Josep Ballester, (1999), L’educació literària, Universitat de València
[revisat, ampliat i revisat el 2007]
Davant de la proliferació d’aportacions teòriques i pràctiques en l’àmbit de la didàctica de la literatura que en els darrers temps apareixen en tot tipus de publicacions, el text de Josep Ballester significa un moment de reflexió serena i documentada sobre l’estat de la qüestió actual amb la pretensió d’arribar tant als encarregats de la preparació dels futurs ensenyants com als professors interessats en la seva formació permanent. El llibre neix amb la intenció de cobrir una necessitat pedagògica: disposar d’un text de reflexió, però també d’acció a l’àmbit de les aules, per a l’àrea de coneixement de Didàctica de la Literatura. L’autor reïx en l’objectiu d’aportar un material apte per als lectors més familiaritzats amb el tema i útil alhora per a aquells que facin les primeres passes en aquesta disciplina i que, en conseqüència, cerquen models i pautes a seguir en el seu futur quefer diari. El llibre s’organitza en quatre capítols complementats amb tres documents annexos.
En el primer capítol, L’espai de la didàctica de la llengua i de la literatura, es presenten les bases epistemològiques de la nostra disciplina, l’àrea de la DLL es configura com un espai d’interelació de diversos camps, però no com una suma de les seues aportacions, sinó com un espai de transformació de les dades que proporcionen aquells per acomplir el seu objectiu primer: l’eficàcia. Aquesta idea de transformació de dades de diversos camps s’aprofita per esbossar les aportacions que la didàctica ha rebut des de la lingüística aplicada, des de la pedagogia i des de la psicologia. Seguint l’esperit didàctic, es clou el capítol amb una acurada reflexió sobre les funcions a què el docent està cridat, entre les quals destaca el paper d’estimulador, tant de les capacitats dels alumnes, com de la formulació d’interrogants i la reflexió crítica a l’aula.
El segon capítol, El concepte de literatura i de ciència literària, s’inicia amb una exhaustiva anàlisi de l’irresoluble dilema que condiciona completament qualsevol tractament didàctic de la literatura: l’especificitat del discurs literari. Una bona part del capítol es consagra a presentar les grans tendències que han estudiat la ciència literària. Després de recordar la tradició historicista i la renovació que suposà la irrupció de la teoria literària, amb una important exposició sobre les aportacions de la crítica feminista, es centra en dues tendències molt més suggerents des del punt de vista didàctic. En primer lloc posa de relleu el paper de la crítica literària com a agent organitzador de les interpretacions i del cànon de cada cultura. Tanmateix, per sobre de tot es subratlla que el paper del crític presenta un extraordinari paral·lelisme amb el del lector competent, ja que tots dos prenen sentit quan interpreten el text. En segon lloc, es recullen les aportacions de la literatura comparada en les darreres dècades, tot remarcant la vinculació de la finalitat i la seva metodologia amb els objectius que actualment es planteja la DLL, atès el seu caràcter supranacional i a la vegada les possibilitats de contrastar diverses manifestacions artístiques. Així, l’autor defensa la comparació com a pràctica disciplinària i posa a la disposició del lector un documentat ventall de propostes sobre el punt clau en aquest tipus de plantejaments: els aspectes objecte de comparació.
Situat de ple en l’ensenyament de la literatura, el tercer capítol, l’educació literària, parteix d’un breu repàs a les orientacions que l’han regit al llarg de la història -l’aprenentatge del discurs oral i escrit, la història de la literatura i l’anàlisi i interpretació del text- per obrir pas a diverses vies de renovació, centrades en la comprensió i el gaudi de la lectura, l’ampliació del corpus de textos i, per sobre de tot, la imposició d’una heterodoxia didàctica. Només aquest eclecticisme quant a metodologia i estratègies permetrà al docent adaptar la seva tasca diària al seu objectiu últim: l’assoliment de la competència literària per part dels alumnes. L’aprofundiment i la interpretació del text, possibles només quan es dominen tant uns continguts com unes fòrmules per arribar-hi, seran els elements catalitzadors de l’adquisició de l’esmentada competència. El capítol acaba amb unes reflexions sobre el fet de llegir, on d’una manera molt intel·ligent s’exposen una sèrie d’actituds positives envers la lectura que cal tenir en compte per potenciar-la realment i d’una forma natural.
El darrer capítol, Currículum per a la didàctica de la literatura, estructura i justifica un model de currículum per a l’ensenyament universitari de la didàctica de la literatura d’acord amb tots els principis que s’han anat relacionant al llarg del treball, d’entre els quals sobresurt una defensa justificada i exemplificada de l’eclecticisme metodològic a la universitat, via necessària per aconseguir, en segon terme, reproduir aquestes actituds a les aules.
D’entre els diversos annexos, cal remarcar la interessant presentació de dues unitats didàctiques perfectament estructurades que il·lustren el curriculum anterior, alhora que posen sobre la taula el massa sovint mal entès concepte d’unitat didàctica, poc contemplat en moltes propostes editorials. El llibre conclou amb una amplíssima bibliografia, comentada en els seus títols més destacats, que hauria de servir a qualsevol estudiant o professional de l’ensenyament de la literatura per acostar-se a les darreres aportacions en totes les vessants de la nostra disciplina. En definitiva, es tracta d’un material imprescindible per a tots aquells que cerquin un llibre de referència teòrica i una mostra de plantejaments didàctics des d’una òptica moderna i coherent, tot entenent la classe de literatura com un lloc de discussió, reflexió crítica i enriquiment cultural de tots els seus agents.