Category Archives: Gottfried W. Leibnitz

“Gottfried W. Leibnitz”, un quadre de B.C.Francke (s.XVII)

 292è ANIVERSARI DE LA MORT DE GOTTFRIED W. LEIBNITZ

Gottfried Wilhelm von Leibniz.jpgTal dia com avui, un 14 de novembre de 1716, va morir el gran Gottfried W. Leibnitz. Aquest gran matemàtic alemany va néixer a Leipzig en 1646 en l’àmbit d’una família prou acomodada: el pare era professor de filosofia de la moral i la mare era filla d’un notable advocat la qual va ser criada en uns estrictes valors morals. Aquest tipus d’educació religiosa va ser heretada per Leibnitz a partir dels sis anys, edat en la qual va quedar orfe de pare. Un any més tard va entrar a l’escola Nicolai de Leipzig i el desig de poder llegir els llibres de son pare va fer que fos un alumne avançat que als dotze anys ja era capaç de llegir perfectament en llatí i grec. Un cop la biblioteca de son pare va ser accessible va començar a llegir Aristòtil i a no estar-hi d’acord amb el que va començar a desenvolupar les seves pròpies idees filosòfiques. La seva dotació intel·lectual el van fer ingressar a la universitat a l’edat de 14 anys per aprendre matemàtiques, hebreu, llatí, grec i filosofia i en 1663 va presentar la tesi De principio individui (Sobre el principi de la persona) amb la que es va llicenciar en filosofia i lletres. Les idees de Leibnitz estaven d’acord amb l’ús del raonament matemàtic per demostrar qualsevol dissertació lògica i aquest va ser el camí que més li va interessar. Va seguir estudiant els doctorats de filosofia i la llicenciatura de dret però les seves idees es van plasmar en 1666 en la Dissertatio de Arte Combinatoria (Debat sobre l’art combinatòria) on va reduir qualsevol raonament a la combinació de nombres, sons, colors i lletres. Un any més tard va doctorar-se en dret a la universitat d’Altdorf on posteriorment va rebutjar la càtedra per dedicar-se a diversos projectes científics, jurídics i filosòfics. Les seves preocupacions científiques van portar els seus estudis cap a l’estudi del moviment dels cossos i en 1671 va publicar la Hypothesis Physica Nova (Les noves hipòtesis físiques) on va teoritzar sobre la dependència entre el moviment i l’ànima.

En aquest període Leibnitz va començar una sèrie de contactes científics molt importants. A banda de les seves publicacions a la Royal Society de Londres, les intrigues polítiques el van fer viatjar a París on va conèixer a Christian Huygens (1629-1695) i a Londres on va coincidir amb Robert Boyle (1627-1691) i Robert Hooke (1635-1703). Aquest periple per terres estrangeres van obrir-li els ulls i ven fer que comprovés que havia a Europa personatges que destacaven molt més que ells en matemàtiques així que va haver de posar-s’hi de valent. Després d’entrar a la Royal Society (1673) va començar a estudiar el que avui coneixem amb el nom de la derivada quedant realment impressionat. En la seva recerca de nous mètodes, el secretari de la Royal Society li va comunicar que Isaac Newton també s’hi estava dedicant i que havia trobat mètodes innovadors. Leibnitz va tornar a París i va començar a desenvolupar tota la seva teoria sobre les derivades usant una nova notació matemàtica que, bàsicament, és la que usem actualment. Davant dels resultats que anava obtenint Newton en el mateix camp, Leibnitz va començar a redactar els seus propis coneixements amb la imminent finalitat de publicar-los. En 1676 va abandonar París i es va traslladar a Hannover on finalment moriria. En aquesta nova etapa va publicar l’Essay d’une nouvelle science des nombres (Assaig sobre una nova ciència dels nombres) i va aconseguir entrar en contacte amb Vicenzo Viviani (1622-1703), el gran amic i biògraf de Galileu. Finalment, la seva gran contribució matemàtica sobre el càlcul de les derivades va veure la llum en 1684 amb el títol Nova methodus pro maximis et minimis en la revista creada per ell mateix en 1682 Acta Eroditorum. Malgrat que Newton havia descobert les derivades molt abans que Leibnitz, la seva obra no va ser publicada fins 1736 i això va fer que Leibnitz fos considerat durant molt de temps l’inventor de la derivada.