Llegim en els mitjans de comunicació que una gran quantitat d’escoles catalanes s’apunten a la innovació. Sembla que els quedin fora d’aquesta elit tenen mala peça al teler. Si no ets innovador, has begut oli. Curiós, en una societat que defensa les tradicions populars, els embotits tradicionals i tantes i tantes altres formes de la tradició. De fet, l’única realitat en la qual l’adjectiu tradicional sona despectiu és en l’escola i, potser, en l’educació”. Aquesta fal·lera arriba a cotes de fe cega i, com en tota religió, es poden trobar alguns extremistes capaços de qualificar d’ignorants i de descreguts aquells que no abracen la fe. Twitter en va ple, però fixeu-vos què llegia l’altre dia en una publicació educativa:
“Cal reconèixer, però, que, malauradament, amplis sectors (de professors, s’entén) segueixen aferrats al relat d’un passat que contemplen amb certa nostàlgia, amb una bona dosi d’elitisme i d’ignorància a l’hora de llegir les noves dinàmiques socioculturals que alguns sociòlegs han qualificat de canvi d’època, i no només d’una època de canvis.”
Em sap greu presentar la cita de manera anònima i descontextualitzada, però la resta de l’article és una aferrissada defensa de les noves maneres de fer. No sé què pot portar algú a desqualificar d’una manera tan radical aquells que hauria de voler convèncer, bàsicament, perquè són els actors imprescindibles de qualsevol canvi a les escoles.
Tanmateix, de tant en tant, hom troba una perla única: l’article de Pilar Benejam Arguimbau (Mestra jubilada, UAB) al Dossier de Graó sobre “Escenaris nous, aprenentatges nous“. He agafat el títol de l’article com a títol de l’apunt perquè recull perfectament el que em sembla que hauria de fomentar la innovació educativa: un respecte escrupolós per tot allò de bo que tenia i té l’escola de tota la vida. Us deixo quatre llargues cites de l’article i us en recomano la seva lectura. Gràcies, mestra Benejam, pels seus arguments:
“Avui, el neoliberalisme ha treballat amb tanta eficàcia i intel·ligència que ha penetrat a fons en la cultura i en el camp de l’educació. Moltes publicacions pedagògiques, seguint les noves orientacions que estan de moda, s’han omplert de crides a la innovació, l’excel·lència, l’esforç, la qualitat, la competència i la quantificació, a més de servir-se d’instruments com ara mesures de rendiment, criteris d’avaluació, indicadors de rendiment i altres conceptes de la mateixa mena. Actualment, hi ha una set de creació destructiva en nom del disseny nou, del mercat i de l’èxit. S’anuncien massa obituaris de tot l’anterior i, en realitat, és una eliminació feta, algunes vegades, amb poc coneixement de causa i amb una immensa petulància, per anar a parar allà mateix però amb un vocabulari nou, que desconcerta.”
“(…) em sembla que la innovació consisteix bàsicament a discriminar, recuperar, millorar, completar i contextualitzar tot el que s’ha fet bé anteriorment -que és molt- i aplicar-ho, realment, a l’aula. Aquesta aplicació té molt de creatiu i comporta fer preguntes noves a les teories en les quals es basa la pràctica. Teoria i pràctica, en un diàleg permanent, són la base de la innovació.”
“En educació, entenem la llibertat com la capacitat de pensar, de reflexionar amb coneixement i d’elegir sense coacció ni domini, tant el que un vol fer amb la vida pròpia, com decidir qui i de quina manera ha de tenir el poder. El fet de decidir sense pressuposar una formació bàsica de qualitat porta a l’engany, i cal tenir en compte que avui s’ha arribat a la perfecció en els mètodes de seducció”
“Tradició o innovació? Aquesta és una pregunta absurda, perquè avui ja no es parla de dualismes o d’antagonismes: acceptem la complexitat. Sense tradició ni continuïtat, no hi ha cultura mínimament articulada i l’educació esdevé erràtica. (…) Sembla que l’escola no sols s’ha d’adaptar al present, sinó que també s’ha d’adaptar el present a les finalitats i als objectius de l’escola.”