Daily Archives: 20 octubre 2008

J.SAMSÓ. “Calendarios populares y tablas astronómicas”. Historia de la Ciencia Árabe, pàgs. 127-162

En 1981, la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales va publicar a Madrid un volum dedicat a la iència àrab i que va comptar amb la participació de les primeres espases investigadores de la universitat espanyola: J.Vernet, M.A.Català, M.V.Villuendas, J.M.Torroja i el protagonista aquí: Julio Samsó. L’article està estructurat en quatre seccions: una dedicada als calendaris populars, una segona a la ciència del miqât, la tercera a les taules astronòmiques i un colofó final per tancar-lo.

Sota el títol de “Calendarios populares”, Samsó ens comença explicant quins eren els coneixements que els àrabs pre-islàmics tenien sobre el calendari. A l’Iraq del segle IX es van començar a escriure uns llibres que recollien la tradició oral del carrer i posaven de manifest quin tipus de calendari s’usava a l’orient mitjà: l’any quedava dividit en 27 períodes de 13 dies i un més de 14. Aquest sistema calendàric es coneixia amb el nom dels anwâ’ i no sembla ser invent àrab ja que d’altres cultures també el feien servir. Aquests anwâ’ es van anar desenvolupant i els trobem molt recentment en els Calendaris del Pagès catalans, on es baregen les prediccions astronòmiques amb les supersticions meteorològiques, agrícoles, astrològiques… Tal i com remarca Samsó, aquests calendaris plantegen el problema d’una possible influència grega tal i com se’ns mostra al Kitâb al-anwâ’ de Ibn Qutayba (s. IX) on hi ha una divisió de l’any solar en quatre estacions. Els anwâ’ van caure en desús amb el restabliment del primitiu calendari lunar per part de les cúpules islàmiques. La segona secció està dedicada al miqât i totes aquelles components astronòmiques relacionades amb la religió. Per exemple, un bon musulmà ha de resar en direcció a la Meca i això implica el càlcul de l’azimut de l’alquibla. L’alquibla està marcada a les mesquites mitjançant el conegut mihrâb. A l’estat espanyol, la gran mesquita de Còrdova té un mihrâb orientat segons les tradicions orientals amb el que els fidels es veien abocats a resar cap al sud. Aquesta determinació va ser el focus d’atenció de molts astrònoms i matemàtics tals com al-Khwârizmî (s. IX), al-Battânî (m. 929), al-Nayrîzî (s. X), al-Bîrûnî (973-1048), al-Marrâkushî (fl. 1275-1282) o al-Khalîlî (fl. c. 1365). Un altre dels grans problemes religiosos musulmans és la determinació a les hores hàbils d’oració. Els astrònoms van elaborar taules de mîqât que donaven l’angle horari per a una determinada latitud en funció de l’alçada del sol o d’una estrella.

Click to see larger image.Tanmateix, la secció més important de l’article és, sense cap tipus de dubte, la de les “Taules astronòmiques (zîdjs)”. La paraula zîdj deriva del pahleví zîk que tal com assenyala Samsó, és l’entramat usat per a teixir d’on proé la taula numèrica les línies de la qual s’assemblen  a les línies de l’entramat. Habitualment, un zîdj és un manual de taules astronòmiques amb uns cànons amb les instruccions d’ús. Al principi del segle VIII, els àrabs desenvolupen una astronomia d’arrels gregues però directament relacionada amb la tradició indo-iraniana. El primer zîdj escrit en àrab (i que no es conserva) és el Zîdj al-Arkand, compilat a la regió índia del Sind l’any 735 i fonamentat en el Khandakhâdyayaka (635) de Brahmagupta. Entre mig d’aquest dos, el Zîdj al-Shâh (any 679) circulava en els cercles astronòmics en la seva versió pahleví. Aquestes dues obres van introduir al món musulmà l’astrologia de les grans conjuncions inventada a l’Iran sasànida. Després d’aquestes referències, apareix el tercer gran bloc de zîdjs àrabs: la tradició del Sindhind. Cap a l’any 773, el califa al-Mansûr va rebre a Bagdad una ambaixada índia amb la que viatjava un astrònom expert en els sistemes calendàrics i astronòmics indis. Segurament, aquest personatge es va quedar a la capital califal i el Sindhind va ser traduït a l’àrab amb la col·laboració dels astròlegs Muhammad ibn Ibrâhîm al-Fazârî i Ya’qûb ibn Târiq. Tanmateix, la versió més famosa del Sindhind és la realitzada per al-Khwâriamî. Samsó li dedica quatre pàgines i fa una primera aproximació amb la qual un s’emporta una idea clara i concisa del que té al davant. L’article segueix amb la descripció del Zîdj al-Mumtahan de Yahyâ ibn Abî Mansûr (m. c. 832) a partir de les seves pròpies observacions a Bagdad i les de al-Marwarrûdî a Damasc. Durant el mateix segle IX van haver altres obres similars on destaca la de Habash al-Hâsib (m. c. 864/74) on l’astrònom utilitza sense cap problema relacions trigonomètriques com la de sin a = sin b sin A, tg a = sin b tg A o cos A = cos a sin B, totes elles en un triangle esfèric. Samsó també fa aquí una descripció del zîdj i avança per la seva història fins a arribar al de Ibn al-Shâtir (c. 1305-c. 1375) qui va criticar l’Almagest de Ptolemeu i els seus models.

FITXA TÈCNICA:

PUNTUACIÓ (sobre 5):  (des de l’any 1981 aquest camp ha avançat molt)

NIVELL: ESO/Batxillerat.     Nº PÀGINES: 35.        ISSN: 84-600-2370-2

EDITORIAL: Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales