La petita volta a Europa

Com s’haurà pogut observar, últimament aquest web ha acabat més abandonat que els fills del Cristiano Ronaldo el dia del pare. Demano disculpes però és que últimament he estat informant del viatge a través d’un mitjà de comunicació diferent i més antic, la conversa, i després se m’acabaven les ganes d’escriure. Tot i això, el bloc seguirà viu, encara que alguns cops sembli en estat vegetatiu, ja que encara em queden algunes coses per explicar per qui les vulgui saber. Per començar, el viatge per Europa. El viatge per Europa va anar molt bé (què he de dir sinó). Amb en Jordi Roca vam anar fent el pendó tal i com ho féu el comunisme i el nazisme en aquells països fa uns anys. Vam començar a Polònia, un país amb noies maques, guarnides i perfumades o homes desdentegats, despentinats i amb olor permanent de cervesa. Poznán i Crackòvia van ser les ciutats que ens van oferir llit, grans quantitats de piwo (cervesa) i alguna aventureta fortuïta que millor que no expliqui.

Aquest esperit de disbauxa i vida nocturna descontrolada (segurament provocat pel bon temps, el baix cost de l’alcohol i les abundoses minifaldilles) ens va perseguir tot el viatge. Contagiats per l’eufòria polonesa vam voler anar al Ziget, un festival de música de Budapest, i vam agafar un tren per passar-hi el cap de setmana. Però al fer el transbord ens vam trobar amb uns vagons que estaven a punt d’explotar de la gent que hi havia i vam decidir no passar tota la nit dempeus al passadís del tren i arribar destrossats a un festival que costava 40 euros i que t’exigia un nivell d’energia considerable per gaudir-lo. Així que vam dormir plàcidament en un altre tren que ens va dur a Praga.

Allí vam admirar les belleses arquitectòniques txeques i vam fer un estudi de camp d’una de les tradicions més importants i seguides del vell continent: els pubs. També vam cometre un dels errors més innocents que hem comès: anar al Pub Crowl. Pels que no ho coneguin, el Pub Crowl és com una sortida de 1r de primària però dedicada als guiris borratxos que estan a les grans ciutats europees i no saben sortir de festa per si sols.

Tampoc explicaré més d’aquesta estafa, simplement recomano que no ho feu mai. De Praga vam haver de replantejar-nos el nostre itinerari i vam decidir anar a Berlín per acabar de situar els esdeveniments històrics del segle XX i poder-nos situar així nosaltres mateixos de forma contextualitzada al segle XXI. Els dos ja hi havíem estat però vam tornar visitar les típiques coses que es visiten allà i que ja havíem vist però no recordàvem. D’allà vam anar a Copenhagen, un lloc amb mal temps, preus cars i sense cap floritura que decorés la ciutat però amb un barri únic al món. Aquest barri és Christiania, un món a part, una mena de comunitat hippy dels 70 que encara aguanta el pas dels anys, encara que hagi perdut l’essència.

Ja en parlaré en un altre moment. Al cap d’un parell de dies vam anar a passar el dia i la nit a Hamburg, una ciutat que anys enrere acollia pescadors i mariners que tornaven de molts dies de soledat enmig del mar nòrdic. Això va fer augmentar automàticament l’oferta lúdica, nocturna, d’oci, vici i sexe de la ciutat i encara avui es conserva, tot i que enlloc de pescadors i mariners hi ha joves que tiren la canya a les noies i naveguen molt per Internet. Allà vam estar-hi tan sols una tarda i una nit i vam anar directe a Amsterdam.
Aquesta ciutat va ser la darrera del nostre primer interrail i pràcticament va tornar a ser-ho d’aquest últim. Vam perdre’ns pels canals unes quantes hores i pels cofeeshops unes quantes altres i vam acabar d’oblidar els petits detalls que podien enterbolir el viatge. Un cop ja estàvem desorientats del tot vam saber trobar algun transport (no recordo quants ni quins) cap a Eindhoven per agafar l’avió que ens portaria a casa.
I així es va acabar la ruta europea, amb uns quants quilòmetres recorreguts, unes quantes becaines al tren, unes quantes amistats noves, unes quantes converses transcendentals, unes quantes cerveses vessades, unes quantes fotografies poc fotogèniques, uns quants canvis de look espontanis, uns quants check-outs maleïts i uns quants moments plens d’agulletes de tant riure. Això vindria a ser el viatge de l’interrail. I si l’objectiu hagués sigut passar-nos-ho bé i forjar amb acer la nostra amistat ho haguéssim aconseguit. Però diria que teníem un altre objectiu més ocult.