Mura

Mura és un poble que enamura. És un joc de paraules molt fàcil i molt usat però és tant real com el camí ral que passa pel terme. La grandesa del poble és invisible a ulls d’un ciutadà normal, però un cop aquest aterra en terres muratanes se n’adona de seguida. Suposo que tots els turistes que venen a fer excursions i a dinar sempre marxen amb un bon regust de boca i amb ganes de tornar-hi per així escapar-se de la contaminació de la seva ciutat. La seva situació en el mapa, que ajuda a la seva inaccessibilitat i incomunicació, el converteixen en un oasi per l’estrès. I és que els punts febles de mura es converteixen en punts forts. Té una mica de tot sense tenir massa de res. Per arribar-hi t’has de menjar vint minuts de corbes però no cal passar pel túnel del Cadí; hi ha un sistema de transport públic molt limitat però n’hi ha; i queda a mitja hora de ciutats com Manresa o Terrassa. No hi ha massa wifi ni cobertura Vodafone però mai s’han deixat de transmetre i saber les notícies importants, siguin personals o internacionals.

El més bonic d’aquest poble és que no vol, ni permet, canviar l’essència de poble medieval que és. Segueix amb els carrers empedrats enlloc d’asfaltats, de cases marrons amb parets de pedra vista i teulades ben conjuntades. No es pot circular amb cotxe dins el poble, bàsicament perquè pel poble s’hi va caminant. No es pot fer soroll a la nit, principalment perquè granotes, ocells i grills ja en fan prou. No es pot anar de compres, primordialment perquè només hi ha dues botigues que venen el just i necessari. I és que els que volen fer vida de ciutat ja se’n van a fer-ho a la ciutat. Aquí a Mura es fa vida de poble, vida de jubilat, una mica avorrida però entretinguda de tant en tant. Com que és un poble petitíssim de seguida corren les veus sobre qualsevol fotesa que passa al poble, les parets tenen orelles i el mitjà de comunicació local és el boca-orella. Tot plegat el converteixen en un poble d’una altra època, com si no volgués sortir de la bombolla romànico-medieval en què es va crear.

El seu propi nom ja ho indica: Mura ve del llatí “murus” que significa parets. Unes parets que l’impedeixen adaptar-se al segle en el que som, unes parets que tenen forma de muntanya. Aquestes muntanyes són el que fan que aquest petit poble sigui un poble tan gran. Perquè els pocs habitants i carrers del poble queden camuflats pels mil camins que porten a mil fonts i a mil muntanyes que tenen mil arbres i mil plantes que tapen les roques i mil pedres de la terra muratana. I això ens posa a mil a tots els muratans. Això fa que els mil problemes que tenim tots quedin camuflats durant la nostra estança al poble.

És un petit món a part, una Gàl•lia dins l’imperi romà, on l’únic que importa és que el cel no ens caigui al cap o que el Montcau, la muntanya més alta del terme, no s’esllavissi damunt nostre. Aquesta màgia que té el poble ha estat descoberta fa temps per la metròpoli i, inclús, per la indústria cinematogràfica. A part de l’arribada de molts urbanites en busca de tranquil•litat, pel•lícules de gran renom com El Bruc o Pa negre han utilitzat els paratges muratans com a escenari per a explicar les seves històries. Ara només fan falta uns focus enormes i un cartell que digui Murawood a la muntanya. Ara bé, tota la tranquil•litat que hi ha al poble durant l’any queda estroncada quan arriben les vacances o caps de setmana. És aleshores quan, a l’estiu, obren la piscina del club esportiu i venim tots els urbans a fer soroll i a embrutar-nos a base d’alcohol i vandalisme nocturn. Res de nou, des de l’època medieval i moderna. En aquell aleshores els bandolers s’amagaven en avencs, coves i balmes per assaltar incauts traginers que transportaven les mercaderies de Barcelona cap a terres de l’interior.

D’aquesta manera la riquesa quedava repartida i escampada per les necessitades terres de Sant Llorenç del Munt i l’Obac enlloc de Barcelona. I els bandolers s’emportaven, junt amb la mercaderia, la mala fama de lladres i vàndals sense escrúpols. Una cosa semblant passa amb el jovent del poble, que per no tenir un espai nocturn propi on poder fer festa i pel nostre mal beure i les nostres sorolloses accions nocturnes som vistos com a brètols neobandolers per la població adulta cosmopolita de son poc profund.

Durant l’estiu ja s’organitzen moltes festes com un ball de disfresses, un campionat de 24h de frontó… però els joves alcohòlics volem allargar més la festa i encabir-la en el nostre horari neobandoler transeünt. No fem res més que repartir la festa muratana entre els joves que tenim l’horari desfasat. Així que si voleu la tranquil•litat dels ermitans veniu entre setmana i si no voleu el bandolerisme festiu eviteu venir a l’estiu i caps de setmana. Així és com funcionava i com funciona Mura, un poble fora d’època.

 

L’hospitalitat dels rucs catalans

Caminant sense rumb concret pel carrer principal de la capital del país estranger on et trobes topes amb un desconegut; ell enlloc de respondre amb un mal gest et regala un somriure i una mirada de complicitat. Estranyat per la bona reacció del rival et quedes perplex un segon i aquest encara té valor per preguntar-te: Com et dius? D’on ets? El primer interrogant es desfà espontàniament però la segona pregunta et fa vacil•lar una miqueta. Endut per la confiança respons: de Barcelona. Perquè dius de Barcelona si en realitat ets de Manresa? Perquè no dius de Catalunya o d’Espanya per estalviar salivera? Els ulls que tens davant brillen per l’expectació i això et fa tirar-te a la piscina responent el nom d’una ciutat emblemàtica i carismàtica que potser sabrà situar en el mapa, ni que sigui per alguna pel•lícula o esdeveniment esportiu. Ell dubta mig segon i et respon: Ah! Futbol Club Barcelona, Gaudi, Dalí, Rambles… això et provoca a tu un altre somriure de complicitat que es queda estroncat per una altra deducció seva: Ah! Catalonia! I tota la desconfiança que tenies el primer segon de topar amb ell se’n va per sorpresa i li respons un sí rotund. Com si un alumne problemàtic hagués tret un 10 en un examen, com si el teu gos et donés la pota sobtadament després de mesos d¡ensinistrament, com si el teu pacient s’hagués curat d’una malaltia gravíssima. Aquest sentiment fa que tinguis ganes de premiar la seva bona deducció amb una cervesa a la terrassa del bar del costat. Li ho proposes i ell accepta encantat. Per casualitat en aquell bar i ha cerveses d’exportació i d’entre totes veus que hi sobresalta un color vermell amb una estrella daurada. El convides a una Estrella Damm, és la beguda que més encaixa en aquell moment, sens dubte. Seguiu parlant i ell segueix amb la voluntat de saber més coses del teu país amb un únic prejudici que et deixa anar d’entrada: “Catalan people are nice people”. I això a tu et dóna ales per seguir parlant del teu sentiment de país. Li parles d’Espanya també, però sobretot li parles de Catalunya perquè és quan els ulls li brillen més per la curiositat. Aquí entra alguna comparació amb el Regne Unit. Ell ja sap que Escòcia és diferent d’Anglaterra i entén perfectament el paper de Catalunya dins Espanya. Perquè no té una selecció pròpia pel Mundial com té Escòcia? Et pregunta. No acabes d’aclarir la resposta i canvieu de tema. Parleu de la situació actual, de la crisis, de la immigració, de les eleccions, dels referèndums… i aneu a parar al tema de la transició. Ell es queda perplex davant el comportament que vàrem tenir durant aquella època. Va ser difícil però era millor això que res. Apareix també el cop d’estat de Tejero i la por i la pressió de la caverna que ens havien fet entrar al cos. “Una actitud exemplar” et corrobora ell. Seguiu parlant i el temps històric es va fent més ample. De la dictadura franquista passeu a la República, a la guerra de Cuba i fins i tot a la data de l’11-S de 1714. Aquesta data li fa gràcia perquè coincideix amb l’atemptat a les torres bessones . Sí noi, fins i tot la diada de Catalunya ens van prendre, apuntes amb humor sarcàstic. I us poseu a riure els dos. No te n’has adonat i el sol s’ha anat ponent. Heu estat dues hores bevent estrelles i als dos us rondina la panxa. T’has sentit tant bé amb ell que el convides a sopar al restaurant del costat. I resulta que just davant hi ha un bar de tapes. Hi aneu de pet a compartir unes tapetes. Parleu sobre la dieta mediterrània, que ara és patrimoni de la humanitat com els castellers o la Patum. “Quin és el secret?” La teva resposta és clara però no del tot senzilla. Cuinar amb les coses bones que tenim. “I què teniu?” Bon raïm i bones olives, bones fruites i bones verdures, de bona llet i bons ous i també bona carn i bon peix. I això acaba convertint-se en una dieta equilibrada cultivada a base d’oli d’oliva, all i ceba o altres verdures, bon pa i bona carn a la brasa o peix a la planxa…
– Quin és el plat típic del teu país? Em va tallar en sec. Doncs diria que el pa amb tomàquet i les mongetes amb botifarra acompanyat d’un vi del priorat i de postres, la crema catalana.
– I això és sa? Em va desafiar. No, això és bo. Si no se n’abusa, clar… de fet, el pa amb tomàquet va ser el recurs que les famílies humils trobaren per estovar el pa sec i fer-lo menjívol. I és el plat típic perquè els catalans som gent senzilla i humil que ens volem curar en salut…
-Però la dieta mediterrània és de les més sanes del món, no? Va voler corroborar. Sí, perquè es cuina al mediterrani i no només es basa en un plat sinó que en té varis, segons el dia o segons la temporada. I en les salses i ensalades s’hi posa all i julivert o ceba i verdures saludables.
– Ah per això la salut dels catalans és tant bona! va deduir. Suposo que sí. Però ara mateix la salut i la sanitat del país no va gaire bé… El seu posat escèptic em va fer explicar-li el tema actual sobre les últimes i excessives retallades a Sanitat. I el tema de la sanitat ens va acabar ocupant tot el sopar. Li vaig parlar de Boi Ruiz, el nou conseller de la Generalitat, de la última manifestació del personal sanitari, de les llargues llistes d’espera, de les pèssimes situacions laborals de les infermeres, i del sistema assistencial que vam aconseguir en el període democràtic que permetia als espanyols i als catalans de gaudir d’una sanitat pública gratuïta. Però també li deia que en algunes comunitats autònomes d’Espanya surten molt més beneficiades que Catalunya i que el dèficit fiscal de Catalunya es fa insuportable… Vam acabar de sopar i vam tornar a anar a fer una altra cervesa al mateix lloc. Vaig voler pagar el sopar però no em va deixar i llavors li vaig explicar la fama d’agarrats i insolidaris que teníem els catalans. Ell va somriure i em va dir que ja el podia convidar al següent cocktail si em feia sentir millor. Un parell de catalans van unir-se a la nostra conversa i vam començar a protestar de la crisis, de com afectava a Catalunya, de com afectava a Espanya i de com el jovent preparat se n’anava a fora mentre els nostres avis perdrien qualitat de vida per les retallades en la sanitat pública. També vam parlar un altre cop del conseller i companyia. Aquí van començar a aparèixer noms de polítics com en Mas i en Zapatero, partits polítics com el PP, dels sindicats com Comissions Obreres, dels bancs i de la forçosa unió que han tingut, de la crisi financera que sempre paguen els mateixos, de la situació d’altres països com Alemanya… ell només escoltava i assentia amb el cap fins que va fer una pregunta clau:
– I perquè no lluiteu perquè el vostre país sigui lliure? Va desafiar-nos ell.
– Doncs potser perquè sempre que hem lluitat hem perdut. I perquè no volem utilitzar ni les armes ni la força sinó el seny i la paraula. I així ens ha anat sempre des que érem segadors.  I involuntàriament vaig acotar el cap. S’havia fet tard i al cap de set hores de garlar i garlar sobre el meu país defensant tot el que ens qüestionava se’ns va aparèixer una pregunta: D’on ets tu? És curiós perquè durant tota l’estona no vaig parar de mirar-me el melic i queixar-me de la situació del meu país sense voler saber com era la situació del seu país. La seva resposta em va fer brillar els ulls d’una manera que inclús em va fer vessar una llàgrima.
– Al principi t’hagués dit que sóc d’Irlanda, o de Dublín. Però després de tot el que m’has explicat et responc una altra cosa. Sóc català. Perquè? Doncs perquè fa un any que estic treballant en un hotel de Barcelona i aquesta ciutat i aquest país m’ha tractat molt bé. Ara només em fa falta aprendre bé el català i pagar els impostos que toca com tots vosaltres i si mai tinc un problema de salut o de diners sé que vosaltres m’ajudareu. Perquè malgrat els prejudicis que hi hagi sobre vosaltres, sou molt hospitalaris. I si cal diré que sóc espanyol davant de qualsevol que no sàpiga o no vulgui situar Catalunya dins el mapa. Ho diré, però després li explicaré tot el que m’has explicat tu. Gràcies per fer-me entendre d’on sóc. I així es va acomiadar ell amb una abraçada i una encaixada de mans prement amb força els quatre dits de la ma com Gifré el Pilós. I els dos vam anar a dormir a casa sabent perfectament d’on érem i sabent que gaudíem d’una molt bona salut. Vaig tancar els ulls i vaig gaudir el somni com mai abans ho havia fet. Quin somni? Ja no me’n recordo perquè me’n vaig oblidar just després de despertar-me. Però un cop despert ja sé com he d’actuar. Sé que entre aquell irlandès i jo l’únic que ens diferenciava era que havíem nascut en llocs diferents i que parlàvem llengües diferents però gràcies a la hospitalitat del nostre país, els dos ens sentíem catalans. El meu nou amic català era d’un país independent, però no per això s’ha lliurat de la crisis, i el més greu de tot: el preu que van pagar per ser lliures van ser moltes morts . Nosaltres sabem que no fa falta utilitzar l’Ira, sinó el seny. No volem la mort de ningú, sinó la salut per a tots. Però sobretot, volem que tots els catalans, siguin nascuts a Andalusia, Senegal o Irlanda, puguin gaudir d’una bona sanitat pública. Agarrats? Si voler pagar la medicina de la meva àvia o del meu veí extremeny és ser agarrat… sí, sóc agarrat, i molt. Però mentre jo gaudeixi de salut vetllaré perquè els meus veïns i familiars més pròxims no morin de gana. El que no vull és que algú utilitzi la meva suor per pagar un tractament mèdic d’un terratinent gallec quan la meva àvia s’està morint del mateix i ningú la pot atendre. El que no faré és suar la cansalada per pagar l’escola concertada d’un madrileny quan amb prou feina puc pagar els llibres del meu fill. I el que no faré és fotre’m l’esquena enlaire per pagar les vacances d’un especulador valencià quan a no puc pagar ni la hipoteca del meu pis. La salut ben entesa comença per un mateix. És la base de l’estat del benestar que tant ens ha costat aconseguir. Agarrats? Jo en diria assenyats. La caverna mediàtica es queixarà de nosaltres, els catalans, però tots els cavernícoles que viuen i treballen a Catalunya saben que primer de tot ens hem d’ocupar de la salut de la família i quan la família estigui bé estarem disposats a ajudar a qui faci falta. Perquè aquesta és una actitud assenyada. I perquè podem invertir els diners en moltes accions solidàries si sabem que disposem del coixí del fruit del nostre esforç en forma d’impostos, però que no ens toquin aquest coixí perquè aleshores no podem ser solidaris. Perquè amb la salut no s’hi juga. Agarrats? No, cavernícola no, assenyats. Hi haurà qui no ho entendrà o no ho voldrà entendre: polítics, directors, alts càrrecs… però els doctors i les infermeres ho entenen tant com els seus pacients, els mestres i professors ho entenen com ho fan els pares i alumnes i els arquitectes ho entenen igual que els paletes… només falta que els que estan ben assistits i hospitalitzats ho entenguin tant com la resta de ciutadans que avui en dia estan malalts o dependents. Arribarà mai aquest dia? En el meu somni ja ha arribat i les gotes que es van vessar no eren de sang sinó de tinta. Hem patit? Sí, molt. Com a poble i com a ciutadans, però algun dia podrem afirmar: estem curats, ja no som dependents; aleshores podrem ajudar els altres malalts. Si lluitem amb seny i paraula, el temps ens donarà la raó. Però hem de ser tossuts i gemegar sense donar cap cossa, com els rucs. Uns quants cavernícoles ens tracten de rucs, però nosaltres, que fa temps que estem fora de la caverna, riem com rucs davant la seva actitud. Hem de tenir por d’un toro? Ell hauria de tenir por dels toreros, que són precisament els de la caverna. I nosaltres aquests ens els hem torejat, curiosament, gràcies a la nostra condició de rucs. Perquè val més ser un burro en un prat que un toro en una plaça. Arribarà algun dia en que tots els toros de Catalunya ens entendran. Paciència. Anirem fent el burro fins que tots els toros que es riuen de nosaltres vagin a parar a una plaça i ens envegin. Serà aleshores quan, preocupats per la seva salut, preferiran ser rucs. I quan ja no quedin més toros per torejar, els cavernícoles hauran de sortir de la caverna per veure què passa i, després de l’impacte de la llum natural, s’adonaran que els rucs no eren tan rucs. I s’adonaran també que els rucs els podem ajudar a traginar medicines per curar-los la conjuntivitis, si no ens maltracten com a toros. Perquè els rucs sabem suportar el dolor fins a cert punt, sí, però també sabem que no volem que aquest dolor s’estengui massa, com tampoc volem que els nostres familiars i veïns el pateixin. Agarrats? No, burro no, hospitalaris. Perquè som rucs, sí, però catalans!

Per què el Barça?

Sóc del Barça. És una afirmació rotunda i eterna. Quan vaig començar a tenir ús de la raó vaig trobar-me una samarreta blaugrana en un calaix que em va agradar molt. No sabia què significava però m’agradava, segurament pels colors vius que tenia. En aquella samarreta també hi havia dues coses de color blanc i un escut de coloraines. Vaig pensar que l’escut era el de casa, el de la ciutat o el del país, però no tenia ni idea del que significaven les altres coses blanques enganxades. Unes corbes petites en forma d’M i un vuit enorme al darrere. A la televisió vaig veure gent amb la meva samarreta que corrien amunt i avall en un terra verd, i curiosament també hi havia una coseta blanca que corria amb ells, una pilota. Un altre dia també els vaig tornar a veure a la televisió fent el mateix. I un altre. Encara no entenia massa el què feien però veia que sempre corrien sobre un terra verd, sempre feien córrer una pilota blanca, sempre hi havia més gent amb samarretes d’altres colors i sempre hi havia un home amb la meva samarreta del número vuit. Cada cop que veia aquell espectacle em fixava en aquell jugador i m’encantava. Veia que ell era el que corria més. Els vaig preguntar als meus pares si el coneixien i em van respondre: sí, és l’Stoichkov. Ja vaig tenir un ídol amb qui em sentia identificat però els meus pares no me’l podien presentar. Aquell jugador tenia la mateixa samarreta que jo, corria tant com volia córrer jo, portava la pilota com hagués volgut jo, s’encarava als homes de l’altre color ( inclús a l’home de negre) com ho hauria fet jo i celebrava els gols com els celebrava jo. Aleshores ja entenia el que feien: jugaven a futbol, un joc que vaig començar a jugar a la guarderia. Ja entenia perquè portaven números a l’esquena: era la seva identificació, el seu nom convertit en número. Ja entenia perquè anaven amb aquells colors i aquell escut: era el seu equip. I finalment vaig entendre perquè portaven aquella M: era la marca que els pagava les samarretes. A partir d’aquí vaig continuar fascinant-me per les proeses de l’equip que portava la meva samarreta i, sobretot, per l’home que duia la mateixa samarreta que jo. Em fascinava també perquè el meu pare s’emocionava i els dos gaudíem d’aquell equip, del nostre equip. Ens encantava mirar el futbol els dos junts, ell celebrava els gols molt feliç marqués qui marqués i jo, al principi, només celebrava els gols que marcava el número vuit. Poc després ja vaig començar a celebrar-los tots perquè el meu pare estava feliç, però també perquè m’encantava veure uns dibuixos d’un home gras celebrant-los. Com es diu aquest que surt aquí baix? Jordi Culé, em responia. Quina coincidència, es diu com tu, vaig respondre. Així que cada cop que aquells dibuixets apareixien per la pantalla jo feia el mateix que ell, celebrar-ho o empipar-me. I el meu pare feia el mateix un pèl abans. Així cada partit que feien pel televisor jo i el meu pare compartíem la mateixa experiència, i la compartíem amb l’equip i amb el Jordi Culer. Jo no entenia moltes de les regles però en gaudia igual. I vam arribar a la glòria. Partits amb molts gols, inclús un 5-0 al Madrid, l’etern rival que no tenia cap color a la samarreta. I aquell equip va fer-nos molt feliç als dos una bona nit de primavera quan l’Stoichkov va tocar la pilota suaument perquè el Bakero la parés i en Koeman la fes arribar a la xarxa amb un xut potentíssim que va travessar un grapat de jugadors de l’altre equip. En aquest moment jo i el meu pare vam embogir, igual que els jugadors i igual que el carrer, que sonava a tempesta amb tants de coets i petards. L’endemà tothom era feliç, només per un gol d’un home ros, el mateix que li va donar un petó al meu ídol, el mateix que va catapultar aquella pilota màgica.

Aquest dia tothom parlava del Barça, del Dream Team, una expressió que no entenia però que estava convençut que tenia connotacions positives. I al cap de poc vam guanyar un altre premi, la Lliga. El Barça estava en boca de tothom, tothom en parlava. Aleshores vaig entendre que aquell equip, aquella samarreta blaugrana, aquell munt de jugadors, eren superiors a la resta. Què és el Barça? Preguntava al meu pare. Un club de futbol. No, pare, no m’enganyis, és més que això. Un club de futbol no fa tant feliç a tot un poble, a tot el país, a tot el món. Jo veig que ara tothom està content, que no només hi ha banderes de color blau i vermell, també n’hi ha de vermell i groc com les de Catalunya. Ha de ser més que això. I ell emocionat em va dir: Sí, fill sí, tens tota la raó: El Barça és més que un club. I per fi vaig entendre què significava el Barça. El Barça apareixia també als equips de bàsquet, d’Handbol, d’hoquei… Inclús apareixia en algunes cançons. Ho havia de ser per força. Qui és l’amo del Barça? Vaig preguntar-li. Bé, el president és el Núñez, aquest home calb que surt a la tele. No! Aquest no ha marcat mai cap gol, no pot ser-ho. A més està plorant, hauria d’estar content… a més, aquest no és el President de Catalunya? No fill, el president de Catalunya és en Pujol, l’altre calb que surt a la tele. Doncs s’assemblen molt però cap d’aquests és l’amo. Jo diria que ara mateix l’amo d’aquest Barça és el Johan Cruiff, l’entrenador, em va dir. Però aquest tampoc marca gols! Jo diria que l’amo és l’Stoichkhov. Qui és el que el que més t’agrada del Barça? El meu pare em va respondre: A mi el que m’agrada és un jovenet que es diu Guardiola, que és de Santpedor, del poble del costat. Però si no marca mai cap gol! Vaig replicar jo. Sí però fa que els altres el marquin, ja ho veuràs. Així que el Guardiola és l’amo? No fill, vols saber qui és l’amo del Barça? Els socis. Som socis nosaltres? No, perquè costa molts diners. Doncs els socis tampoc són amos perquè els pobres també són del Barça. Finalment el meu pare es va sincerar del tot i va parar de tractar-me com un nen petit inculte. Fill meu, l’amo del Barça ets tu, sóc jo, és la mare, son els teus tiets, avis i amics. Els amos del Barça són tots aquells que se senten del Barça. I aquí vaig entendre perquè era del Barça i es van acabar els meus interrogants…per una temporada. Però van passar altres temporades i els que teòricament eren els amos, Cruiff, Núñez, Pujol, Guardiola… no podien fer guanyar l’equip. Potser perquè la samarreta ja no portava Ia M, potser perquè el meu pare ja no s’interessava tant per l’equip, potser perquè era dels pocs equips que no tenia un missatge publicitari a la samarreta, potser perquè no hi havia cap jovenet que prometés, potser perquè ja no hi havia l’Stoikhov, el Laudrup, el Koeman o el Romario… no entenia el perquè. I mentrestant el Madrid anava guanyant trofeus i ens anava guanyant. Potser era que el Barça no seguia el seu estil del Dream Team. Aleshores va venir un portuguès que prometia molt i que es va tornar en el meu nou ídol, un tal Luís. També un altre brasiler, un tal Rivaldo, uns quants holandesos com el Kluivert i, per sort, en Guardiola encara seguia a l’equip. Van tornar a seguir el seu estil, potser perquè l’entrenador tornava a ser holandès. Però el número 7 de l’equip va tornar a trair els seus colors i l’equip ho va pagar car. Però els plors d’un dels teòrics amos del Barça van fer més mal que això. Van canviar de president i d’estil. Vam tenir un nou teòric amo molt dolent, que es creia el rei blaugrana tot i ser el rei blanc, en Gaspart. Segurament el Barça estava malalt. Tenia una malaltia que es deia Joan Gaspart i fins que no marxés no es curaria el Barça. Costava ser culer durant aquella època. Els verdaders amos del Barça ja no gaudien del club i, per tant, el club anava malament. Però un dels colors, el Blau, es va acabar imposant davant el Grana. Un blau en forma d’elefant va guanyar les eleccions enfront el grana, simbolitzat en forma de taca de sang. Això va donar ales i esperança als jugadors de l’equip però sobretot, als veritables amos del Barça, a tots nosaltres. Només va fer falta una bona incorporació perquè la nova saga de jugadors de casa, com Xavi i Puyol, tinguessin confiança en el seu equip. Aquest jugador també era brasiler i el seu nom també començava per R. Aquell jugador va fer despertar l’esperança en aquell club, en aquell projecte mancat d’experiència però amb uns fonaments molt i molt sòlids. Perquè? Doncs perquè tenia jovenets de la Masia que prometien molt, veterans jugadors que creien en el nou equip i incorporacions esperançadores en les quals el públic hi creia. Va fer falta un golàs a mitja nit per creure-hi, passades sense mirar o mirant però amb parts del cos inexplorades fins aleshores, fintes o remats inversemblants… Màgia, pura màgia dins un esport. Però això només és el que es veia des de fora. Per dins es podia veure com els dibuixets del Jordi Culer tornaven a aparèixer, aquest cop convertits en els Barça Toons, com el públic s’interessava en anar al Camp Nou perquè oferien gaspatxo o versions de l’himne amb la Beth… El projecte era sòlid però s’hi havia de creure. I els jugadors hi deixarien la pell per fer-nos-ho creure. I curiosament, l’entrenador tornava a ser holandès. Casualitat? Potser sí, o potser causalitat. Però una temporada el jugador brasiler esperançador va començar a perdre aquesta màgia i els verdaders amos vam començar a perdre la fe en l’equip, però no era tant greu, l’estil seguia sent el mateix, tot i que al vestidor no hi havia la mateixa fe. Sempre hi ha moments difícils, sempre hi ha un dia tonto, sempre hi ha un partit difícil que ens costa un títol i sempre hi ha un minut complicat a cada partit. És així i seguirà sent així sempre, perquè el futbol és així, però s’ha de seguir confiant en l’equip. S’ho mereixen. Sempre hi haurà una part de l’entorn que serà negatiu i qualsevol decisió tècnica o política serà qüestionada perquè els culers som així de crítics. Segurament algú va criticar al Reixach quan va fitxar un noiet al què se li havia de pagar un tractament d’hormones, però alguns van creure en ell i esperaven que valgués la pena. Oi tant que va valdre la pena! Es parlava de posar publicitat a la samarreta i es qüestiona durament. Malgrat la publicitat sigui per una bona causa. La mala causa està en l’entorn. El mal del Barça està dins el Barça. El càncer del Barça se’l crea el Barça i els verdaders amos del Barça som els únics que el podem curar. Quan Laporta avisava “Al loro! Que no estamos tan mal” tenia raó. Però la part “grana” del club no volia fer cas. Fins que va venir a fer d’entrenador un dels verdaders amos, un que ja em va recomanar el meu pare i que vivia ben a prop de casa: el número 4. Ningú confiava en ell per falta d’experiència, però ell sí que tenia fe en el seu equip i en sí mateix. Ell era blau, i això va ser clau. Alguns dels verdaders amos també creiem en ell i en l’equip, però ell sol va fer creure a tots els culers. Li va fer falta només una temporada per marcar l’estil. I quina temporada! Històrica. Perquè ell ja sap què significa el Barça i ho ha sabut transmetre a l’equip perfectament. I no només a l’equip, també a l’entorn. Tant a periodistes com a aficionats. Amb missatges tant precisos com el seu futbol. Perquè? Perquè és molt i molt llest i hi veu més enllà que la resta, perquè sap ser racional en un joc irracional. Ell no pensa en un partit, pensa en la temporada. I no pensa només en la temporada, pensa en la història. Com aconseguir-ho? Deixant-s’hi la pell a cada partit. I els jugadors s’hi deixen la pell perquè tots entenen que el Barça és més que un club. I els que no ho entenguin que se’n vagin a Itàlia. Ell ja hi ha estat i sap que s’hi està més bé aquí. Però si us plau, no el retingueu, no patiu per l’equip tampoc, ni patiu per l’entrenador perquè ell també patirà. Perquè no només és un entrenador, és un culer, com nosaltres. Simplement gaudiu del joc de l’equip tal i com ho fan Messi, Xavi, Iniesta, Puyol… ells també són culers com nosaltres. Sé que sóc del Barça. Ho vaig ser des de petit, ho sóc ara i ho seré sempre. Perquè? Perquè ho sento, simplement. Perquè és un sentiment. Aquesta és la resposta que tothom dóna quan se li pregunta de quin equip és. Una resposta totalment lògica davant d’un esport que provoca una reacció tant irracional. Però no és un sentiment infundat, almenys ara. Perquè ara el Barça té una política racionalment perfecte. Durant les males èpoques els culers sempre hem tingut una actitud molt negativa i amb poca confiança vers el nostre equip. “Avui patirem” era l’afirmació que tots els culers adults deixaven anar des del seu seient tot fumant un puro. “Avui gaudirem” és el que diuen ara els joves culers asseguts en el mateix seient tot bufant una Vuvuzela de color blaugrana. Ara me’n vaig a qualsevol país del món i llueixo la samarreta amb orgull i tothom em respon positivament. Molts d’ells són d’un altre equip però admeten que el Barça els cau bé. Perquè? Té la seva explicació racional. Casualitat? Causalitat? Màgia? Masia? No, simplement hi ha una raó: el Barça té un estil propi, té uns fonaments forts i, sobretot, tant els jugadors com seguidors hi creiem, i, si cal, ens hi deixem la pell. Perquè el Barça té poder, molt de poder. Et preguntes perquè Mourinho? Ho haguessis hagut d’aprendre quan traduïes, però et vas limitar a traduir, no vas entendre el missatge. El Barça és el millor club que hi ha. Perquè? Perquè tant se val d’on venim. D’on venim? Tant del sud com del nord. I què aconseguim? Ser un clam. Quin clam? Un nom que el sap tothom. I perquè el sap tothom? Perquè tots units fem força. I què ens fa ser així? Els colors blau i grana, uns colors que els portem al pit però que els fem volar pels aires arreu del món. Perquè? Perquè hem fet un crit valent que roman dins del vent. Perquè, amic portuguès, de tant en tant s’ha de callar i escoltar la resposta que duu el vent. I sí, Mou, el futbol de vegades és injust. Però només de vegades.

El petit gran arbre del Japó

El Japó està vivint una de les situacions més complicades després del fort càstig de la segona guerra mundial. És una potència mundial, sens dubte, que ha tingut un comportament exemplar durant les últimes dècades. Tenen una cultura pacifista de la qual haurien d’aprendre la resta de països i per això ara estan tenint l’ajuda de tothom, però es mereixen molt més. No només han patit per les destrosses del terratrèmol sinó també per la fuita nuclear. I això és totalment injust perquè és dels pocs països del món que usa aquesta energia amb finalitats pacífiques i no militars. És digne d’admirar que amb el poder econòmic, científic i tecnològic que té Japó no caigui en l’avarícia militar que han caigut altres països. Suposo que per això tots intenten vetllar perquè la seva situació es resolgui bé. Perquè s’ho mereixen i perquè ens afecta a tots. No es mereixen que cases i edificis o carreteres i ports s’ensorrin i que no puguin menjar sushi que no sigui exportat perquè la fauna marina més pròxima sigui radioactiva. Ens afecta a tots que el Pacífic quedi contaminat de residus tòxics i ens afecta a tots que en les seves oficines no s’hi pugui treballar la investigació. Un dia una japonesa em va dir que no li agradaven els seus compatriotes perquè no feien cap sevei militar i que per tant, eren molt febles. Em vaig quedar parat i li vaig dir que per dins eren els més forts del món i que algun dia se n’adonaria. Aquest dia ha arribat i els fets m’han donat la raó.

Cap altre país hagués pogut sobreviure i actuar tant disciplinadament davant una catàstrofe així. Però és que aquesta actitud tan noble se l’han guanyat a base d’esforç i suor. No tenen un sequoia enorme sinó un bonsai que han anat mimant dia rere dia i al final aquest bonsai s’ha fet resistent a terratrèmols i tsunamis, més tard florirà i es convertirà en un arbre preciós; mentre el sequòia potser hagués caigut fa temps pel seu propi pes. Ja tenia una bona llum, una bona terra (encara que petita) i s’ha cuidat amb amor i paciència des del primer dia perquè arrelés bé. Així quan ha vingut massa aigua, el seu amo l’ha protegit i ha sobreviscut a l’aiguat. I és que al pot petit i ha la bona confitura. A l’illa petita (en proporció a la quantitat de gent que hi ha) hi ha la bona gent i a l’arbre petit hi ha les bones arrels. Aquí hi han algunes imatges que il·lustren el que vull dir:

 

Per què guillar? (de nou)

Qualsevol persona que faci un viatge d’una mínima magnitud té un gran problema. Aquest problema és el final del viatge. Tornes i et trobes davant un gran vuit d’experiències que, per una banda et fa sentir orgullós d’haver tornat i poder explicar-ho o recordar-ho però, per altra, també et fa tenir una sensació que et desperta el desig insaciable de donar voltes i conèixer nova gent i llocs. En aquest moment tens una part del cos intentant mantenir el ritme vital que et donava el viatge, una altre part imaginant-te el que faries si encara estiguessis viatjant, i el que queda de cos el fas servir per intentar adaptar-te a la situació del moment. Realment crec que si hi ha una droga que et provoca una extrema dependència i una inevitable addicció, aquesta és viatjar. Tots els que ho han provat em donaran la raó, i és que quan comences a viatjar, no vols o no pots parar; i si poguéssim no parar i estar viatjant tota la vida, ho faríem segur. Però sempre hi ha alguns impediments, a part dels econòmics, que apareixen pel camí. Família, amics inseparables, velles rutines, la teva acollidora terra… aquestes cosetes que has portat sempre a dins també provoquen dependència. Ja ets pluridependent. Això et col•loca a tu entre l’espasa i la paret, i has de decidir si quedar-te o guillar, si repenjar-te a la paret o prendre l’espasa.

Jo ara mateix estic en aquest mal pas i asseguro que no és una decisió fàcil, però s’ha de prendre. I després de pensar-ho molt no he trobat cap raó de pes que m’impedeixi invertir la meva energia en activitats que es realitzin en alguna altra zona del món com, per exemple, el sud-est asiàtic. De fet, hi ha més avantatges perquè les coses importants de casa com són la família, els amics o les costums les pots mantenir igual, el problema és que no hi pots tenir contacte físic ni compartir un mateix escenari durant un temps, que és un gran què. A canvi, tens molts al•licients nous com conèixer nova gent, tenir noves costums, presentar-te en nous espais, conviure en nous contextos, provar noves sensacions. Provar coses noves en general, que sempre he sentit que va bé. És curiós perquè normalment agrada canviar i provar coses noves, no? Per exemple: portem molt temps escoltant una música,la canviem; molt temps amb el mateix look, ens el canviem; molt temps menjant pizza quatre estacions, la canviem… i a vegades ens agrada molt més allò nou que acabem d’adquirir. Però, en canvi, la gent no diu: porto molt temps en aquest país, el canvio per un altre. Jo abans d’hipotecar-me en un lloc provaria llocs diferents així com proves llits, sabates o cotxes diferents abans de comprar-te’ls. Un cop has provat de viure en un país durant un temps, proves de viure una altra temporada en un altre país. Potser t’agrada més. I un cop hagis vist com es viu en els diferents països, tries el que t’agrada més. Sé que no és tant senzill, però ningú em negarà que sigui tant complicat agafar una maleta i provar de treballar en un país diferent si no tens feina, ni oportunitats ni obligacions al teu país. I si el nostre país anés bé… doncs encara, però tal i com va ara mateix el panorama nacional, jo només ho puc interpretar com un subtil oferiment a la emigració. De fet, no crec que aquest país (parlo tant de Catalunya com d’Espanya) hagi fet cap esforç per conservar els seus compatriotes, deixant de banda els funcionaris i paletes (i ara ni aquests). Avui en dia, qualsevol que té una mica d’empenta va a buscar-se la vida en alguna altra banda. Ho feien els africans aquí, els llatinoamericans a Estats Units i ara ho farem nosaltres. És l’avantatge que tenim la nostra generació dels Low Cost, les distàncies cada vegada es fan més curtes. Així és normal que els catalans i espanyols agafin un avió i busquin noves opcions en altres països que els ofereixin més oportunitats que el nostre. I se’n veuran molts casos pròximament, Alemanya, Anglaterra o Xina començarà a acollir un pilot d’espanyols que canviaran la migdiada, els horaris i la dieta per un sou digne. En realitat aquest no és el meu cas, jo simplement me’n vaig a Tailàndia perquè vull fer sexe. M’agrada bastant fer l’amor amb dones i aquí a Espanya costa més. Homes sense escrúpols que es llancen a lligar havent deixat a casa la dignitat i la sotilesa i convertint-se en la versió paleta d’un italià. Dones que combinen la prepotència que els permet el seu atractiu amb una freda i arrogant capa protectora fruit d’un feminisme mal entès. I entremig un milió de cànons i estereotips amb el propòsit de distorsionar els nostres desitjos més íntims, instintius i purs.

A Tailàndia, en canvi, a part d’haver-hi la millor combinació genètica femenina que es pot trobar en tot el món i el petit percentatge masculí heterosexual, pots parlar amb les noies sense que facin cara que els molesta. Així comparar la qualitat de vida sexual d’Espanya amb la de Tailàndia és com comparar la intel•ligència de Sergio Ramos amb la d’Stephen Hawking. Als que els agrada l’art van a París, als que els agrada la història van a Itàlia, als que els agrada la muntanya van al Nepal… i als que ens agrada el sexe anem a Tailàndia. I encara més si tens l’oportunitat d’operar-te els pits per un preu assequible i així poder anar a dormir cada dia havent tocat una teta.

Bromes a banda, la veritat és que canvio de país perquè crec que es viu millor a Tailàndia que a Espanya. Per bé o per mal, hem de viure, és l’única obligació que tenim des que vam néixer, i posats a viure, el sentit comú em diu: doncs ves-te’n a viure al lloc on es visqui millor, no? Total, per viure has de menjar, beure, cuidar l’ higiene i la salut i dormir. I això a Tailàndia suposen unes despeses miserables, així la part d’estalvi o despeses d’oci és més gran que a Espanya. Suposant que visc i treballo a Tailàndia, proporcionalment les despeses bàsiques seran més petites i, per tant, l’estalvi i les despeses d’oci, seran més grans. Aleshores, sense valorar la vida social perquè de moment és una incògnita, tot indica que viuré més bé a Tailàndia. Quins impediments hi ha? Potser a Tailàndia sóc un immigrant; a Espanya sóc “polaco” i a Catalunya “xarnego”. Potser a Tailàndia no tinc feina; a Espanya som un percentatge força elevat els que no tenim feina. Potser a Tailàndia estic sol; a Espanya sempre estic amb els mateixos i rarament conec nova gent. Potser a Tailàndia no parlem el mateix idioma; a Espanya sovint també tinc la sensació que no m’entenen i a més m’estanco en el monolingüisme o bilingüisme. I així aniríem fent. Segurament hi haurà algú que pensa que prenc una postura molt còmode i no lluito per arreglar el país o adaptar-m’hi. Potser sí, però si tinc en compte que la majoria del país té una mentalitat i uns interessos diferents o contraris als meus, podria resultar una lluita tant inútil com dictatorial. Així que me’n vaig allà on em deixin fumar als bars, on encara quedin espais naturals salvatges, on sempre faci bon temps, on les necessitats bàsiques d’un mes puguin ser cobertes amb el que et gastes aquí en un cap de setmana de festa, on la gent tingui una mentalitat sexual més oberta, on la societat no s’hagi vist perjudicada per personatges com la Belén Esteban, on l’espiritualitat sigui amable, pura i respectuosa, on encara quedi vida social al carrer, on no faci falta protocols de presentació per parlar amb algú ni hagis de sentir excuses de que no tenen temps i estan ocupats… comparant i comparant, són uns quants els avantatges que he anat trobant a Tailàndia i menys els que he anat trobant a la meva terra, i això que quan vaig tornar em va semblar una meravella. Però ara me n’he adonat que no estic preparat per passar-hi gaire temps. Suposo que l’any passat vaig prendre un rumb que m’ha fet canviar l’estil de vida. Ara mateix no em veig vivint a Catalunya durant alguns mesos seguits fins d’aquí uns anys. I com més viatgi menys ganes tindré de tornar, potser. És com si anés eliminant tot el sedentarisme que portava a dins i hagués tornat a l’essència humana primitiva d’instint nòmada i esperit explorador. És un altre tipus de vida igualment vàlid i, tot i que és propens a prometre un futur incert, també és cert que augura un molt bon present. Està clar que l’estabilitat (laboral, sentimental, espacial…) resulta reconfortant i tranquil•litzadora, però no dóna peu a gaire emoció. Potser és perquè jo sóc molt estrany (ja ho assumeixo) però a mi m’avorreix la idea de tenir un planning on es repeteixin cinc o sis activitats contínuament i només n’aparegui una de diferent a la setmana o al mes; o de saber com seré i què faré d’aquí tres anys, una predicció que molta gent et sabria encertar amb seguretat.

M’estimo més que la vida em sorprengui, prefereixo no tenir-ho mastegat, no conèixer el repertori, no saber la programació. Durant els anys en què som vius tenim moltes opcions per triar, visions per adoptar, rutines per seguir, camins per agafar… si ens tanquem a fer sempre el mateix tirem a la paperera un munt d’oportunitats precioses que ens pot regalar la vida. És com si només passéssim per un barri de la ciutat, com si sempre provéssim els mateixos plats als restaurants, com si només pugéssim a les mateixes atraccions, com si sempre miréssim les mateixes pel•lícules. Si realment creus que no pots millorar més perquè ja ets al millor lloc on podries ser i fa mandra deixar la felicitat que t’aporta aquest lloc per provar una altra cosa, d’acord. Però si algú és infeliç allà on és, una de les millors coses que pot fer és guillar. Normalment la nostra activitat vital s’acaba reduint a un senzill i pautat patró que consta de cinc funcions: créixer, formar-se, treballar, reproduir-se i educar. Evidentment, la forma de dur a la pràctica les respectives funcions són diferents per a cadascú i és l’individu qui escull lliurement com materialitzar-les entre la varietat d’opcions de què disposa. El que passa és que molts cops tot això es desenvolupa en un mateix espai i això ja limita un pèl més el ventall de possibilitats. Un patró estàtic és eficaç per mantenir estabilitat en el sistema social i enfortir-nos col•lectivament, malgrat que a vegades ignori els interessos personals i desaprofiti el nostre potencial individual. Jo sóc del parer que com més gran sigui l’oferta d’experiències, sensacions, accions, etapes… de la teva vida, millor. Estic força convençut que jo d’aquí un any seré diferent d’ara i diferent de com seria si m’hagués quedat a Manresa. No és que em desagradi el Guillem de Manresa i vulgui canviar, és que simplement tinc curiositat per saber com serà el Guillem de Tailàndia. No sé si seré millor o pitjor, però com a mínim hauré tingut més experiències, hauré viscut coses noves i hauré crescut en un context diferent. I això em farà explorar una part de la vida que fins ara estava oculta. No sé si faig bé marxant a Tailàndia, però com a mínim hauré deixat de passar les setmanes jugant al Fifa, mirant pelis o sèries i fumant porros o emborratxant-me sense sentit. I això m’haurà tret de la rutina que em tapava el ventall de possibilitats de què disposo.

El millor pla és no tenir plans. Bàsicament perquè crec que és complicadíssim saber amb seguretat quin és el millor pla. Aquesta frase sempre m’ha agradat molt i sempre que la deia pel meu país o per altres països amb la mentalitat occidental em topava amb una reacció escèptica i desconfiada que em feia quedar a mi com un boig. Jo, assumint la meva bogeria i acceptant el seu reaccionarisme, m’adaptava a la situació com podia i somniava que algun dia algú m’entengués. Ara mateix, després d’una setmana de marxar, he sentit aquesta frase més d’un cop en llocs diferents i de gent diferent. Suposo que és perquè estic rodejat de gent que viatja i que, per tant, té la mentalitat oberta com jo. I creieu-me que això m’ha fet estimar i confiar molt més en l’ésser humà. I recuperar una cosa que has perdut és de les millors coses que et poden passar. I no només això, també he recuperat l’oportunitat de veure imatges precioses, d’apreciar la bellesa que hi ha en aquest preciós planeta. Aquí us deixo algunes de les imatges que m’ha regalat la decisió de guillar. Evidentment, ho recomano a tothom, tot i que sé que no tothom està disposat a guillar. Qui em digui que l’únic problema són els diners és perquè no es valora prou o realment no vol guillar perquè de gent que dóna voltes al món sense diners n’hi ha uns quants. Però clar, ells van decidir guillar.

 

El transport

Ara que he acabat el viatge faré un repàs d’alguns punts claus a tenir en compte per a qualsevol viatge o estada en algun país del món.
El transport és el tema més important d’un viatge perquè bàsicament és el que et permet estar en un lloc o altre. N’hi ha des dels més econòmics i luxosos als més barats i cutres i varien un món segons el país. És cert, però, que acaba sent una de les despeses més importants de qualsevol viatge. La clau és aprofitar l’ocasió per convertir el transport en allotjament i així dividir les despeses.

No mentiria si digués que he passat un mes sencer del viatge passant la nit al transport, ja sigui cotxe, tren, autobús, avió o aeroports i estacions. I a més és un lloc on habitualment coneixes a molta gent. Un llarg viatge us espera a tots i conversar amb algú nou sempre entra bé. I el temps transcorregut dins de qualsevol transport travessant paisatges sempre va bé per reflexionar, és un moment íntim essencial. Igual que el moment de desesperació total quan se t’escapa, t’equivoques o et perds. O el moment d’il•lusió quan compres el tiquet i comences a pensar el que podràs fer quan arribis a port. A l’hora de trobar-los és ben senzill, només has de googlejar una estona, o que t’ho expliqui amb desgana una treballadora del punt d’informació, o millor, qualsevol persona que tingui prou paciència i bona voluntat per explicar-t’ho. La millor informació sempre te la donarà un local que hagi viscut sempre allà i sàpiga com funciona. Sovint, abans o després de comprar el bitllet ,m’he trobat amb algun local que em deia quines ofertes eren més bones i quines més dolentes, quines companyies eren confortants i quines et trencarien les cervicals. Com que el tipus de viatge varia proporcionalment al tipus de vehicle, faig una llista dels transports més utilitzats amb algun comentari.


Llista de transports: Avió: Un mitjà de transport vital per a qualsevol vier. En realitat fa molta mandra fer tot el procés d’anar a l’aeroport dues hores abans, fer totes les cues, passar tots els controls, ensenyar bitllets i documents de tota mena i esperar eternament que el teu avió obri les portes. Però arribes molt més ràpid que amb qualsevol altre mitjà de transport, així que val la pena passar per aquest petit calvari aeri. Tenim la sort d’estar en l’època d’or d’aquest transport. Degut al boom de companyies aèries i l’aparició dels Low-Cost, l’oferta de vols es veu obligada a rebaixar el preu i això ens situa a nosaltres en una situació privilegiada. Podem escollir entre un gran ventall de possibilitats i beneficiar-nos de moltes ofertes amb un preu escandalosament democràtic . Si es busca amb calma per Internet es poden arribar a trobar veritables gangues. Sense anar més lluny, jo mateix he viatjat de Barcelona a Nova York per 240 €, de Filipines a Japó per 34 €, d’Índia a Sud-Àfrica per 290 € etc.
Algunes de les companyies que recomano per a qui vulgui desplaçar-se són: d’Amèrica del Nord: Delta Airlines, Alaska Airlines. D’Àsia: AirAsia, Tiger Airlines, Cebu Pacífic. D’Oceania: Jetstar, Tiger Airlines. D’Àfrica: Etihad Airlines, South-Africa Airlines. D’Europa: Ryanair, Vueling.

Cotxe: Evidentment és l’opció que et dóna més llibertat de moviments però no sempre resulta la millor. Comptant que et gastes 15 o 20 € pel lloguer i 15 o 20 més en gasolina, si els 30 € per dia els has de pagar tu sol o només dos pot resultar més car que tenir paciència amb l’autobús. Però té molts avantatges perquè et pot servir d’armari on hi portes coses que si no tinguessis cotxe no duries a sobre; d’habitació doble amb llit reclinatori, finestres sense cortines i sistema de calefacció espatllat; de sala on es passa del romanticisme innocent al proxenetisme sexual. A més, sempre tens un mitjà de transport per anar als llocs sense haver de destrossar-te les cames o gastar-te els diners. Tot i que s’ha de vigilar amb les multes.

Autobús: Per a butxaques petites normalment acaba sent la millor manera de moure’s. No la més còmode ni ràpida, però la més barata segur.  El problema és que tampoc pots aspirar a anar gaire lluny i quan portes més de 1000 quilòmetres en un mateix autobús, no en voldries fer ni un més. A part del preu, una cosa bona dels autobusos és que n’hi ha a tot arreu i amb autobús pots arribar a la majoria de llocs. És una opció que sempre tindràs. Són lents però consistents i un bon lloc per a la gent que sap avorrir-se.

Tren: És dels transports més clàssics i pràctics per trajectes de mitjana distància. Això és el que diria si parlem de països desenvolupats, però a la majoria de països del planeta tret d’Europa, els països rics asiàtics i en alguns casos Amèrica del Nord i Austràlia, el sistema ferroviari, en cas d’haver-n’hi, no està pas per tirar coets. En realitat, el tren és una opció vàlida si t’aprofites dels bitllets combinats en dos punts del món: Europa i Japó. De fet, i això ens podria consolar una mica, existeixen trens pitjors que la Renfe.

Transport metropolità: Una de les coses que m’ha cridat més l’atenció són els diferents tipus de transports metropolitans que hi ha arreu del món.  Dels mítics taxis grocs de Manhattan a les limusines de Las Vegas, del monorail de Seattle al cable-car de Nova Zelanda, de les furgonetes de Filipines als tuc-tuc de l’Índia, de les bicis o motos del sud-est asiàtic als minibusos de Sud-Àfrica, del metro de Tokyo a les barquetes d’Amsterdam o dels camells egipcis als cavalls filipins. Es pot treure una conclusió ràpida de quina mena de país tens al davant només veient el seu transport públic. Cadascun té un toc especial, i el país dóna caràcter als seus conductors.

Una de les coses més importants del transport són els conductors. Crec que s’hauria de fer un estudi dels taxistes i conductors de transport metropolità en general. Tots estan en una altra dimensió de la vida. Entranyablement bojos i mancats de barreres socials, els “drivers” són gent que no pensen en cap moment que tenen la teva vida a les seves mans i no tenen perquè amagar-se d’actituds temeràries ni perquè guanyar-se la teva confiança. Són conductors, però poden parlar-te de política o futbol amb apunts interessants i tallar la conversa per llançar marranades a la vianant escotada, o inclús poden arribar a traficar amb putes i drogues si es dóna el cas.

Tenen uns horaris i un ritme de vida totalment descontrolats i estan sempre a punt per servir-te, a canvi de la tarifa extra i un petit “tip”(propina, una de les poques paraules que saben tots els conductors del món). La societat no els reconeix l’esforç que fan però els drivers són la base d’aquest món, són l’engranatge que permet funcionar la maquinària de la societat. Podrien estar liderant i dominant el món amb la seva saviesa multitemàtica i els seus dots negociadors, però prefereixen fer un servei més noble portant-nos als llocs quan ens fa falta. Vigileu quan topeu amb un d’aquests, el dia menys pensat pots agafar un taxi i canviar-te completament la vida.

Temps al temps

Sóc a l’aeroport d’Auckland i aquest és el sisè i últim cop que vinc aquí. Torno a sopar al mateix restaurant de menjar ràpid del primer dia, l’únic que hi ha en aquesta planta, i els conservants del cúmul càrnic segueixen tenint el mateix sabor, però potser ara amb un regust de comiat. No només sembla que fos ahir quan estava al mateix lloc menjant el mateix sinó que podria arribar a semblar que m’he adormit mentre menjava. Podria haver estat una migdiada amb un somni de paisatges preciosos que mai havia vist abans, de bellíssimes persones que no havia conegut mai, d’experiències i sensacions que no havia sentit fins aleshores… on sembla que no hi hagi cap explicació ni sentit i simplement em deixi portar i em faci gaudir, igual que qualsevol somni. Lamentablement m’he despertat i amb els ulls encara aclucats només puc pensar que s’ha acabat massa ràpid pel meu gust. Al adonar-me que les patates ja s’han refredat m’adono de la fugacitat que té el temps.

M’acabo de llevar a l’aeroport d’Osaka i porto més de dos dies canviant d’aeroport, amb aquest ja en van quatre de seguits, per arribar a Japó. Entre tant canvi horari, de temperatura i de tiquets, ja no sé on sóc ni on he d’anar, com tampoc quina hora és ni en quin dia visc. I ni em preocupa perquè després d’haver gastat tantes hores viatjant, qualsevol lloc on vulgui anar em suposarà menys temps. Així que agafo un autobús i castigo el meu cul quadrat a sis hores més de transport. De camí vaig fixant-me en els senyals de trànsit que anem passant i encara que no entengui el que diuen dedueixo que ens anem acostant. Aleshores entenc per uns moments la infinitat que té el temps. Estic a l’aeroport de Bangkok i porto més d’un dia tancat aquí dins, però em sembla una eternitat i mitja. He acabat tots els recursos que tenia, he avorrit totes les distraccions, he esgotat tots els passatemps i encara em queda estona per passar aquí. Menjo sense gana per matar l’estona, començo a donar voltes per l’aeroport com un transeünt… llàstima que no tingui més son per passar aquesta avorrida situació per la via ràpida. Miro el rellotge i maleeixo un cop rere l’altre la immutabilitat que té el temps. Tota acció requereix un temps, i això més que ser una obvietat és una putada.

Sovint m’espanta la llibertat que ens roba el temps, cada cop més incontrolable, imprevisible, inoportú… i al dependre’n tant fortament per culpa de les obligacions que ens encarreguen altres ens en tornem súbdits. Bé, potser seria més idoni dir que és el rellotge i l’estil de vida ràpida amb estrès i puntualitat el que ens empresona, perquè en realitat el temps pot dependre de nosaltres mateixos. M’explicaré perquè ningú s’imagini una idea fictícia com la de les pel•lícules, novel•les o sèries: Segons les teories de savis com Galileu, Newton o Einstein (això li dóna més credibilitat al discurs no?) al referir-nos al temps, podem diferenciar dos tipus de temps: el temps absolut i el temps relatiu. A diferència del relatiu, l’absolut és el temps objectiu, infinit, immodificable… la base de tot que permet l’existència. Si mai es parés el temps (cosa que és impossible) significaria que no hi ha cap partícula viva en l’univers. No és temps tal i com l’entenem, és l’expressió de la successió de totes aquelles microaccions que hi ha en tot l’univers. Si les condicions ambientals fossin de tal manera que la llum, el so, les connexions nervioses etc. augmentessin velocitat, el temps també canviaria lleugerament perquè tot aniria més ràpid i per tant el que ara ens requereix una hora, ens requeriria 40 minuts per exemple. Però això significaria que qualsevol cicle s’acabaria també abans. Per tant, malgrat l’escala de temps sigui diferent, proporcionalment seguiria sent igual. El temps absolut és el tauler de joc, allò que permet l’esdevenir, que tot avanci i no es quedi sempre igual, perquè permet el moviment, des de la rapidíssima vibració de les partícules fins als lents desplaçaments tectònics. Però aquest temps és tan extens que permet una infinitat de temps dins seu, com si tingués vàries dimensions, i no actua igual a tot arreu perquè les circumstàncies i la percepció és sempre diferent. El que notem nosaltres és una dimensió del temps absolut, el temps que depèn de cadascú i que l’anomenaríem temps relatiu. Parlo del temps vital o relatiu, de la visió subjectiva de successos consecutius, l’únic temps que podem observar i al qual tenim accés degut a la nostra condició d’éssers subjectius. I és, de fet, el que realment ens importa i en el que ens movem i convivim. El passat, present i futur o els segons, hores i dies no són uns paràmetres establerts els quals nosaltres estem obligats a seguir, és bàsicament una idea o pauta que ens fem nosaltres per discernir tot el que veiem i vivim, i, com a tal, la podem mollejar, ignorar, magnificar… conscient o inconscientment. Per això la noció del temps varia en determinats moments i en determinades vides. El passat depèn de la nostra capacitat de memòria, com més memòria tinguem més passat tindrem (més llarg i complet serà). Per això segurament l’últim any d’un nen és molt més ampli, exacte i influent que el d’un adult. Inclús podem arribar a canviar el passat distorsionant els nostres records, donant més importància a uns fets que a uns altres o simplement oblidant el que vam fer. Per això un esdeveniment compartit per vària gent es converteix en un passat diferent per tots ells al cap d’uns mesos. Les coses passen i nosaltres les guardem, i d’aquest emmagatzematge tindrem una idea del passat o la història (personal o mundial). I no crec que m’equivoqui si dic que el passat sempre queda manotejat i impregnat de la nostra forma de pensar. El futur és tant sols un desig, una predicció o una possibilitat i no ha existit mai fins que ha deixat de ser-ho i s’ha convertit en present. Només és una idea abstracte inventada i podríem dir que depèn de les nostres expectatives i dels nostres actes. Quin és el futur de cadascú? No hi ha un futur escrit sinó una infinitat de possibilitats. I dependran de les esperances actuals, les conseqüències de les nostres accions,l’acció que volem dur a terme… i com que som nosaltres els que triem tot això, podem modificar el nostre futur. Només hi ha una cosa que no podem saber del nostre futur, que són les accions dels altres , tot i que sí que podem triar la nostra reacció. Per tant, és impossible establir un futur aliè a nosaltres, som amos de les nostres expectatives, les nostres accions i les nostres reaccions i això vol dir que som amos del nostre futur també. I el present és l’únic temps que existeix realment perquè el passat forma part de la memòria i el futur de la imaginació. Però de què depèn el present? És trivial i redundant dir que el nostre present depèn del nostre pensament i, en conseqüència, dels nostres actes, però també tenim influència en la durada del moment present. Quanta més disposició posem en el moment actual (sigui bo o dolent) més lent passarà, encara que després ens doni la sensació que ha passat ràpid. Haurem viscut el moment tant profundament que els segons s’aprofitaran al màxim, i just després s’esfumaran per romandre més temps en el nostre passat. Potser és que el passat es posa gelós del present i per això li roba unes quantes imatges, que passen de la memòria a curt termini a la de llarg termini instantàniament. Passa el mateix quan el que vivim és nou. Els primers dies de qualsevol cosa (escola, feina, relació sentimental, viatge…) sempre passen més lents que la resta, quan ja ens hem acostumat a la nova experiència i rebaixem l’atenció. I quan esperem alguna cosa sembla que l’estona sigui molt llarga perquè estem molt concentrats en el transcurs del temps. Si el que es viu es viu amb intensitat es viu més lentament, tot i que sembli al revés. Els segons de la vida d’una mosca que té vuit dies de vida es percebran més llargs que els d’una tortuga de tres-cents anys. Igual que els minuts d’un partit o d’una obra no seran percebuts igual per un jugador o un actor que per un espectador. Caldria entendre la relativitat del temps i la seva variació segons l’ésser que el viu, depenent de la memòria i la intensitat. Segurament hi ha una carència important d’experiments d’aquest tipus en persones o animals per la complexitat que suposa, però apostaria l’apèndix a que el temps no és el mateix per tothom perquè tothom el percep diferent. I és que la noció del temps és diferent per a cadascú. Tanqueu els ulls i conteu fins a seixanta. Quantes coses podríeu fer en aquesta estona? Dóna la sensació que moltes, però a la pràctica són molts els minuts que passem sense fer res. I podríem fer moltes coses. Aleshores qui té la culpa de la velocitat del tempo? Hem de dir que el temps va massa ràpid o que nosaltres anem massa lents? Les coses requereixen el temps que nosaltres li vulguem donar. Segons les circumstàncies, en un moment poden passar moltes coses com pot ser que no passi absolutament res. En un segon podem passar de l’eufòria màxima al més dolorós disgust. En un minut el panorama de tota una regió és capaç de canviar radicalment i no tenir res a veure amb el que havíem vist abans. En una hora hi ha temps suficient per crear un imperi o desbancar-lo. És aleshores quan ens adonem de la diferència entre l’abans i el després i, per tant, de la distància entre dos estats, prèviament iguals, que s’han separat, de forma estratosfèrica o minúscula, gràcies a una cosa: el temps. I és que el temps ho és tot en la vida, que canvia o s’acaba quan arriba l’hora. A vegades som com llampecs que sols il•luminem el nostre entorn durant un instant. A vegades som com simples notes dins una partitura que hem d’aparèixer en el moment oportú perquè la melodia soni bé. A vegades som com una roca que romanem en el mateix bosc eternament i no exhibim cap canvi. A vegades som com estrelles que anem donant voltes i voltes sense poder parar eternament… siguem el que siguem, ho som en un temps. Perquè tot allò que no apareix acompanyada de temps no podrà existir mai. El temps és l’última cosa que queda on ja no hi ha res i la primera que es presenta quan hi ha quelcom. El temps cura i alhora mata, el temps ensenya i també enganya, el temps obre portes i horitzons igual que en tanca. Potser això és una filosofada passada de voltes (us asseguro que no hi ha intervingut cap tipus de droga) i una palla mental considerable (no us asseguro que no hi hagi influït l’abstinència sexual). Simplement he estat massa temps reflexionant sobre el temps per adonar-me al cap d’un temps que he perdut el temps. I us demano perdó per haver-vos fet perdre el temps a vosaltres també. Però gastar el temps pensant en el temps mateix és una pràctica tan absurda i contradictòria com útil de tant en tant. El temps em perdonarà.

 

 

La fi del món?

Som 22 del segon mes de la segona dècada del 2000. Tot i que aquesta curiositat numèrica no li dóna més transcendència al dia, potser sí que hi haurà més expectació el 22è dia del dotzè mes del segon any de la segona dècada del mil·lenni 2000 (22-12-2012), curiosament d’aquí un any i 22 mesos. I no per la coincidència de números, sinó per una sèrie de profecies que pronostiquen el final de la humanitat o, si més no, un punt d’inflexió. Segons aquestes, s’esperen tràgiques catàstrofes, grans canvis a la terra i a l’univers que influiran en l’ésser humà. Segurament la data de 2012 és coneguda per molta gent pel calendari maia o potser per alguna pel·lícula o llibre recent que, de forma més comercial o menys, han tractat aquest tema. L’altre dia vaig veure la pel·lícula 2012: Doomsday, i em vaig maleir a mi mateix per mirar-la sencera i perdre tant de temps (la pel·lícula dura gairebé dues hores i mitja) podent fer altres coses més interessants. Podria considerar-se entretinguda si no fos tan previsible i utilitzés els típics personatges, típics diàlegs, típiques escenes, típiques expressions i típics discursos. Potser hi ha una dotzena de casos on, tot i complicar-se la vida a priori i utilitzar un fals suspens que t’acaba irritant, els protagonistes s’acaben salvant en l’últim segon. I podeu imaginar-vos com serà el desenllaç… feliç, tothom es torna més humà (inclús el president d’EUA) i els protagonistes acaben junts al llit. Potser és que aquest tipus de pel·lícules catastròfiques només saben seguir una sola pauta. La recomano a tots aquells que vulguin sentir-se endeví o guionista durant una estona. Arran de la pel·lícula 2012 Doomsday, de molts llibres que s’han publicat i de moltes pàgines web que tracten el tema, la data de 22 de desembre de 2012 és per a molta gent un dia temut. L’altre dia vaig sentir que una dona havia trucat a la NASA per preguntar el dia i l’hora exacta en què hi hauria la fi del món amb la intenció de matar el seu gos i els seus fills perquè no passessin per aquest mal tràngol. Imagineu-vos que a aquesta dona li diuen una hora concreta, assassina el que més estima i després no passa res. Bé, de fet segur que no s’equivocarien, per ella potser sí que seria la fi del món. I no és un cas aïllat perquè ja han passat coses semblants i fa deu anys també va haver-hi bastants sonats que es van creure massa l’efecte 2000 i es van suïcidar. Fins a quin punt de bogeria estem arribant? Cal arribar a aquests extrems per una simple predicció? Hem entès bé què és el què ha de passar en el futur o preferim muntar-nos una pel·lícula tràgica? En fi, suposo que aquests mites s’alimenten de l’exageració i sempre ha d’haver-hi dramatisme per no ignorar-los. La gràcia d’aquest tema, però, és que coincideixen vàries profecies i corrents totalment diferents, que no tenen res a veure unes amb les altres, i això fa que no es pugui qualificar de paranoia sectària sinó de gairebé un acord general sobre un futur esdeveniment. No només és cosa de la profecia maia, també el Codi Sagrat de la Bíblia i Nostradamus en fan referència, però inclús teories científiques situen per aquestes dates desordres climàtics, canvis en la polarització o catàstrofes naturals, i també corrents espirituals i astrològiques com el New Age auguren canvis en l’univers i el pensament. Cadascuna amb el seu particular punt de vista però amb un rerefons comú. Les teories més optimistes sobre el 2012 creuen que un raig causat per l’alineació planetària ens il·luminarà i ens donarà una consciència global que ens farà canviar la ment, entendre el pròxim i a respectar el nostre entorn. A aquesta línea s’hi afegeixen altres teories que parlen d’efectes còsmics que ens influiran regalant-nos una connexió psíquica mundial i una transformació espiritual de l’home, i finalment ens aportarà pau i abundància. Tant de bo, però ho trobo massa místic i màgic per ser real. Les teories més pessimistes, en canvi, afirmen que seran les patacades que ens endurem els pròxims dos anys les que ens faran conscienciar i apel·len a la selecció natural de tota la vida com a norma que regirà  la nostra supervivència. És a dir, que després d’un grapat de catàstrofes, els supervivents acabarien de captar el toc d’atenció i s’adaptarien a un tipus de vida més ecològica. I com no, també hi ha les més extremistes que afirmen categòricament que la vida terrestre s’acabarà d’aquí dos anys per l’impacte d’un meteorit, l’erupció d’un súper volcà o de cataclismes semblants. Sigui com sigui, sembla que tots estan d’acord en què d’aquí dos anys una força superior ens afectarà per bé o per mal i ens canviarà la mentalitat actual. Però perquè el 2012? Tant aviat? Tinc tot el respecte del món a les antigues profecies, als estudiosos, als maies… i no vull qüestionar la seva saviesa, però el futur és tan incert i imprevisible que és absolutament impossible encertar amb exactitud com serà. Amb estudis empírics es pot arribar a predir amb poc marge d’error alguns fets sense massa variables. Però és una proesa endevinar el dia en què s’acabarà (o canviarà) la humanitat tenint en compte l’escala de temps de què estem parlant i tenint en compte també el seu dinamisme i la seva magnitud. Depèn de molts factors i una ridícula acció pot fer capgirar el rumb d’una cadena d’esdeveniments llarguíssima. Imagineu-vos que ha de tornar a aparèixer un profeta, messies, il·luminat, o com n’hi vulgueu dir, que ens hagi de guiar i salvar a tots, però un mal dia es creua amb qualsevol que el mata per robar-li la cartera, o l’atropella perquè desvia la vista de la carretera quan li cau l’entrepà sota el seient. El paper d’aquest últim paio dins la societat era totalment insignificant, però ha acabat tallant un dels possibles camins  de la humanitat. Imagineu-vos que de la nit al dia els grans ídols i líders d’opinió es tornen ecologistes i apareix una onada d’ecologisme i conscienciació amb la natura que prorroga les catàstrofes previstes. Imagineu-vos com seria de diferent la història si un jueu hagués ajudat d’alguna manera a Hitler quan aquest encara era jove i estava formant la seva opinió. Potser hi haurà qui dirà que tot això ja ho marcava el destí, però no hem de caure en la trampa d’equiparar el destí amb el futur. Un altre dia parlarem del destí. El que vull dir és que qualsevol pronòstic sempre juga amb un grau molt elevat d’incertesa. I si a això hi afegim la desinformació que hi ha sobre el tema i la distància temporal d’aquestes profecies… ens quedem amb unes volàtils travesses sobre un resultat d’abast mundial i històric. I el pitjor de tot és que ens hem de creure a cegues aquestes històries sense una base que ho justifiqui, sense una explicació clara i demostrable del que passarà i sense concretar fets. I això permet que sovint aquestes profecies facin trampa i juguin amb l’ambigüitat i amb la interpretació. Totes aquestes profecies han fet pronòstics que no s’han complert i alguns dels que s’han complert haguessin pogut coincidir amb molts altres fets. Respecte la profecia maia, a més, hi ha un petit malentès. El calendari maia acaba el 2012, però això no significa que el món hagi de fer el mateix. És només un calendari, és a dir, una forma de comptar el temps a llarga distància. I el seu calendari conté un compte curt de 52 anys i un llarg de 5125. Quan s’acaba un any, un segle o un mil·lenni del nostre calendari tornen a començar de nou des del principi i santes pasqües. I em sembla que passarà el mateix amb el seu, però ningú ho pot confirmar encara. Posem per cas que som refiats i tenim fe en el que ens diuen alguns experts (científics, històrics, religiosos o qualsevol persona que ha dedicat més temps en aquests temes  que en la seva pròpia vida) sobre el 2012 i volem saber si podrem aconseguir l’ascens laboral, acabar els estudis o dur a terme els plans pels quals  tant estem treballant durant aquests anys. Ens hem d’afanyar ara a aconseguir el que hem somniat durant tot aquest temps? La resposta és que sí. És la meva opinió i evidentment té menys rellevància que l’opinió d’un maia, d’un estudiós de la NASA i que la vostra. Però sóc dels que pensa que esperar a fer les coses el dia de demà l’únic que fa és fer-te perdre el dia d’avui. No fa falta que el món sencer s’acabi per tancar els ulls i veure com volen els nostres desitjos. Perquè hem d’esperar obligatòriament algun fet extern imparable per començar? Però som així, si no tenim marcat un dia final, no ens exigim esforçar-nos per aconseguir els nostres objectius; si no ens esforcem en els nostres objectius, el temps s’emporta les oportunitats de realitzar-los fins que canvia el panorama i queden desfasats. I això ens passa amb les coses més insignificants com fer un quadre o un viatge i amb les més transcendents com salvar una espècie o un planeta. No obstant, encara tenim l’oportunitat de canviar abans que sigui massa tard, encara que resulti difícil i haguem de posar d’acord tot ésser viu del planeta. Si som capaços de destruir-lo també podem ser capaços de salvar-lo. En realitat el planeta se salvarà igualment, perquè és una massa enorme que sobreviu bastant bé sense uns hostes com nosaltres. En canvi nosaltres ho tenim més difícil. El que sí que és més fàcil d’encertar és que en poc temps (potser no d’aquí dos anys, però sí d’aquí alguns més) ens situarem en un període transició, simplement perquè cada etapa de la història de la humanitat té un inici i un final i la nostra no pot durar gaire. Vull creure que tampoc hi haurà un desordre global tant exagerat com per considerar-ho apocalipsi, però sí que veurem canvis dràstics en tot planeta, tan naturals com socials. No sé si podríem parlar d’una nova era, però potser aniria bé que així ens ho prenguéssim per marcar-nos una certa distància amb el tipus de vida que estem duent ara i el rumb mundial que estem seguint. Està clar que el segle XX ha estat un segle amb una activitat humana frenètica i que el XXI està seguint el mateix camí o l’està superant; està clar que hem comès alguns errors molt greus que afecten a la convivència necessària d’una espècie dins un hàbitat; està clar que en alguns moments hem perdut el respecte a la mare naturalesa i dóna la sensació que ens hem cregut ser millors, tenir prou poder com per explotar-la i tenir immunitat davant qualsevol acció deliberada; està clar que aquesta insostenible forma d’habitar el planeta no pot tenir res més que una cruel recompensa; està clar que per molt desenvolupats que estiguem, arribarà un dia  que ens extingirem. Al passar-nos les lleis de la naturalesa pel forro i crear superpoblació, contaminació i explotació, hem declarat la guerra a una força molt més antiga, experta i sàvia que nosaltres: la natura. I en aquest pols, jo tinc molt clar per qui apostar. Com bé diuen molts intel·lectuals, l’espècie humana té els dies comptats (almenys en aquest planeta) i si no actua unida i conscienciada, encara caurà més ràpid la sorra del rellotge que marca el temps de la seva existència. De moment no sembla que ens conscienciem i obviem els avisos que ens regala la terra, que ens serveix per crear pel·lícules caríssimes. Estem sent testimonis de catàstrofes naturals cada cop més grans i aquestes no passen en va, tenen les seves causes malgrat  ens esforcem per obviar-les. Fins que hi haurà un dia que rebrem un càstig de proporcions inimaginables sense cap avís. Un mecanisme d’autodefensa de la terra? Pot ser. Una venjança còsmica en favor d’un dels seus planetes? Perquè no? Un càstig diví pels nostres pecats? Hi ha qui ho podria pensar. Potser seguirà tot igual o potser canviarà tot, qui sap. Si sobrevisquéssim a un canvi històric i generalitzat de la terra, tota la nostra visió de l’entorn i de nosaltres mateixos canviaria radicalment. I això no té perquè ser dolent, forma part de l’evolució de l’espècie. Ens hem acostumat a viure d’una manera, però això no vol dir que no puguem adaptar-nos a altres formes de vida. Vivim en un medi on ens hem d’adaptar dia rere dia i qui no estigui preparat per fer-ho és normal que no pugui sobreviure en el nou món. I si en el pitjor dels casos arribés l’apocalipsi i el dia del judici final sentenciés a tot ésser viu, crec que val la pena presenciar dempeus i amb orgull un dia històric com aquest, si tenim la sort de poder-ho fer. Titlleu-me de suïcida, morbós o sociòpata si voleu però trobo que és una experiència única i espectacular -encara que sigui l’última- tenir l’oportunitat de viure el moment més important de la humanitat: el seu final. Dels mils de bilions de persones que han viscut en aquest preciós planeta, quants hauran tingut l’ocasió de viure un moment així? Doncs aproximadament 6800 milions d’afortunats. Però amb tanta gent i tantes ments, -i algunes de molt brillants- em costa de creure que ningú sigui capaç de trobar una solució que beneficiï a la majoria, com tampoc crec que cap catàstrofe pugui eliminar-los a tots. Haurem d’esperar a veure què passa. Només dos anys i mig.”

Un mes de viatjar és més que un viatge de mes

Ja fa un mes que vaig marxar. Ho sé pel calendari d’aquest mateix bloc o el de l’escola, no per altra cosa. He perdut la noció del temps no sé en quin dia visc i tan podria dir que ha passat una setmana com tres mesos des que vaig marxar. Estic arribant a la conclusió que aquest viatge només pot anar bé amb gent que sigui d’una manera de ser diferent: de no preocupar-me massa, d’encaixar les bufetades amb un somriure, d’estar obert i predisposat a noves situacions, de seguir confiant amb la sort o amb la gent encara que t’hagin traït, de tenir ambició per fer coses poc convencionals… si algú altre volgués fer un viatge així (no em refereixo només al meu, ni que jo pugui fer-lo, ni que no hi hagi moltes altres persones que puguin fer-lo) probablement se li alteraria el seu sistema nerviós, acabaria amb algun trastorn mental i necessitaria l’estabilitat de casa seva, fet que l’obligaria a tallar en sec la ruta. Dubto (i espero) que a mi em passi perquè el meu sistema nerviós ja està prou alterat, ja tinc trastorns mentals i mai he tingut estabilitat. Però si alguns dels meus familiars o amics estiguessin en la meva situació no sé pas què farien… i possiblement cap agència de viatges oferiria un mes de vacances amb aquestes condicions No tinc company de viatge que m’ajudi, només el mini-Guillo que em van regalar les de la feina però que em fa molta companyia.

No tinc ruta establerta ni res lligat, només sé que no sé on seré d’aquí dos mesos. No tinc guies de viatge, ni contactes als llocs on he d’anar; només m’aferro a les oportunitats espontànies que em vaig trobant. No tinc brúixola ni GPS ni res que m’orienti; només el sol, que surt d’est i es pon a l’oest. No tinc telèfon mòbil, ni mitjans de comunicació; només el Netbook i depenc d’Internet i de la meva nul·la capacitat informàtica. I perdo molt temps actualitzant el bloc. No tinc diccionaris ni punyetera idea d’idiomes; només català o castellà i l’anglès del batxillerat. No tinc calendari ni agenda ni res que em marqui el temps; només un rellotge que no acabo d’entendre. No tinc prous diners com per fer el que faig; només sé que m’he gastat més diners dels previstos pel meu just pressupost. No tinc equipatge per facturar; només una maleta de mà per viatjar i la bosseta que duc sempre a sobre. Però tinc esperança, ganes, il·lusió i energia per viatjar i això no pesa a la maleta. Només fa falta això per anar on vulguis, ja sigui a casa el veï o a l’altra punta del món. I en realitat és el mateix: la gent que t’envolta, siguis on siguis, té el mateix ADN, de cabrons i bones persones n’hi ha per tot el món, les desgràcies te les pots trobar arreu, igual que les meravelles. I surt a compte assumir els riscos per aconseguir-les. Per exemple, quan estic davant d’una posta de sol al mig del Pacífic no me’n penedeixo del que he arriscat o patit per arribar fins aquí.

 

 

Un dia de Manhattan

El nom de Manhattan és conegut per gairebé tothom i fa referència a una de les zones urbanes més emblemàtiques de la història que ha donat un nou sentit al concepte de ciutat. Anem a visitar-ho des del seu inici fins al final, de cap a peus, de sud a nord. I veurem les parts més rellavants en un sol dia. Un cop has travessat el bassal que separa el vell continent del nou, el primer que notes des de lluny és el microclima que desprèn tota aquesta superfície sòlida. Una capa de boira espessa que embolica la costa i es va desfent a mesura que t’hi aproximes, per no desvelar-te de sobte les obres humanes que atresora i ho puguis assimilar poc a poc. T’hi vas acostant i vas veient com el mar es va quedant petit i estret i la costa va prenent altura de forma irregular. Quan ja pots apreciar les siluetes dels gratacels és quan t’adones que hi ha una petita illa orfe i marginada a poca distància de la platja. Però no és una illa abandonada, sinó lliure. Allà hi viu una senyora frígida i rígida que sembla que et guiï rudimentàriament cap a la seva terra amb una torxa. Aquesta dona és la mare de tots els nord-americans, la que els consola i recolza quan les coses no els va bé, la que els permet tots els capricis i errors i la que els menteix piadosament sobre les seves capacitats. Com també és la que engresca a tots els nouvinguts i els promet una oportunitat sense dir-los quina oportunitat és ni què han de fer per aprofitar-la. I ja els tens tots junts a la pròxima illa, més gran i enganxada al continent per ponts, enganyats per la idea volàtil del somni americà. Això és Manhattan i aquí cadascú s’espavila pel seu compte per fer el que no es pot fer en cap altre lloc. Hi ha qui es fa milionari, hi ha qui s’acaba morint de gana… però la majoria va arribar aquí seduït per l’estàtua de la llibertat. Ja hem posat els peus a terra però no en dóna gens la sensació perquè en realitat quedes enterrat. Dins la confraria de gratacels et sents minúscul i les cervicals pateixen cada cop que intentes veure si encara queda cel i si el sol segueix el seu camí. No tot Manhattan és així però la primera zona està plena d’aquests eminents edificis que estan plens d’oficines amb vistes idònies per fer un brake a mitja transacció. És el Financial District, el punt del món on es mouen més diners. Les decisions que es prenen aquí a Wall Street repercuteixen a la butxaca d’un peruà, un congolès o un indonesi. D’aquí deuria venir el nom de World Trade Center, que en pau descansi. Una llàstima no poder-ho veure perquè si els edificis que queden són alts, les torres bessones semblarien ser infinites. A més, servirien de punt de referència per orientar-te perquè ara resulta més difícil de trobar. Preguntem a un ciutadà on és el World Trade Center i afeblint el to ens respon: solia ser allà. Hagués pogut respondre de moltes maneres diferents però aquesta és la que més demostra que l’11-S els va tocar la fibra. Arribem a la zona i veiem que està tot en obres. Estan reconstruint la zona amb monuments condecorant la tragèdia i amb nous edificis de mida semblant, com si no n’haguessin tingut prou i volguessin superar-ho provocant encara més. Però volem veure l’edifici més alt actualment, l’Empire State Building. En tenim prou amb aixecar el cap en un punt prou desembarassat com perquè els blocs de pisos no ens tapin la visió i Des de la llunyania es reconeix però encara sembla baix i tot. El que sabem és que hem d’anar cap al nord i ens dirigim cap allà. Pel camí ens trobem el barri xinès, o el que és el mateix, XInatown. El barri que s’ha erigit com la competència del que hem vist fins ara. Aquí hi pots trobar de tot a un preu raonable, és com un “mercadillo” a l’engròs . On t’arriba la vista hi veus paradetes i botiguetes amb menjar, cosmètics, productes electrònics, roba… i no sempre estan separades i organitzades. Pots estar-te mirant càmeres de vídeo mentre notes olor de peix fresc. Però és típic, mític, útil i inclús necessari que una gran ciutat com Nova York tingui un barri xinès. De fet, totes les grans ciutats en tenen i per alguna raó serà (em pregunto com són els barris xinesos de les grans ciutats xineses). En el fons és injust que aquest barri se li atorgui la mala fama de lloc perillós. Suposo que és un mal lloc si tens alguna cosa en contra els xinesos, o ells tenen alguna cosa en contra teu, però a part d’això no hi ha cap mena de risc. S’ha d’admetre però, que en aquesta zona no hi ha res que no vingui d’orient. Pots passejar durant una bona estona creuant illes (o blocs com en diuen aquí) sense trobar-te cap cartell en anglès ni cap persona amb els ulls ovalats. És  un espai totalment xinès i sovint dubtes si ets a Nova York o a Pequín. Malgrat tot, és el lloc idoni per fer compres si vols cuidar la teva economia. Tenint en compte que quasi tot prové de Xina, és normal que un barri com aquest gaudeixi de descomptes promocionals i tingui cert avantatge en el sector secundari. Un cop ens hem entretingut amb les paradetes, decidim seguir el nostre rumb cap al nord i l’atrezzo va canviant de cultura. Passem pel barri holandès, pel barri italià… ens va quedant clar que Nova York és una ciutat global i globalitzada, multi-ètnica i multi-usos, però volem tenir una visió general i panoràmica per acabar de fer-nos una idea de la magnitud del domini on posem els peus. Per arribar-hi ja hem vist algun edifici remarcable com el Flat Iron, amb una base triangular arquitectònicament molt ben aconseguida, ben a prop també ens queda la plaça Madison Square, però ens queda apreciar l’edifici rei que guaita tot Manhattan, l’Empire State Building. Busquem l’entrada però hem hagut de donar la volta a tota l’illa i això que aquesta és de les poques illes del món que s’alimenta només d’un sol edifici. I un cop som a dins volem pujar a dalt de tot i poder tenir el plaer de tenir una de les ciutats més carismàtiques de la terra als teus peus i no poder reconèixer res del que es mou al carrer. Ens fan passar per un laberint de cordons, cues o ascensors i encara que el nostre desig sigui pujar per les escales no ens ho permeten ni per molta claustrofòbia que tinguem. Tot i que és injust per aquelles persones que un mal dia es van quedar tancades en un ascensor i des d’aleshores no hi poden pujar mai més, encara s’entén que hi hagi aquest tipus de restriccions perquè podria arribar a haver-hi un trànsit caòtic a les escales. Quan som a dalt de tot tenim la sensació d’estar al cim d’alguna muntanya però sense haver-nos cansat al pujar-la. Només hem hagut de suportar la incòmoda situació i el permanent  silenci que es produeix dins un ascensor amb deu persones desconegudes mentre es pugen 86 plantes de les 102 que té l’edifici. Però ara gaudim d’una panoràmica de 360º de la capital del món al bell mig de Manhattan. Allà on King Kong es va sentir acorralat, on se senten atrets tots els suïcides i els llamps, el sostre de Nova York, el que va ser l’edifici més alt del món durant més de quaranta anys, segurament l’edifici més cotitzat i més segur del planeta… són molts els atributs i qualificatius que fan que aquest edifici sigui tant especial. Un cop hem donat un parell de voltes a l’observatori ens adonem que les cases i edificis de la ciutat arriben fins al final de l’horitzó i inclús el mar també s’acaba convertint en urbanització. Tornem a baixar fent el mateix procediment que abans però passant també obligatòriament per la botiga de records, però preferim gastar-nos els diners en una necessitat bàsica com menjar. Un cop al carrer tenim mil i una propostes culinàries d’estils i cultures diferents, des de la parada de Hot Dogs d’un dòlar als restaurants italians més selectes. Amb la panxa plena donem un vol per carrers amb noms numèrics (la majoria de carrers i avingudes d’aquí es diuen primer carrer, segon carrer… i així arribem al 220!)fins que trobem el carrer Broadway. Com el seu nom indica és un carrer ample, però també llarg, molt llarg. De fet, és el carrer més llarg de Nova York i fa 33 quilòmetres. Travessa tot Manhattan i separa la Gran Poma com si fos la fletxa de Guillem Tell. També forada la llavor de la poma, l’essència de la ciutat, el cor de Nova York… o més aviat el marcapassos. Parlo del rellotge que marca el tempo de la ciutat i que està situat al Times Square. Aquesta plaça és el símbol més evident del capitalisme, el sensacionalisme i l’espectacularitat made in USA. Ens deixem enlluernar per la gran quantitat de cartells que hi ha, tot el que es respira aquí és publicitat, milers de missatges de consum que et van quedant subliminalment a la retina. I sempre està ple de gent de totes les mides, races, ideologies i classes socials. Dubto que hi hagi un sol moment en la història recent d’aquesta cruïlla en que no hi hagi ningú voltant per allà. Passejant pocs minuts per la zona topes amb trenta persones que et demanen la seva atenció. Ja sigui per demanar-te diners, perquè escoltis la seva música, perquè vagis a tal espectacle, perquè mengis al seu restaurant, compris a la seva botiga, vagis al seu espectacle, et facis un retrat, et tiris una foto… qualsevol excusa és vàlida, tu aquí només ets un sac de dòlars que s’ha d’intentar convèncer perquè et buidis en benefici d’algú. Seguim Broadway amunt, esquivant les cues dels teatres i sorprenent-nos amb algun tipus d’obres, tant pels intèrprets (Jude Law, Scarlett Johansson, Denzel Washington…) com per la dificultat del vestuari (El rei lleó, Shrek, la Sirenita…). I sense adonar-nos topem amb Colom, o com li diuen ells Columbus, enmig d’una rotonda com a Barcelona però sense assenyalar, orgullós de ser el culpable de tot plegat. I just darrere hi ha el Central Park. Aquest parc és un oasis enmig del desert. Rodejat de gratacels, segueix mantenint una tranquil·litat immaculada i inexplicable per la seva posició. És com si els arbres fossin una barrera infranquejable, una frontera del parc que no deixa passar l’estrés, el soroll, el fum i l’ambient urbà en general. Al nostre voltant hi ha força gent que venen a aïllar-se, a asserenar-se, a reflexionar, a potenciar l’amor amb la seva parella, a parlar tranquil·lament amb els amics, a fer esport… i fins i tot es poden veure animals que no siguin rates ni coloms com esquirols, ànecs, peixos i una gran varietat d’ocells. Animals que segurament no gosaran mai posar els peus (o potes en aquest cas) a la ciutat. Nosaltres sí que ho fem i ens endinsem al barri de Harlem. Aquest barri vindria a ser com el XinaTown però enlloc de xinesos hi ha negres. Encara que la majoria de peatons siguin afroamericans, no deixen de ser americans i no deixa d’haver-hi gent d’altres races, és a dir que tampoc ens hem de creure tots els tòpics que encasellen Harlem com un barri per a negres. També és famós pel Jazz i segueix havent-hi locals amb cartells de música Jazz en directe, de cara als turistes, però el que escolta la gent d’aquí és més aviat Hip-Hop o Rap. Llàstima que no siguem diumenge al matí i no puguem escoltar les cançons de Gòspel típiques de les esglésies d’aquí. Tampoc sembla un barri conflictiu ni pobre, però ja és de nit i sempre pots trobar-te algú que aparegui del no-res i tocar-te les pessigolles; la nostra pinta de turistes no ens la treu ningú i som un plat suculent per tots aquells que volen un sou extra laboral. Potser per això, o perquè estem cansats, donem per acabada la nostra visita i agafem el metro per anar a dutxar-nos i descansar una estona després de tantes hores de caminar. Potser si ens queden forces anirem a prendre un Manhattan en algun Pub però malauradament no serà una nit de sexe a Nova York com ho pinta la sèrie o les pel·lícules de Woody Allen.