Aquesta setmana s’ha publicat el Quaderns d’Avaluació, número 18, una de les publicacions que sempre m’ha interessat. El Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de la Generalitat de Catalunya n’és el responsable, per la qual cosa cal estar amatent a allò que es diu, encara que només sigui per la gran quantitat de dades que maneguen.
M’agradaria començar dient que sóc un ferm defensor de les avaluacions externes, en el ben entès que estiguin raonablement elaborades i que se’n faci un ús formatiu i no segregador. L’avaluació externa ens pot ajudar a discernir allò que és fonamental del que és accessori, una de les meves neures personals, per la qual cosa marca un camí a seguir a tots els centres interessats en la idea de perfilar una mica millor la seva acció educativa. Fer-la a final d’etapa, a més a més, té un valor emblemàtic i és un toc d’atenció o una satisfacció segons com vagin les coses.
La seva importància ja s’ha notat als instituts. Aquest segon curs, la majoria dels alumnes que acabaven 6è havien estat preparats per a la prova. Això, en si mateix, no deixa de ser anecdòtic, però indica clarament que ningú vol sortir borrós a la fotografia.
No valoraré la prova perquè deu ser molt difícil gestionar una quantitat de dades tan ampla, o sigui que simplement comentaré alguns dels aspectes que es desprenen de la síntesi de resultats que s’ha publicat en aquest número de Quaderns d’Avaluació.
He de dir que, en línies generals, l’aportació d’aquest article em sembla fluixeta. El principal argument d’aquesta valoració és que aporta molt poques pistes als professionals i als centres sobre què poden fer per millorar els seus resultats. Continuem amb l’obsessió malaltissa per comparar competències, comparar centres segons el seu nivell socioeconòmic, comparar-los per la titularitat o per l’origen o el sexe de l’alumnat. Diria que aquests són els factors on menys pot incidir l’acció docent, amb la qual cosa som on érem. No hi ha cap dada sorprenent, com segurament no n’hi haurà mai si els factors comparats són aquests.
Si entrem en la competència lingüística(CL), la que més controlo, l’article no dóna cap pista sobre quins microcomponents de la CL surten més ben o més mal parats. La presentació diu que s’han mirat diversos “processos”, però aquí s’acaba la descripció. Si no arribem a explicar aquests detalls, no ajudem gaire, enviem un missatge vague i esperem una formació miraculosa que interpreti. Caldria convidar als gestors de totes aquestes dades que generin proves i informes molt més rics i densos en aquesta direcció.
Però, ja que hi som, m’agradaria comentar-vos algunes valoracions que se m’han acudit tot veient les dades i que no s’esmenten ni en l’informe ni en les conclusions:
a) Em sembla molt ofensiu presentar els millors i pitjors centres segons la seva titularitat. No es fa ni per àrees geogràfiques, ni segons l’origen de l’alumnat i no s’ha de fer, però, què aporten aquests gràfics? Tots sabem que hi ha centres on es treballa amb moltes dificultats. Aquesta dada la trobo humiliant, sobretot tenint en compte que la majoria dels professionals que hi treballen s’hi deuen deixar la pell.
b) Els gràfics 13 i 14 sorprenen amb el fet que el diferencial a favor de la competència en llengua castellana enfront de la catalana és molt més gran en l’escola privada que no pas en les altres. Aquestes escoles potencien més el castellà? Que potenciïn l’anglès passi, però el castellà…
c) Resulta curiós el fet que l’alumnat d’origen llatinoamericà tingui la mateixa competència en català i en castellà. No hi sé donar una explicació.
d) M’ha semblat curiosa l’anàlisi que es fa en el punt 7. S’intenta demostrar que l’acció educativa influeix en els resultats…sort!!!! Només faltaria! És aquí on ens havíem de posar a treballar, aquí sí que hi podríem sucar pa i millorar. Partint de la base que les mostres no siguin tendencioses, les analitzarem com a significatives, com es pretén a l’article. Sobta que es comparin centres de nivell socioeconòmic alt i de nivell se. baix. Es prescindeix dels del mig? Per què, si són la majoria? No ho entenc. Tampoc es fa segons l’origen, ni cap altre criteri.
De totes maneres, el més interessant d’aquestes gràfiques és el diferencial que mostren. En les 4 competències analitzades, el diferencial entre els centres “millors” i els “pitjors” del nivell se. alt és relativament petit. En canvi, el mateix diferencial en els centres de nivell se. baix és molt més alt, escandalós en algunes competències. La conclusió que extrec d’això és que l’acció docent en els centres amb alumnes de nivell se. alt és relativament poc trasncendent. Per contra, en els centres de nivell se. baix, l’acció docent és central i decisiva. Vist això, és evident que calen els millors equips directius i els professionals més formats en aquests centres i que cal reconèixer-los la seva dedicació de manera generosa. Es farà o se’ls continuarà deixant a la bona de Déu? Si tenim dades i no obrem en conseqüència, malament rai.
e) Finalment, torno al principi, conclusions insípides…vegem: “El funcionament del centre, el paper que hi juga l’equip directiu, les pràctiques pedagògiques o el clima escolar han de ser factors que tenen alguna cosa a veure amb els resultats d’un alumnat de característiques similars.” Quina modalització!
Per què no comencem a fixar-nos en tot això: comparem els resultats segons els anys que porta l’equip directiu al front del centre, segons l’estabilitat dels equips docents, segons l’edat mitjana del Claustre, segons la formació contínua rebuda, ….¡ i potser podrem començar a parlar-ne. M’imagino que tot això seria estadísticament molt senzill de processar.
