Després d’un bon grapat de mesos de gestació, us enllaço una unitat didàctica sobre sociolingüística que pot tenir moltes utilitats a classe.
La presentació de la unitat i els materials per al professorat els podeu trobar aquí. Si voleu accedir directament als materials, hi podeu anar per aquí.
Fa una anys, remenant en un llibreter de vell, vaig trobar una petita joia: Ganxoneries. Contes humorístics ganxons. Es tracta d’una rara edició d’històries recollides a Sant Feliu de Guíxols cap allà el 1930. A la introducció ja se’ns explica que són fets d’un altre temps, o sigui que ja us podeu imaginar…
Més enllà de la qualitat literària de l’exemplar, necessàriament irregular, el que més em va apassionar del recull és la transparència d’un humor català sense embuts, ple de sobreentesos, amb un punt de mala llet, políticament incorrecte i un vocabulari col·loquial que no crec que torni. Són històries que mostren el sentit de l’humor de l’avi, el meu avi, però també el dels amics del meu avi, i el dels avis dels meus amics. Un humor, mal m’està el dir-ho, que sovint no entenen els joves i que sovint no s’accepta a tot arreu.
Aquesta capacitat de riure’s de tot sense fer mal, simplement com a manera de ser, no m’estranyaria que formés part de l’essència de la catalanitat i que ens hagués ajudat a sobreviure com a poble a les circumstàncies que ens ha enviat la història.
Malauradament, es fa difícil portar aquest humor a l’escola. El problema ja no és que l’entenguin, això seria qüestió de paciència; el problema és que avui dia tothom s’ofèn per tot. Amb l’afany prohibidor que ens envaeix, no m’estranyaria que qualsevol dia prohibeixin el sentit de l’humor.
Mentrestant, us proposo un exercici impossible, que segurament no podrem fer, però que seria fabulós.
Llegiu el començament magistral d’aquest ganxó i continueu la història:
“Cada poble té amb els seus habitants la més o menys nombrosa col·lecció de tipus d’aquests que en diem desequilibrats, els quals per la seva singularitat o extravagància solen cridar l’atenció. Els uns es caracteritzen per la borratxera crònica, els altres per la gandulitis endèmica i algun que altre per desarreglo cerebral. Si són de gènit pacífic o inofensiu, com generalment solen ser-ho, a més de ser populars arriben fins a ésser mirats amb quelcom de simpatia atenuant la seva falta. Ganxònia anys enrere en fou molt rica d’aquests tipus i, algun d’ells, en morir-se, fins es trobaren enyor les seves gracioses extravagàncies. Bé és veritat que en aquella època en la qual les qüestions socials eren desconegudes, regnava amb els conveïns una franquesa i bonhomia tal que feia que aquest tipus semblessin com de la família i no faltava mai que es preocupés que no passessin fam ni fred. En Fortunato …
Aquest any ha estat difícil per a molts de nosaltres. La feina ha acompanyat més o menys, hem perdut poder adquisitiu, que en diuen. La salut ens ha donat algun ensurt que, afortunadament, hem pogut resoldre. L’educació, ai, l’educació d’aquest país! Tantes idees i tan poc coordinades.
Tanmateix, m’agradaria encomanar-vos l’esperit d’aquests poemes que reciten els meus fills, la importància de cada una de les petites coses i la lluita constant per aconseguir fites que molts ens volen convèncer que són impossibles. Només demano al 2011 que em conservi les ganes de seguir fent coses amb els que m’envolten.
Benvolgudes i benvolguts, fa temps vaig presentar aquesta activitat en castellà, però se m’ha demanat en català per la qual cosa us ofereixo el text, la fitxa i la imatge de l’activitat.
Recordeu que vaig publicar aquesta activitat al llibre:MENDOZA, Antonio (coord.) Textos entre textos, Horsori, Barcelona, pàgines159-168. En aquesta publicació analitzo les possibilitats i els resultats de l’activitat.
PER QUÈ EL CEL ÉS TAN LLUNY (Somalia)
Extret de Mites, contes i llegendes dels cinc continents de José Manuel de Prada Samper amb les il·lustracions de Lluís Filella (Editorial Joventut) Una perla, tot sigui dit de passada.
Al principi dels temps, el Cel era tan a prop de la terra que la gent no havia de fer més que aixecar la ma per tocar-lo. El Cel protegia els éssers humans i els animals dels vents freds i de l’escalfor del sol, i els donava aixopluc. La gent comptava sempre amb la protecció del Cel i era molt feliç.
Així estaven les coses quan, un dia, dues mestresses de casa es van posar a moldre gra amb un d’aquests grans morters la mà dels quals és un bastó llarg i gruixut. Les dues dones eren al pati de casa seva, i volien preparar menjar per als seus marits. Van començar a moldre el gra, però cada vegada que alçaven les llargues mans de morter, aquestes colpejaven la superfície del Cel, el foradaven i 1i provocaven un gran dolor. Al Cel no li va fer cap gràcia que el tractessin d’aquella manera, i va amonestar seriosament les dones:
-Ei, vosaltres!Pareu d’una vegada de clavar-me cops, que em feu mal i m’esteu omplint de forats. Que no sabeu que us protegeixo dels vents freds i de l’escalfor del sol? Si seguiu clavant-me cops ha esguerrareu tot.
Però, concentrades en la seva feina, les dues dones no van cas de les paraules del Cel. Sense ni tan sols immutar-se, van continuar molent el gra.
El Cel va aguantar tant com va poder, però al final va ser incapaç de resistir el dolor que li causaven les 
dones i, de mica en mica, es va anar allunyant de la terra fins que es va quedar on és avui dia. D’aquesta manera, per culpa d’aquelles dones desconsiderades les criatures van quedar exposades als elements i van perdre protecció del Cel.
El que anomenem estrelles són els forats que les dones van fer a la superfície del Cel amb les seves mans de morter, quan el Cel era a prop nostre. De nit, el sol s’amaga, però part de la seva brillantor es filtra per aquests forats, que resplendeixen en la foscor. És a causa d’aquests forats que els que vivim aquí, a la terra anomenem el Cel Daldaloole, el que esta foradat.
La gent també explica que els núvols són una noia molt bonica que porta a casa seva un càntir ple d’aigua que treu del pou. Quan la noia torna cap a casa, el càntir es balanceja i l’aigua es vessa pertot arreu, i cau cap a la terra a través dels forats del Cel Aquesta aigua, la gent d’aquest món l’anomena pluja.
En veure que la seva aigua cau cap a la terra, la noia-núvol
crida al Cel desesperada:
-Cel, per favor, no deixis caure la meva aigua!
I el Cel li respon:
-Com ho puc impedir, quan les criatures de la terra clamen demanant aigua?
I així és que, si aquelles dones desconsiderades no haguessin foradat el Cel, i si la noia-núvol no vessés de tant en tant el contingut del seu càntir pertot arreu, la terra no rebria l’aigua que tant necessita.
A diferencia d’altres països africans} a Somàlia la major part de població és d’una única ètnia} i parla la mateixa llengua. La forma de vida tradicional dels soma lis és el pasturatge.
Aquesta setmana s’ha publicat el Quaderns d’Avaluació, número 18, una de les publicacions que sempre m’ha interessat. El Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de la Generalitat de Catalunya n’és el responsable, per la qual cosa cal estar amatent a allò que es diu, encara que només sigui per la gran quantitat de dades que maneguen.
M’agradaria començar dient que sóc un ferm defensor de les avaluacions externes, en el ben entès que estiguin raonablement elaborades i que se’n faci un ús formatiu i no segregador. L’avaluació externa ens pot ajudar a discernir allò que és fonamental del que és accessori, una de les meves neures personals, per la qual cosa marca un camí a seguir a tots els centres interessats en la idea de perfilar una mica millor la seva acció educativa. Fer-la a final d’etapa, a més a més, té un valor emblemàtic i és un toc d’atenció o una satisfacció segons com vagin les coses.
La seva importància ja s’ha notat als instituts. Aquest segon curs, la majoria dels alumnes que acabaven 6è havien estat preparats per a la prova. Això, en si mateix, no deixa de ser anecdòtic, però indica clarament que ningú vol sortir borrós a la fotografia.
No valoraré la prova perquè deu ser molt difícil gestionar una quantitat de dades tan ampla, o sigui que simplement comentaré alguns dels aspectes que es desprenen de la síntesi de resultats que s’ha publicat en aquest número de Quaderns d’Avaluació.
He de dir que, en línies generals, l’aportació d’aquest article em sembla fluixeta. El principal argument d’aquesta valoració és que aporta molt poques pistes als professionals i als centres sobre què poden fer per millorar els seus resultats. Continuem amb l’obsessió malaltissa per comparar competències, comparar centres segons el seu nivell socioeconòmic, comparar-los per la titularitat o per l’origen o el sexe de l’alumnat. Diria que aquests són els factors on menys pot incidir l’acció docent, amb la qual cosa som on érem. No hi ha cap dada sorprenent, com segurament no n’hi haurà mai si els factors comparats són aquests.
Si entrem en la competència lingüística(CL), la que més controlo, l’article no dóna cap pista sobre quins microcomponents de la CL surten més ben o més mal parats. La presentació diu que s’han mirat diversos “processos”, però aquí s’acaba la descripció. Si no arribem a explicar aquests detalls, no ajudem gaire, enviem un missatge vague i esperem una formació miraculosa que interpreti. Caldria convidar als gestors de totes aquestes dades que generin proves i informes molt més rics i densos en aquesta direcció.
Però, ja que hi som, m’agradaria comentar-vos algunes valoracions que se m’han acudit tot veient les dades i que no s’esmenten ni en l’informe ni en les conclusions:
a) Em sembla molt ofensiu presentar els millors i pitjors centres segons la seva titularitat. No es fa ni per àrees geogràfiques, ni segons l’origen de l’alumnat i no s’ha de fer, però, què aporten aquests gràfics? Tots sabem que hi ha centres on es treballa amb moltes dificultats. Aquesta dada la trobo humiliant, sobretot tenint en compte que la majoria dels professionals que hi treballen s’hi deuen deixar la pell.
b) Els gràfics 13 i 14 sorprenen amb el fet que el diferencial a favor de la competència en llengua castellana enfront de la catalana és molt més gran en l’escola privada que no pas en les altres. Aquestes escoles potencien més el castellà? Que potenciïn l’anglès passi, però el castellà…
c) Resulta curiós el fet que l’alumnat d’origen llatinoamericà tingui la mateixa competència en català i en castellà. No hi sé donar una explicació.
d) M’ha semblat curiosa l’anàlisi que es fa en el punt 7. S’intenta demostrar que l’acció educativa influeix en els resultats…sort!!!! Només faltaria! És aquí on ens havíem de posar a treballar, aquí sí que hi podríem sucar pa i millorar. Partint de la base que les mostres no siguin tendencioses, les analitzarem com a significatives, com es pretén a l’article. Sobta que es comparin centres de nivell socioeconòmic alt i de nivell se. baix. Es prescindeix dels del mig? Per què, si són la majoria? No ho entenc. Tampoc es fa segons l’origen, ni cap altre criteri.
De totes maneres, el més interessant d’aquestes gràfiques és el diferencial que mostren. En les 4 competències analitzades, el diferencial entre els centres “millors” i els “pitjors” del nivell se. alt és relativament petit. En canvi, el mateix diferencial en els centres de nivell se. baix és molt més alt, escandalós en algunes competències. La conclusió que extrec d’això és que l’acció docent en els centres amb alumnes de nivell se. alt és relativament poc trasncendent. Per contra, en els centres de nivell se. baix, l’acció docent és central i decisiva. Vist això, és evident que calen els millors equips directius i els professionals més formats en aquests centres i que cal reconèixer-los la seva dedicació de manera generosa. Es farà o se’ls continuarà deixant a la bona de Déu? Si tenim dades i no obrem en conseqüència, malament rai.
e) Finalment, torno al principi, conclusions insípides…vegem: “El funcionament del centre, el paper que hi juga l’equip directiu, les pràctiques pedagògiques o el clima escolar han de ser factors que tenen alguna cosa a veure amb els resultats d’un alumnat de característiques similars.” Quina modalització!
Per què no comencem a fixar-nos en tot això: comparem els resultats segons els anys que porta l’equip directiu al front del centre, segons l’estabilitat dels equips docents, segons l’edat mitjana del Claustre, segons la formació contínua rebuda, ….¡ i potser podrem començar a parlar-ne. M’imagino que tot això seria estadísticament molt senzill de processar.