SETÈ POSTULAT

Els moviments aparentment retrògrads i directes dels planetes no es deuen en realitat al seu propi moviment sinó al de la Terra. Per tant, per sí mateix aquest moviment és suficient per explicar moltes de les aparents irregularitats que en el cel s’observen.

Un cop establerts aquests postulats, vaig a tractar de mostrar breument com pot preservar-se sistemàticament la uniformitat dels moviments. M’ha semblat que en benefici de la brevetat, convindria prescindir aquí de les demostracions matemàtiques les quals reservo per a una obra més àmplia. Tanmateix, en el transcurs de la explicació dels cercles es donaran les longituds dels radis de les esferes i, gràcies a això, qualsevol mínimament versat en matemàtiques podrà advertir amb facilitat l’estreta correspondència entre aquesta disposició dels cercles i les dades numèriques i les observacions.

L’ORDRE DE LES ESFERES

Les esferes celests s’inscriuen les unes dins de les altres segons l’ordre següent. La superior és l’esfera immòbil dels estels fixos la qual conté tota la resta i els hi dóna un lloc. Immediatament després es troba l’esfera de Saturn seguida de la de Júpiter i, a continuació, per la de Mart. Sota d’aquesta es troba l’esfera en la qual girem nosaltres, a la qual segueixen l’esfera de Venus i, finalment, la de Mercuri. L’esfera lunar per la seva banda gira al voltant del centre de la Terra i és arrossegada amb ella a la manera d’un epicicle. Idèntic ordre guarden les velocitats de revolució de les esferes segons siguin majors o menors els cercles que descriuen. Així, el període de revolució de Saturn és de trenta anys, de dotze el de Júpiter, dos el de Mart, un any el de la Terra, nou mesos el de Venus i tres el de Mercuri.

Continuarà…

Aquests postulats, denominats axiomes, són els següents:

PRIMER POSTULAT

No existeix un centre únic de tots els cercles o esferes celests.

SEGON POSTULAT

El centre de la Terra no és el centre del món, sinó tan sols el centre de gravetat i el centre de l’esfera lunar.

TERCER POSTULAT

Totes les esferes giren al voltant del Sol, el qual es troba en mig de totes elles, raó per la qual el centre del món està situat en les proximitats del Sol.

QUART POSTULAT

La raó entre la distància del Sol a la Terra i la distància a la que està situada l’esfera dels estels fixos és molt menor que la raó entre el radi de la Terra i la distància que separa el nostre planeta del Sol, fins al punt que aquesta última resulta gairebé imperceptible en comparació amb l’alçada del firmament.

CINQUÈ POSTULAT

Qualsevol moviment que sembli passar en l’esfera dels estels fixos no es deu en realitat a cap moviment d’aquesta sinó al moviment de la Terra. Així doncs, la Terra -juntament als elements circundants- fa diàriament una revolució completa al voltant dels seus dos pols fixos, mentre que l’esfera dels estels fixos i últim cel roman immòbil.

SISÈ POSTULAT

Els moviments dels quals aparentment està dotat el Sol no es deuen en realitat a ell sinó al moviment de la Terra i de la nostra pròpia esfera amb la qual, girem al voltant del Sol exactament igual que la resta de planetes. La Terra té doncs més d’un moviment.

Continuarà…

Calippus i Éudox els quals van tractar de resoldre el problema mitjançant cercles concèntrics, no van ser capaços d’explicar per aquest procediment tots els moviments planetaris. No només havien d’explicar les revolucions aparents dels planetes sinó també el fet que tals cossos, de vegades sembli que pugen en els cels i de vegades que baixin. Aquest és el motiu per a que semblés millor l’ús de les excèntriques i epicicles, preferència que gairebé tots els savis van acabar seguint.

Les teories planetàries proposades per Ptolemeu i gairebé tota la resta d’astrònoms, malgrat que guardaven un acord perfecte amb les dades numèriques, semblaven comportar una dificultat no menor. Efectivament, aquestes teories només resultaven satisfactòries al preu d’haver d’imaginar certs equants, en raó dels quals el planeta sempre sembla moure’s amb una velocitat sempre uniforme però no amb respecte al seu deferent ni tampoc respecte del seu propi centre. Per aquest motiu, una teoria d’aquestes característiques no semblava ni suficientment elaborada ni tan sols suficientment d’acord amb la raó.

Havent reparat en tots aquests defectes, sovint em preguntava si seria possible trobar un sistema de cercles més racional mitjançant el qual, s’expliquessin totes les irregularitats aparents sense haver de postular cap moviment diferent de l’uniforme al voltant dels centres corresponents tal i com el principi del moviment perfecte exigeix. Després d’abordar aquest problema extraordinàriament difícil i gairebé insoluble, per fi se’m va acudir com es podria resoldre mitjançant construccions molt més senzilles i adequades que les tradicionalment usades, a condició únicament que se’m concedeixin alguns postulats.

Continuarà…

L’altre dia, per casualitat, vaig trobar un exemplar del llibre “Opúsculos sobre el moimiento de la Tierra” publicat per Alianza Editorial en 1983. En ell hi podem llegir fragments de tres obres que tenen una gran importància dins de la història de la ciència i, concretament, dins de la història de l’astronomia: el Commentariolus de Copèrnic, una Perfecta descripció de les esferes celests […] de Digges i les Consideracions sobre l’opinió copernicana de Galileu. Aquí ara anem a dedicar-nos al Commentariolus. Abans de publicar el De Revolutionibus (1543) que canviaria la història, Copèrnic no estava massa segur de l’acollida que tindrien les noves idees geocèntriques i va decidir escriure aquest petit opuscle que va fer circular entre els seus amics. L’obra va tenir molt d’impacte: mentre des de Roma, se li va demanar que enviés una còpia per poder conèixer el nou sistema del món, en 1539 Martin Luter criticava les noves idees i al seu autor. Per a fer-nos una idea del que va escriure Copèrnic, anem aquí a reproduir una petita part:

Observo que els nostres predecessors van recórrer a un elevat nombre d’esferes celests sobre tot amb la finalitat de poder explicar el moviment aparent dels planetes respectant el principi d’uniformitat. Realment semblava completament absurd que un cos celest no es mogués uniformement al llarg d’un cercle perfecte. Però es van adonar que mitjançant diferents composicions i combinacions de moviments uniformes podien aconseguir que un cos semblés que es movia cap a qualsevol lloc de l’espai.

Continuarà…