Encara no feia un any que ens coneixiem i ja se’m fa costera amunt tornar demà matí al centre. Borrar les imatges d’aquest matí no serà senzill. Com tampoc ho serà demà entrar altra vegada per la porta i no sentir l’agut Bon dia!!; ni creuar aquella mirada per sobre les ulleres; ni sentir de nou la teva veu en mig d’una guàrdia retronant al telèfon Qui ets?, Pots anar a buscar a…
Ja ho tinc clar, ja sé quina imatge vull que siga la que quede fixada a la meua memòria. De fet fou la primera imatge que tinc de tu, el primer record, el setembre passat… Tu, assegut en la cadira, amb el posat tot estirat rere el taulell i el somriure, burleta, mig amagat sota el bigoti.
Fins sempre, Ferran, et trobarem a faltar…
En record, de moment i fins que arribe el moment, del Llibre d’Absències de Martí i Pol reescric una Lletra a Ferran…
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre
