559è ANIVERSARI DE LA MORT D’ULUGH BEG

El tercer número de la revista Temas d'”Investigación y ciencia” de l’any 2005 va estar dedicat a la ciència medieval. L’exemplar està dividit en tres grans blocs: Medicina i Ciències Naturals, Astronomia i, el tercer, Arquitectura i Tècnica. Dins del segon bloc, l’astronomia islàmica i Ulugh Beg són els grans protagonistes i m’ha semblat addient dedicar avui a aquest personatge el post d’avui, donat que estem en el 559è aniversari de la seva mort. Segurament, el número 559 no és l’ideal per celebrar res ja que estem acostumats a celebrar centenaris i dates de les quals fa 25, 50 o 75 anys que han passat però mira, sempre és interessant fer un cop d’ull al passat amb qualsevol excusa. Per cert, 559 és igual a 13 per 43 amb el que, si algú no està convençut, és una xifra d’anys molt bonica i curiosa.

L’article comença amb la següent frase la qual és tota una declaració d’intencions: “Uno de los astrónomos más famosos de Oriente en el siglo XV, este soberano hizo construir en Samarcanda un gran observatorio astronómico y realizó una competente investigación del firmamento“. La introducció està dedicada a Timur Lang (1337-1405), avi d’Ulugh Beg, qui va ser un militar mongol que va aconseguir restaurar l’antic imperi del gran Ghengis Khan: va invair i aniquilar tots els estats àrabs des de les muntanyes Urals fins a Síria i des de Turquia fins a l’Índia. Timur Lang va fer de Samarcanda la seva capital i a ella feia traslladar a tots els filòsofs, científics, arquitectes i matemàtics que trobava a les ciutats que arrassava, violava i aniquilava amb el que Samarcanda va esdevenir un dels centres culturals més importants del món. A més a més, la destrucció de les ciutats capdals de la ruta de la seda van provocar que tot el comerç passés per la nova capital amb el que va passar a ser el nus comercial per la que totes les caravanes europees, xineses i índies havien de passar. Timur Lang va escollir com a futur sobirà pel seu gran imperi al seu net, un tal Muhammad Taragau, nascut el 22 de març de 1394 a Sultanieh i que de seguida va adoptar el nom  de Gran Príncep, és a dir, Ulugh Beg. Malgrat que a l’edat de 10 anys el van casar amb una princesa mongola, Ulugh Beg va instruir-se en una cort d’elevat nivell cultural i va adquirir coneixements en matemàtiques, astronomia, filosofia, política, història, medicina i literatura àrab i persa amb les quals es va fer càrrec de l’imperi a la mort del seu pare en 1409. Ulugh Beg va rebre un estat política i administrativament molt ben organitzat i va proseguir la construcció de canals, vies de circulació, parcs, mesquites, madrasses, palaus… convertint Samarcanda en una de les més boniques ciutats del continent. Tanmateix, la feina com a cap d’estat no va impedir que se seguís dedicant a l’estudi.

L’article continua amb un apartat dedicata a les “madrasses d’Ulugh Beg”. Els edificis construïts per Ulugh Beg ens donen una idea de l període en el qual va governar. Les madrasses eren escoles superiors on els alumnes quedaven internats i les que ell va fer construir són un símbol d’hegemonia i bonança econòmica. Se sap que a la madrassa de Samarcanda s’ensenyava teologia, astronomia, matemàtiques, lògica, geometria, geografia, medicina, dret, història, literatura i poesia i la llegenda li atribueix una biblioteca de 15.000 llibres. Fins i tot les dones van poder entrar en algunes d’aquestes madrasses malgrat que és molt difícil saber en quines condicions.

Els astrònoms col·laboradors d’Ulugh Beg també són objecte d’estudi: “el poeta persa Jameh (1414-1492) asistió a las lecciones de Salah al-Milla al-Din Musa, que provenía de Anatolia y que, por esta razón, era llamado Kazi Zadeh al-Rumi (1364-1436). Enviado por su maestro al-Fanari a Samarcanda, se encontró, entrado ya en los cuarenta años, en 1410, con Ulugh Beg, quien lo nombró profesor suyo y astrónomo principal“. Aquest personatge va escriure un Comentari al tractat sobre l’obra astronòmica d’al-Khwârizmî de Xagmini (m. 1220) i també un tractat sobre la determinació de la direcció de la Meca i el càlcul de la determinació del sin 1º. Tanmateix, el personatge dels cercles d’Ulugh Beg que mereix més renom és Jamshïd al-Dîn al-Kashî (1380-1429) a qui l’artile li dedica un parell de columnes.

A partir d’aquí, l’obra d’Ulugh Beg en sí és la gran protagonista. En 1908 es va descobrir l’observatori que va fer fundar on es conserva encara el sextant Fahrí que s’hi va construir. Només hi queda la part soterrada en un soterrani de 2,5 metres d’ample i una profunditat d’11 metres. Entre les dues parets laterals (primera figura: imatge de Commons) hi ha un doble arc meridià de plaques de marbre d’un gruix de deu centímetres que contenen una escala graduada d’altures. En un dels arcs es distingeixen graduacions amb xifres àrabs i s’hi pot observar la graduació des de 58º a 81º.

La gran obra astronòmica d’Ulugh Beg és el seu zîj: unes taules astronòmiques amb unes instruccions de construcció i ús. Aquesta obra és el resultat complert de 30 anys d’observacions i representa el tractat d’astronomia de més precisió fins al moment. L’article descriu detalladament cadascun dels quatre llibres del zîj: el primer dedicat als càlculs del calendari, el segon, obra d’al-Kashî, dedicat a la trigonometria plana i esfèrica; el tercer on es troba un catàleg d’estrelles que conté observacions fins el 28 de gener de 1444 i; l’últim, dedicat  a l’astrologia matemàtica.

No explicaré el final de l’article que dedica dos petits apartats a la divulgació de les taules d’Ulugh Beg i a la decadència de l’astronomia a Samarcanda però, donat que conmemorem els 559 anys de la seva mort, sí faré referència a l’apartat sobre aquest tema. “Cuando el 12 de marzo de 1447 murió Shah Ruj en el oeste de Persia, Gauher Shad colocó a Abd al-Latif, hijo de Ulugh Beg, al frente del ejército. Como único hijo vivo de Shah Ruj y único nieto de Timur, Ulugh Beg exigió el mando del imperio mongol, pero no encontró apoyo. En las luchas sucesorias se alió Abd al-Latif con Hodsha Ubaidullah Akrar, jefe de la orden de Nakshband. El pulso lo ganó Abd al-Latif contra su padre. Ulugh Beg y su hijo Abd al-Aziz se rindieron al vencedor. Aquél pidió gracia y prometió que únicamente se dedicaría a la ciencia. Abd al-Latif se lo concedió y lo mandó de peregrinación a La Meca. Pero, a la vez y a escondidas de Ulugh Beg, convocó un juicio según la sharia. Los dignatarios religiosos elaboraron un decreto según el cual los imanes nombrados por Ulugh Beg en Samarcanda debían devolver sus credenciales. Además, reconocieron a un comerciante llamado Abbas, cuyo padre había sido ajusticiado por Ulugh Beg, el derecho a la venganza de sangre. Ya durante el primer día de la peregrinación, el 27 de octubre de 1449, Ulugh Beg, acompañado de una pequeña escolta, fue desviado mediante engaño hacia la aldea de Begum, 15 kilkómetros al sur de Samarcanda, donde lo esperaban Abbas y los suyos. El vengador lo decapitó de un solo golpe de espada. La cabeza de Ulugh Beg fue expuesta sobre el iwan de su madrasa en Samarcanda“. Amb aquesta cruel imatge va acabar la vida d’un dels sobirans que més va fer per la ciència. Si algun dia aneu a Samarcanda podreu admirar la seva obra. Quan hi estigueu davant, sobraran les paraules per definir-la.