Benvolgudes i benvolguts, fa temps vaig presentar aquesta activitat en castellà, però se m’ha demanat en català per la qual cosa us ofereixo el text, la fitxa i la imatge de l’activitat.
Recordeu que vaig publicar aquesta activitat al llibre:MENDOZA, Antonio (coord.) Textos entre textos, Horsori, Barcelona, pàgines159-168. En aquesta publicació analitzo les possibilitats i els resultats de l’activitat.
PER QUÈ EL CEL ÉS TAN LLUNY (Somàlia)
Extret de Mites, contes i llegendes dels cinc continents de José Manuel de Prada Samper amb les il·lustracions de Lluís Filella (Editorial Joventut) Una perla, tot sigui dit de passada.
Al principi dels temps, el Cel era tan a prop de la terra que la gent no havia de fer més que aixecar la mà per tocar-lo. El Cel protegia els éssers humans i els animals dels vents freds i de l’escalfor del sol, i els donava aixopluc. La gent comptava sempre amb la protecció del Cel i era molt feliç.
Així estaven les coses quan, un dia, dues mestresses de casa es van posar a moldre gra amb un d’aquests grans morters la mà dels quals és un bastó llarg i gruixut. Les dues dones eren al pati de casa seva, i volien preparar menjar per als seus marits. Van començar a moldre el gra, però cada vegada que alçaven les llargues mans de morter, aquestes colpejaven la superfície del Cel, el foradaven i 1i provocaven un gran dolor. Al Cel no li va fer cap gràcia que el tractessin d’aquella manera, i va amonestar seriosament les dones:
-Ei, vosaltres!Pareu d’una vegada de clavar-me cops, que em feu mal i m’esteu omplint de forats. Que no sabeu que us protegeixo dels vents freds i de l’escalfor del sol? Si seguiu clavant-me cops ha esguerrareu tot.
Però, concentrades en la seva feina, les dues dones no van cas de les paraules del Cel. Sense ni tan sols immutar-se, van continuar molent el gra.
El Cel va aguantar tant com va poder, però al final va ser incapaç de resistir el dolor que li causaven les 
dones i, de mica en mica, es va anar allunyant de la terra fins que es va quedar on és avui dia. D’aquesta manera, per culpa d’aquelles dones desconsiderades les criatures van quedar exposades als elements i van perdre protecció del Cel.
El que anomenem estrelles són els forats que les dones van fer a la superfície del Cel amb les seves mans de morter, quan el Cel era a prop nostre. De nit, el sol s’amaga, però part de la seva brillantor es filtra per aquests forats, que resplendeixen en la foscor. És a causa d’aquests forats que els que vivim aquí, a la terra anomenem el Cel Daldaloole, el que esta foradat.
La gent també explica que els núvols són una noia molt bonica que porta a casa seva un càntir ple d’aigua que treu del pou. Quan la noia torna cap a casa, el càntir es balanceja i l’aigua es vessa pertot arreu, i cau cap a la terra a través dels forats del Cel Aquesta aigua, la gent d’aquest món l’anomena pluja.
En veure que la seva aigua cau cap a la terra, la noia-núvol
crida al Cel desesperada:
-Cel, per favor, no deixis caure la meva aigua!
I el Cel li respon:
-Com ho puc impedir, quan les criatures de la terra clamen demanant aigua?
I així és que, si aquelles dones desconsiderades no haguessin foradat el Cel, i si la noia-núvol no vessés de tant en tant el contingut del seu càntir pertot arreu, la terra no rebria l’aigua que tant necessita.
A diferencia d’altres països africans} a Somàlia la major part de població és d’una única ètnia} i parla la mateixa llengua. La forma de vida tradicional dels soma lis és el pasturatge.
