L’altre dia, navegant pel Youtube, em vaig trobar amb una excentricitat digne de citar: no m’imaginava que el sistema epicicle-deferent que Apol·loni de Perga va inventar al segle III aC i que Ptolemeu va posar en pràctica en el seu Almagest donés tant de sí.
En primer lloc començarem explicant quin és aquest sistema que tant es va anar repetint al llarg de la història de l’astronomia. Per representar-lo, he agafat aquesta imatge de la pàgina web http://nrumiano.free.fr/Ecosmo/cg_history.html perquè crec que il·lustar perfectament el model. 
Ptolemeu creia que la Terra estava al centre de l’univers i que tots els planetes, el sol i la lluna giraven al seu voltant. El problema dels astrònoms és que, per exemple, si el sol rotés sempre a la mateixa velocitat, és a dir, amb el moviment circular uniforme predicat per Aristòtil, les quatre estacions de l’any haurien de ser iguals. A l’Almagest, Ptolemeu estudia perfectament la durada de les estacions i veu com la primavera i l’estiu en conjunt duren més que la tardor i l’hivern i que, la primavera és més llarga que l’estiu. Aquest fet fàcilment comprovable va fer que Ptolemeu col·loques al cel un sistema de deferents i epicicles que permetessin salvar la irregularitat aparent del moviment solar. A la il·lustració, mirem la situació dels planetes Mercuri i Venus. Així com la lluna i el sol estan situats sobre una circumferència de centre a la Terra, aquests dos planetes estan situats en una circumferència el centre de la qual està col·locat en una altra circumferència anomenada deferent. Ordenem les idees. Al voltant de la Terra, un punt virtual rota amb velocitat circular uniforme seguint una circumferència anomenada deferent. Al mateix temps, en aquest punt virtual col·loquem el centre d’una altra circumferència (que estarà contínuament rotant al voltant de la Terra) que anomenarem epicicle. Ara, fem que el planeta comenci a girar amb velocitat uniforme. El resultat final és que els planetes, vistos des de la Terra, no aniran sempre a la mateixa velocitat i que, fins i tot, en algun moment retrocediran en la seva trajectòria. Amb aquest procediment i un altre anomenat “equant”, Ptolemeu va ser capaç d’explicar amb gran precisió tots els moviments dels astres i aquests models van estar vigents fins que al segle XVII Johannes Kepler descobrís l’el·lipse en els cels.
Doncs bé, l’arxiu del Youtube parteix d’un article de R.Hanson titulat “The Mathematical Power of Epicyclical Astronomy” de la revista Isis 51 (1960), pàgs. 150-158, on l’autor defensa que es pot dibuixar qulsevol cosa a partir d’anar afegint epicicles i més epicicles. Els autors del video Carman i Serra, mitjançant 1.000 epicicles, han aconseguit dibuixar un dels personatges més característics de Springfield. Vegem-ho:
[kml_flashembed movie=”http://es.youtube.com/v/NvCdsnyx7Qk” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]
No és fantàstic! Ptolemeu no coneixia la televisió i molt menys els Simpson i possiblement era incapaç d’imaginar-se més de tres epicicles junts però… és increïble fins a on pot arribar la ment humana.