Les méthodes de lecture expliquées aux parents

Aquest llibret de tan sols noranta pàgines i dos euros de preu ha estat una troballa per la claredat d’exposició, la documentació de l’autora, les citacions concloents i l’exclusió de digressions academicistes.

Es podria dir que és una mena de manual d’autoajuda per a pares i mares (i algun professor) en el qual es mostra clarament l’estat de la qüestió pel que fa al tema de la lectura a França. L’element diferencial respecte el nostre país seria l’àmplia documentació referida a estudis de la Inspecció francesa i d’altres institucions, de manera que la majoria d’afirmacions es veuen ratificades per les dades oficials i no per creences de l’investigador de torn.  Malgrat la seva brevetat, per tant, el llibre ofereix prou refrències acadèmiques com per poder-li atorgar un nivell de versemblança estimable.

El primer capítol exposa tota la temàtica dels mètodes d’iniciació a la lectura i el paper que hi juguen els manuals. Referma la idea que l’eficàcia dels mètodes rau sobretot en l’eficiència del mestre més que en el mètode pròpiament dit. De totes maneres, subratlla la importància del treball sistemàtic entre fonema i grafia ja des dels primers moments.  Diversos arguments són posats a favor d’aquesta tesi i remarca el fet que la majoria de mestres francesos empren mètodes mixtes entre el global (només en els primers estadis) i el síl·làbic (molt més present). L’altre element important pel que fa a l’aprenentatge de la lectura és la necessitat de fomentar des del primer moment que cal entendre allò que es llegeix, que el text té un significat.

“Les résultats de deux études françaises mettent en évidence que l’enseignement systématique des correspondances lettres ou groupes de lettres-sons est la démarche la plus éfficace.(…) Cet enseignement est particulièrement bénéfique pour les enfants qui présentent des risques de dificultés d’apprentissage.”

El segon capítol versa sobre els programes i les instruccions oficials. Un dels elements més interessants d’aquest capítol es troba en la importància d’insistir en l’observació de l’ortografia “notamment dans les premirs contacts qu’ils ont eus avec l’écrit”. També insisteix en la lectura intel·ligent, capaç d’entendre el que s’ha llegit.

Remarca la necessitat de vincular l’aprenentatge de la lectura amb el de l’escriptura.

El tercer capítol tracta les pràctiques i les dificultats de l’aplicació. Remarca la gran quantitat d’hores que es dediquen a aprendre a llegir als primers cursos de primària (una mitjana de dues i mitja). Pel que fa a les dificultats, una de les més importants és la limitació lèxica per part de molts aprenents, que amb prou feines dominen 500 mots quan els en pertocarien 1200 per l’edat que tenen. Això els limita terriblement el poder que tenen sobre el món. També afirma que aquests cursos són dels més angoixants per a un professorat que no està del tot preparat per a resoldre tots els problemes. Ela alumnes són avaluats al final d’aquesta etapa i al començament de sixième (que crec que és el sisè de primària, aprox)  hi ha aproximadment un terç de l’alumnat que no arriben al nivell que es consideraria acceptable. se’n surten una mica millor les noies, els no repetidors i els fills de pares amb un nivell social elevat.

L’autora ens fa un llistat de les causes que porten tants d’alumnes a fracassar, d’entre les quals remarca la dislèxia (4% d’alumnes) la disfàsia, la dissynopsie (molt més corrent, es deu bàsicament a factors socials, els entorns són tan poc culturalitzadors que impedeixen la comprensió lectora )

Ens ha interessat especialment l’epigraf dedicat a “La por d’aprendre”. L’aprenentage és un procés que implica la fortalesa de qüestionar el món tal com el coneixem, molts alumnes no són capaços de fer aquest esforç per qüetsionar-se el que tenen establert. La passivitat mental i la dificultat de relació són inherents als alumnes amb dificultats. Parla també del qua anomena “activitats podrides”, aquelles que obliguen l’alumne a descol·locar-se i a transformar el seu coneixement, per la qual cosa són refusades de pla. Es tracta d’una clara resistència a la innovació i al canvi.

Més greu és el destí d’aquests alumnes, només el 6% dels alumnes amb dificultats de lectura a primària se’n surten després al collège(la nostra ESO). Se’ls pot ajudar però costa moltíssim i el professorat no hi està gaireavesat. Tot això condueix a l’il·letrisme (diria que és el que aquí anomenen analfabetisme funcional).

El quart capítol es consagra a “Lecture, pédagogie et recherche”

Afirma que avui en dia ja se sap que els lectors no es recolzen sobre la silueta dels mots, sinó que perceben molt ràpidament les lletres que el composen. Remarca la gran dificultat que suposa aprendre a llegir correctament. Retorna a un déja vu “la comprehension est évaluée en permanence dans le système scolaire, mais n’est pas enseignée”.

L’últim capítol és el de consells: ajudar les criatures. Partint de la base que pares i professors han d’ajudar els alumnes a desenvolupar les seves capacitats i la intel·ligència que els faci comprendre el món i ser lliures, mostra els tipus de lectors i unes línies d’ajuda. Llistarem simplement les últimes per si interessa algú:

a) LLegir històries en veu alta al vostre infant [“La lectureà haute voix permet une sensibilisation à l’interprétation, c’est aà dire à la comprehension fine”]

b)  Mostrar els lligams: relacionar lletres i sons des dels primers moments

c) Fer observar els indicis de l’ortografia, és a dir, mostrar la significativitat d’algunes de les lletres crucials en cada mot.

d) No fer llegir sistemàticament el vostre infant en veu alta. La lectura en veu alta té un límit i comporta sovint una ceguesa ortogràfica ja que se centra en d’altres elements. Si ens limitem a oralitzar, podem frenar les capacitats futures de lectura ràpida i de comprensió.

e) No aprendre sistemàticament l’alfabet

f) Presentar la vida, la veritable: presentar-los els textos bons tan aviat com es pugui, pescindint de textos sense fons ni contingut.

g) Ensenyar-li mots nous: com més mots coneix un infant, més possibilitats té de sortir-se’n a l’escola.

h) Deures importants: respectar el temps de descans, no fer-lo llegir més de mitja hora al dia, encoratjar-lo en els seus èxits, jocs de societat.

i) Debatre, donar la seva opinió: cal que l’infant aprengui a comunicar els seus sentiments per tal de convertir-se en l’amo de la seva vida.

j) Escriure

En definitiva, una bona proposta quan es té poc temps per tenir les idees clares, comprensible per a tothom. Un llibre que hauria de ser obligatori per a tots els pares i mares que vulguin l’èxit escolar de les seves criatures.

Aquest article ha estat publicat en LECTURES DIDÀCTIQUES, RESUMS INFORMALS. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *