic de la literatura: l’especificitat del discurs literari. Una bona part del capítol es consagra a presentar les grans tendències que han estudiat la ciència literària. Després de recordar la tradició historicista i la renovació que suposà la irrupció de la teoria literària, amb una important exposició sobre les aportacions de la crítica feminista, es centra en dues tendències molt més suggerents des del punt de vista didàctic. En primer lloc posa de relleu el paper de la crítica literària com a agent organitzador de les interpretacions i del cànon de cada cultura. Tanmateix, per sobre de tot es subratlla que el paper del crític presenta un extraordinari paral·lelisme amb el del lector competent, ja que tots dos prenen sentit quan interpreten el text. En segon lloc, es recullen les aportacions de la literatura comparada en les darreres dècades, tot remarcant la vinculació de la finalitat i la seva metodologia amb els objectius que actualment es planteja la DLL, atès el seu caràcter supranacional i a la vegada les possibilitats de contrastar diverses manifestacions artístiques. Així, l’autor defensa la comparació com a pràctica disciplinària i posa a la disposició del lector un documentat ventall de propostes sobre el punt clau en aquest tipus de plantejaments: els aspectes objecte de comparació.

Situat de ple en l’ensenyament de la literatura, el tercer capítol, l’educació literària, parteix d’un breu repàs a les orientacions que l’han regit al llarg de la història -l’aprenentatge del discurs oral i escrit, la història de la literatura i l’anàlisi i interpretació del text- per obrir pas a diverses vies de renovació, centrades en la comprensió i el gaudi de la lectura, l’ampliació del corpus de textos i, per sobre de tot, la imposició d’una heterodoxia didàctica. Només aquest eclecticisme quant a metodologia i estratègies permetrà al docent adaptar la seva tasca diària al seu objectiu últim: l’assoliment de la competència literària per part dels alumnes. L’aprofundiment i  la interpretació del text, possibles només quan es dominen tant uns continguts com unes fòrmules per arribar-hi, seran els elements catalitzadors de l’adquisició de l’esmentada competència. El capítol acaba amb unes reflexions sobre el fet de llegir, on d’una manera molt intel·ligent s’exposen una sèrie d’actituds positives envers la lectura que cal tenir en compte per potenciar-la realment i d’una forma natural.

El darrer capítol, Currículum per a la didàctica de la literatura, estructura i justifica un model de currículum per a l’ensenyament universitari de la didàctica de la literatura d’acord amb tots els principis que s’han anat relacionant al llarg del treball, d’entre els quals sobresurt una defensa justificada i exemplificada de l’eclecticisme metodològic a la universitat, via necessària per aconseguir, en segon terme, reproduir aquestes actituds a les aules.

D’entre els diversos annexos, cal remarcar la interessant presentació de dues unitats didàctiques perfectament estructurades que il·lustren el curriculum anterior, alhora que posen sobre la taula el massa sovint mal entès concepte d’unitat didàctica, poc contemplat en moltes propostes editorials. El llibre conclou amb una amplíssima bibliografia, comentada en els seus títols més destacats, que hauria de servir a qualsevol estudiant o professional de l’ensenyament de la literatura per acostar-se a les darreres aportacions en totes les vessants de la nostra disciplina. En definitiva, es tracta d’un material imprescindible per a tots aquells que cerquin un llibre de referència teòrica i una mostra de plantejaments didàctics des d’una òptica moderna i coherent, tot entenent la classe de literatura com un lloc de discussió, reflexió crítica i enriquiment cultural de tots els seus agents.

Publicat dins de LECTURES DIDÀCTIQUES, RESSENYES | Deixa un comentari