Humor en vies d’extinció

ganxoneries1Fa una anys, remenant en un llibreter de vell, vaig trobar una petita joia: Ganxoneries. Contes humorístics ganxons. Es tracta d’una rara edició d’històries recollides a Sant Feliu de Guíxols cap allà el 1930. A la introducció ja se’ns explica que són fets d’un altre temps, o sigui que ja us podeu imaginar…
Més enllà de la qualitat literària de l’exemplar, necessàriament irregular, el que més em va apassionar del recull és la transparència d’un humor català sense embuts, ple de sobreentesos, amb un punt de mala llet, políticament incorrecte i un vocabulari col·loquial que no crec que torni. Són històries que mostren el sentit de l’humor de l’avi, el meu avi, però també el dels amics del meu avi, i el dels avis dels meus amics. Un humor, mal m’està el dir-ho, que sovint no entenen els joves i que sovint no s’accepta a tot arreu.
Aquesta capacitat de riure’s de tot sense fer mal, simplement com a manera de ser, no m’estranyaria que formés part de l’essència de la catalanitat i que ens hagués ajudat a sobreviure com a poble a les circumstàncies que ens ha enviat la història.
Malauradament, es fa difícil portar aquest humor a l’escola. El problema ja no és que l’entenguin, això seria qüestió de paciència; el problema és que avui dia tothom s’ofèn per tot. Amb l’afany prohibidor que ens envaeix, no m’estranyaria que qualsevol dia prohibeixin el sentit de l’humor.
Mentrestant, us proposo un exercici impossible, que segurament no podrem fer, però que seria fabulós.
Llegiu el començament magistral d’aquest ganxó i continueu la història:
“Cada poble té amb els seus habitants la més o menys nombrosa col·lecció de tipus d’aquests que en diem desequilibrats, els quals per la seva singularitat o extravagància solen cridar l’atenció. Els uns es caracteritzen per la borratxera crònica, els altres per la gandulitis endèmica i algun que altre per desarreglo cerebral. Si són de gènit pacífic o inofensiu, com generalment solen ser-ho, a més de ser populars arriben fins a ésser mirats amb quelcom de simpatia atenuant la seva falta. Ganxònia anys enrere en fou molt rica d’aquests tipus i, algun d’ells, en morir-se, fins es trobaren enyor les seves gracioses extravagàncies. Bé és veritat que en aquella època en la qual les qüestions socials eren desconegudes, regnava amb els conveïns una franquesa i bonhomia tal que feia que aquest tipus semblessin com de la família i no faltava mai que es preocupés que no passessin fam ni fred. En Fortunato …

Aquest article ha estat publicat en EXERCICIS, PARAULES, TEXTOS. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *