Les vacances estiuenques solen ser dels pocs moments de l’any en què un pot badar sense càrrec de consciència. L’altre dia, badant per les golfes de la caseta dels meus pares al Priorat, em vaig trobar una pila d’exemplars de la revista Destino. He de reconèixer que no recordo haver-ne fullejat mai cap i que en desconec l’origen. I, oh, sorpresa: trobo un article de Francisco Umbral de l’any 1974 reclamant el valor de les Humanitats i, especialment, de les llengües clàssiques. S’escandalitzava del valor dels estudis pràctics que es veu que ja en aquell moment monopolitzaven els gustos de les gents com Déu mana.
Aquesta troballa em va portar automàticament a les mil converses que aquests darrers cursos he pogut mantenir amb la Margalida Capellà sobre la necessitat de potenciar les humanitats als instituts i, concretament, al nostre. Em feia gràcia parlar una mica d’ella a Didàctica però la seva creació és tan descomunal que es fa difícil d’abastar. Us recomano fervorosament que visiteu El Fil de les clàssiques i, estirant fils i enllaços, us submergiu en els mons que ha anat construint, cooperativament amb els seus alumnes, al llarg dels últims onze cursos. La veritat és que parlar d’una companya en actiu (i, a més a més, la teva cap de departament) sempre és un risc i no sabia com enfocar-ho fins que he estat gaudint de 15 diàlegs d’educació, un llibre d’entrevistes a educadors que em feia pensar en ella i en la seva lluita per superar-se contínuament. Aprofitaré algunes cites d’aquesta publicació per il·lustrar el que us vull comunicar.
Claudio Naranjo: “Cal donar prioritat al desenvolupament humà, i no a la producció. En el fons, únicament se’ls ensenya a passar exàmens. Caldria donar-los el que necessiten per desenvolupar-se, perquè siguin persones.” (p. 95) És evident que una professora de grec, que també imparteix llatí, té a les seves mans una quantitat d’històries i de referents descomunal per aconseguir que els joves entenguin què és això de ser persones. No és rar sentir als instituts (i en boca d’alguns companys) que això del llatí no serveix de res. Segurament és tan cert com ho és que la majoria de coses que s’ensenyen de biologia, llengua, educació visual i plàstica … tampoc seran útils directament per a bona part dels aprenents, però els configuren com a persones i, per tant, no podem mai menysprear la importància dels sabers i dels referents. Ara bé, el que em sorprèn de la Margalida és que aconsegueix donar prioritar al desenvolupament humà però els forneix d’eines per a ser productius en altres àmbits, d’aquí han sortit molts alumnes que han aportat treballs de recerca que han estat útils a museus, jaciments, poblacions…
Si, com afirma F. Tonucci, “El mestre ha de ser una persona inquieta, curiosa, que li agradi saber, que tingui necessitat de conèixer” (p. 19), la Margalida és la més inquieta, curiosa i aconsegueix que els alumnes també ho siguin i ho transmetin tant en formats tradicionals com murals, com amb les últimes tecnologies digitals. El centre és la viva imatge del seu món digital, i hi podem trobar referències al dia de la dona, a les últimes troballes romanes a Premià o a qualsevol altra tema d’actualitat.
Aquesta inquietud l’ha portat a no parar mai. Diu Joan Vaello: “En educació també: quan la cosa no funciona, hem de canviar de música!”(p. 59) També afirma que l’actitud més necessària del docent “és la proactivitat: la immersió en una cultura de solucions, centrada a plantejar-te com pots fer-ho possible, a crear solucions” (p. 61). Li conec la confecció de jocs de taula per a treballar a classe, la redacció de llibres de text de gran qualitat i, quan va veure que no acabava d’anar bé, un canvi radical cap al món digital, amb la mateixa profunditat i determinació amb què havia abordat altres empreses: coneix un gran nombre d’entorns i d’aplicacions i sempre que me n’ensenya alguna, la utilitza com el que són, eines per afavorir l’aprenentatge i el desenvolupament de la persona.
Aquesta aposta per la innovació ja sabem que sempre és perillosa. Té detractors, tant entre els companys com entre els propis alumnes. Té, a més, uns enemics declarats: les avaluacions externes de qualitat (PAAU, AVAC, Cb de 4t d’ESO, PISA…) que posen l’ull sobretot en allò que és quantitativament objectivable. Innovar queda molt bé però és un risc per al professor que s’hi aboca, sobretot quan treballa en l’entorn del Batxillerat. I, segurament, les matèries on aquesta innovació és més perillosa són aquelles on la tradició pesa com una llosa, una tradició milènària d’ensenyament, per exemple, de grec i llatí. Si sempre s’han ensenyat les declinacions- diuen alguns experts de tertúlia- qui et mana posar-te a fer blogs? I ja se sap, que en aquest país de tertúlia (sigui periodística o de cantina), tothom sap de tot i respectar l’autoritat de l’expert seria un signe de debilitat imperdonable.
És evident que una de les principals dificultats per defensar les innovacions metodològiques és demostrar que funcionen més enllà de ser boniques i efectives. Antoni Zabala reflexiona sobre aquesta dualitat: “Cal assumir la necessitat de reconèixer que qualsevol proposta pedagògica no pot ser només una intervenció intuïtiva o artística, sinó que exigeix un procediment metòdic d’anàlisi i de valoració sobre les oportunitats d’aprenentatge, que s’assolirà mitjançant aquella pràctica en relació amb la formació integral de la persona i el seu desenvolupament i en coherència amb el coneixement científic sobre els processos d’aprenentatge.” (p. 13-14).
En el fons, la dificultat dels professors que intenten a l’aula coses diferents és la mateixa que tenen tots els investigadors en l’àmbit educatiu que utilitzen la metodologia qualitativa: ¿Com podrem generalitzar els resultats obtinguts? Segurament és impossible. Però sí que veiem alumnes que han fet treballs meravellosos, una professora que planteja reptes que demanen que els alumnes aprenguin i desenvolupin competències, companys d’altres centres que venen a aprendre com ho fa, professors universitaris que ho presenten com a paradigma del que ha de ser una classe de clàssiques al segle XXI… I, no, no és quantificable, però existeix.
Fixem-nos en les paraules d’Stephan Ball: “Crec que els mestres i les mestres són intel·lectuals públics molt importants i que una part del seu rol es basa a pensar, debatre, discutir i reflectir tot això en la seva pràctica quotidiana.” (p. 124) Qualsevol professor que intenti seguir-les es trobarà en una dicotomia: potenciar la seva actuació en el seu propi context de treball o intentar transmetre-ho per difondre-ho. Aquesta difusió sol proporcionar un reconeixement de l’acadèmia, però també sol allunyar-te de la realitat si s’oblida que el més important és el dia a dia amb els alumnes. Penso que la Margalida ha fet bones unes paraules que cada dia entenc millor: “L’ofici s’aprèn, no s’ensenya”. Ella ha decidit aprendre cada dia i aprofitar el món digital per mostrar el que fa per si algú se’n vol aprofitar, sense escatimar res del que fa als interessats. Només així s’expliquen els milers de comentaris i de valoracions que apareixen en els seus blogs i els seguidors que té en les xarxes socials.
He de reconèixer que em costa seguir-la, però persistiré. M’adono que conec a molts professors d’institut interessats en la pedagogia, també en conec molts de Facultats d’Educació que intenten deixar petjada a les aules amb un èxit irregular, però no crec que cap de nosaltres hagi aconseguit crear un món tan sòlid, consistent i perdurable com el que ens llega dia rere dia la Margalida. Ha aconseguit la quadratura del cercle: innovar des de la solidesa del coneixement clàssic.
És cert… La feina que fa és titànica. Un referent per tots.
Que ja ho deia el poeta: M’encanta el nou i m’enamora el vell. Per molts anys d’aprenentatge i innovació, Margalida!