L’estiu és, entre altres moltes coses, una bona època per gaudir relaxadament amb la lectura, així que us deixe un parell de propostes ben sucoses.
Una primera per visualitzar i reflexionar desenfadadament sobre el paper de la ciència en la nostra societat. L’altra, encara més documentada i diversa, i no per això menys àgil, tractant els eixos biodiversitat, cooperació i paper dels humans, reflexiona i fa reflexionar sobre la història, l’evolució i el paper de la vida a la Terra, les estratègies que ha fet servir i les problemàtiques que ha patit per plantejar-nos quines propostes tenim per encarar el futur. A sota us els comente breument i us transcric un pessic de les conclusions d’ambdós.
Bon estiu i bones lectures… 😉
Ciència, societat i televisió, però ben lluny del documental i la informació Què s’amaga rere els ben documentats guionistes dels hepàtics personatges?, com es reflexa la ciència a una de les més visionades sèries televisives?. Això és del que tracta La ciència dels Simpson. L’univers amb forma de rosquilla. Guia no autoritzada de Marco Malaspina. Apilats en capítols-temàtiques, fa un àgil i documentat repàs dels episodis de la sèrie, esprement-ne el suc que s’hi condensava.
Així assaborim un reflex de la percepció social de la ciència o de la seva influència diària, tastet de les vessants més actuals, actualitzades i polèmiques. Des d’una òptica irreverent però ajustada, informada però no formativa, deformada però formadora… Així van desfilant pels diversos capítols -be tangencialment o central-, l’ecologia, la salut, la nutrició, els viatges espacials, les noves tecnologies i les biotecnologies, la gestió energètica i les tecnologies nuclears, l’evolució i el paper dels humans. També les metodologies i les persones, els debats o les mitificacions….
[…] La ciència és de fet a tot arreu, des dels laboratoris dels centres d’investigació fins als quadres de comandament dels nostre cotxe, des de la publicitat fins a les pel·lícules de ciència-ficció. Però gairebé sempre es tendeix a considerar-la com una entitat abstracta (els models de la ciència, les teories, els descobriments, els mètodes), o pel seu impacte en les nostres vides individuals (dels nous fàrmacs biològics als teixits de la nanotecnologia), o fins i tot per les seus implicacions socials (finançament de la investigació, les polítiques energètiques, les grans qüestions de la bioètica…). És molt més rar, en canvi, que es considere l’impacte de la ciència sobre la xarxa de relacions íntimes, quotidianes i per definició no especialitzada que és la família. Què passa en el sopar, a la cuina, quan a la televisió anuncien que s’espera una altra epidèmia de grip? I quan es mostren les seqüències del llançament del Shuttle? O, en ocasió de la compra d’un cotxe, amb un ull en l’estètica i l’altre en les emissions? O quan ix la nova ordenança municipal sobre reciclatge de residus? […] […] Però la mateixa quantitat de diàlegs centrats en la ciència que es donen al voltant de la taula de la família Simpson és una demostració de la importància de la ciència en la nostra vida diària. Perquè si Els Simpson és, com molts indicadors semblen confirmar, la icona cultural de la nostra època, el lloc ocupat per la ciència en aquesta sèrie animada és també en gran mesura el lloc que ocupa la ciència tout court. A més, Els Simpson ensenya una cosa fonamental sobre la ciència, d’una manera tant subtil que ni es nota; una cosa que poques vegades s’apren a l’escola o a la universitat, perquè no és apta per a ser ensenyada, i no obstant això s’introdueix en la pell, tant si és de color groc com si no ho és, i s’hi queda per a llarg. Per dir-ho sense embuts, Els Simpson ensenya a faltar al respecte. En paraules més delicades, podríem dir que en aquestos dibuixos s’apren a ser irreverent cap a l’autoritat, escèptic amb els polítics. Ens assabentem que la ciència és inevitablement bruta, i que els científics poden ser molt febles. Però és deixant de costat la delicadesa, i acceptant de bon grat els aspectes menys políticament correctes d’aquest dibuix tan descarat, que podem comprendre millor l’eficàcia del seu principi actiu contra l’apatia i la uniformització, i per tant el seu valor educatiu més valuós. Es a dir, aquell còctel únic de tossuderia i llibertat que fa de la ciència no només un mètode rigorós, sinó també extraordinàriament en sintonia amb les ments joves, ambicioses i, per què no, rebels.[…]
L’any de la biodiversitat és un bon moment per rellegir El elefante en la cacharrería. El hombre en la biodiversidad. de Robert Barbault. La Història de la vida a la Terra és molt anterior a l’aparició de la nostra espècie… i serà també molt posterior, tot i que de vegades estem massa convençuts que som la culminació d’alguna mena d’història. Les extincions, degut a les transformacions del medi, i les adaptacions i evolucions de noves espècies han estat una constant al llarg dels milions d’anys del nostre petit planeta. L’ecologia ens dona poderoses eines per entendre una mica millor com s’ha donat aquest procés evolutiu. A partir de l’exposició d’aquest procés i d’algunes de les estratègies associatives que la vida ha fet servir, Barbault ens proposa una relectura del paper a la natura dels humans -passats, actuals i futurs-, així com de la nostra relació amb ella i amb la resta d’espècies que coexisteixen amb nosaltres, a bord del mateix vaixell còsmic.
[…] Inspirem-nos, doncs, en la natura, eixa infatigable subministradora d’innovacions, i recordem les dues lliçons principals que ens dona i que hem tractat àmpliament en les dues primeres parts del llibre:
- la diversitat és la vida, la garantia d’un desenvolupament contínuament renovat, la capacitat d’adaptació als canvis, als imprevistos, una font d’innovacions.
- tot i què la vida fou, des dels orígens dels temps, un campi qui pugui, ha estat també des de sempre un cresol de solidaritats creatives.
