De l’Alguer a Fabra

No és gaire habitual que escrigui en aquest bloc per parlar de viatges i excursions. Ho vaig fer fa uns anys en tornar d’una sortida a Mequinensa per seguir l’obra de Jesús Moncada i ara hi torno després de passar uns dies a la ciutat sarda. Per a un professor de llengua catalana, anar a l’Alguer no és el mateix que fer qualsevol altre viatge. Com a mínim, suposa intentar comprovar allò que tants cops ha explicat a classe: l’alguerès. Per tant, més enllà de gaudir d’unes platges magnífiques, visitar un patrimoni destacable i de menjar com un senyor; la visita ens porta a observar amb atenció cada rètol, iniciar cada conversa en català per veure com respon l’interlocutor i anar escoltant què diu la gent pel carrer (sobretot la gent gran). Un exercici de voyerisme lingüístic una mica malaltís, però, què voleu?: resulta inevitable.

Una troballa fantàstica per endreçar la visita és la Guia Sentimental de l’Alguer recentment publicada per Joan-Elies Adell. De fet, ja és un plaer disposar d’una guia en llengua catalana, però ho és més encara una guia escrita de manera planera però molt ben documentada i adreçada al visitant català. De fet, crec que és una obra pensada per ser llegida, no només per visitar la ciutat. Tanmateix, va molt bé portar-la a sobre per obtenir informacions de servei imprescindibles, com ara que a l’església de Sant Francesc encara es fa una missa setmanal en català – per cert, un claustre molt bufó-.

D’informació en català no en falta, a la Torre di Porta Terra una noia molt atenta et dóna mil recomanacions de visita en alguerès. No vam trobar tan simpàtic el noi de l’oficina de turisme, tindria mal dia…

Tot i que els carrers del centre històric de l’Alguer són plens de gom a gom de turisme familiar i que cal fer un esforç remarcable per trobar un tou de sorra lliure a les platges, el viatge a Sardenya suposa un petit i deliciós salt enrere en el temps, en la majoria de casos, un salt agradabilíssim. Les síndries tenen el gust d’abans, amb totes les seves llavors i la dolçor característica. Pots coure la carn comprada a mercat sense por que et quedi la graella negada, i gaudir de l’olor i el gust de la vianda que em feia la iaia. Darrere de la majoria de platges que vàrem visitar hi ha una pineda i, darrere la pineda, la natura. L’Alguer té algun barri adreçat al turisme, però queden a casa nostra poques platges tan verges com les que jo he vist a Sardenya (l’illa és molt gran i no parlo pel que no he vist). Els passos de vianants tenen la pintura molt (però molt) desgastada. Hi ha un estil de conducció que aquí ja no es porta: cal agafar el ritme, però és una mica antic i fa mandra haver d’estar atent tothora de la cara que posa cada conductor. Molts sots als carrers i carreteres.

La televisió és en italià (una llengua relativament fàcil de seguir però complicadíssima de parlar), i ens va donar un parell de notícies que ens van fer sentir, encara més, com a casa. La primera un ruixat que va deixar el barri del port ben inundat, amb talls de telèfon i tot. Va ser un ruixat de 40 minuts que ens va agafar d’excursió en una altra ciutat, afortunadament. Sembla que un arquitecte català va dissenyar aquest passeig i que sempre es nega quan plou més del que ha de ploure. L’altra, genial, el descobriment d’una infraestructura que ens feia rumiar cada cop que anàvem a la platja: un Palau de Congressos que es va construir fa una anys fora vila per allotjar congressos polítics. Si no ho vaig entendre malament, 25 milions d’euros. Una idea genial d’un alguerès que tenia un càrrec. Doncs bé, es va inaugurar i des de fa deu anys no s’hi ha fet res més. Fot-li gasto, la Merkel estarà encantada!

I em direu, i el català, com està? Doncs fotut, ben fotut. Vaig poder comprar el diari en català i una de les verdulaires (un sol) em seguia la conversa en català. Vaig sentir breument alguna conversa pel carrer i, sobretot, l’amo de l’apartament on érem (després d’escriure’ns en diverses llengües) es va arrencar en català. Allò del Cant del Cigne i això que, rumiant pels carrers mentre llegia els cartells en català (pràcticament tots) m’adonava que l’Alguer disposa d’una cosa excepcional, única al món. Quants llogarrets han fet mans i mànigues per inventar-se alguna tradició única?

Com passa en tots els viatges, el millor de tot és l’imprevist. A pocs quilòmetres de la vila hi ha la casa del Parc Natural Regional de Porto Comte, instal·lada en una antiga presó. El meu fill i jo ens hi vàrem colar i vam ensopegar amb una noia que parlava alguerès. Ens va explicar com anava la cosa i ens va anunciar que, l’endemà, inauguraven una nova part del museu (dedicat a la vida a la presó/camp de treball). Una manifestació, que en diuen. Som-hi tots i,  a banda del vi espumós, del formatge i altres delicadeses, hi ha un concert de cant coral tradicional sard. Tot homes. Impressionant. Al final, una proclama a favor del sard (diria que en italià).

L’endemà torno a comprar la Nuova Sardegna (tot sigui per intercanviar quatre mots amb el quiosquer) i en portada un article en sard i sobre el sard: Lingua sarda e facebook, un’occasione. Òbviament, no parlo sard, però diria que la base romànica em permet entendre l’essència de l’article: la publicació, després de molts anys d’estudi, d’unes normes unitàries per al sard, destinades als organismes oficials i, sobretot, a l’escola. Normes discutides per alguns que defensen els localismes. Vaja, la necessitat d’establir un estàndard sard.

Mai podrem agrair prou a Pompeu Fabra i a la gent que li féu costat la feina feta.