Per què el Barça?

Sóc del Barça. És una afirmació rotunda i eterna. Quan vaig començar a tenir ús de la raó vaig trobar-me una samarreta blaugrana en un calaix que em va agradar molt. No sabia què significava però m’agradava, segurament pels colors vius que tenia. En aquella samarreta també hi havia dues coses de color blanc i un escut de coloraines. Vaig pensar que l’escut era el de casa, el de la ciutat o el del país, però no tenia ni idea del que significaven les altres coses blanques enganxades. Unes corbes petites en forma d’M i un vuit enorme al darrere. A la televisió vaig veure gent amb la meva samarreta que corrien amunt i avall en un terra verd, i curiosament també hi havia una coseta blanca que corria amb ells, una pilota. Un altre dia també els vaig tornar a veure a la televisió fent el mateix. I un altre. Encara no entenia massa el què feien però veia que sempre corrien sobre un terra verd, sempre feien córrer una pilota blanca, sempre hi havia més gent amb samarretes d’altres colors i sempre hi havia un home amb la meva samarreta del número vuit. Cada cop que veia aquell espectacle em fixava en aquell jugador i m’encantava. Veia que ell era el que corria més. Els vaig preguntar als meus pares si el coneixien i em van respondre: sí, és l’Stoichkov. Ja vaig tenir un ídol amb qui em sentia identificat però els meus pares no me’l podien presentar. Aquell jugador tenia la mateixa samarreta que jo, corria tant com volia córrer jo, portava la pilota com hagués volgut jo, s’encarava als homes de l’altre color ( inclús a l’home de negre) com ho hauria fet jo i celebrava els gols com els celebrava jo. Aleshores ja entenia el que feien: jugaven a futbol, un joc que vaig començar a jugar a la guarderia. Ja entenia perquè portaven números a l’esquena: era la seva identificació, el seu nom convertit en número. Ja entenia perquè anaven amb aquells colors i aquell escut: era el seu equip. I finalment vaig entendre perquè portaven aquella M: era la marca que els pagava les samarretes. A partir d’aquí vaig continuar fascinant-me per les proeses de l’equip que portava la meva samarreta i, sobretot, per l’home que duia la mateixa samarreta que jo. Em fascinava també perquè el meu pare s’emocionava i els dos gaudíem d’aquell equip, del nostre equip. Ens encantava mirar el futbol els dos junts, ell celebrava els gols molt feliç marqués qui marqués i jo, al principi, només celebrava els gols que marcava el número vuit. Poc després ja vaig començar a celebrar-los tots perquè el meu pare estava feliç, però també perquè m’encantava veure uns dibuixos d’un home gras celebrant-los. Com es diu aquest que surt aquí baix? Jordi Culé, em responia. Quina coincidència, es diu com tu, vaig respondre. Així que cada cop que aquells dibuixets apareixien per la pantalla jo feia el mateix que ell, celebrar-ho o empipar-me. I el meu pare feia el mateix un pèl abans. Així cada partit que feien pel televisor jo i el meu pare compartíem la mateixa experiència, i la compartíem amb l’equip i amb el Jordi Culer. Jo no entenia moltes de les regles però en gaudia igual. I vam arribar a la glòria. Partits amb molts gols, inclús un 5-0 al Madrid, l’etern rival que no tenia cap color a la samarreta. I aquell equip va fer-nos molt feliç als dos una bona nit de primavera quan l’Stoichkov va tocar la pilota suaument perquè el Bakero la parés i en Koeman la fes arribar a la xarxa amb un xut potentíssim que va travessar un grapat de jugadors de l’altre equip. En aquest moment jo i el meu pare vam embogir, igual que els jugadors i igual que el carrer, que sonava a tempesta amb tants de coets i petards. L’endemà tothom era feliç, només per un gol d’un home ros, el mateix que li va donar un petó al meu ídol, el mateix que va catapultar aquella pilota màgica.

Aquest dia tothom parlava del Barça, del Dream Team, una expressió que no entenia però que estava convençut que tenia connotacions positives. I al cap de poc vam guanyar un altre premi, la Lliga. El Barça estava en boca de tothom, tothom en parlava. Aleshores vaig entendre que aquell equip, aquella samarreta blaugrana, aquell munt de jugadors, eren superiors a la resta. Què és el Barça? Preguntava al meu pare. Un club de futbol. No, pare, no m’enganyis, és més que això. Un club de futbol no fa tant feliç a tot un poble, a tot el país, a tot el món. Jo veig que ara tothom està content, que no només hi ha banderes de color blau i vermell, també n’hi ha de vermell i groc com les de Catalunya. Ha de ser més que això. I ell emocionat em va dir: Sí, fill sí, tens tota la raó: El Barça és més que un club. I per fi vaig entendre què significava el Barça. El Barça apareixia també als equips de bàsquet, d’Handbol, d’hoquei… Inclús apareixia en algunes cançons. Ho havia de ser per força. Qui és l’amo del Barça? Vaig preguntar-li. Bé, el president és el Núñez, aquest home calb que surt a la tele. No! Aquest no ha marcat mai cap gol, no pot ser-ho. A més està plorant, hauria d’estar content… a més, aquest no és el President de Catalunya? No fill, el president de Catalunya és en Pujol, l’altre calb que surt a la tele. Doncs s’assemblen molt però cap d’aquests és l’amo. Jo diria que ara mateix l’amo d’aquest Barça és el Johan Cruiff, l’entrenador, em va dir. Però aquest tampoc marca gols! Jo diria que l’amo és l’Stoichkhov. Qui és el que el que més t’agrada del Barça? El meu pare em va respondre: A mi el que m’agrada és un jovenet que es diu Guardiola, que és de Santpedor, del poble del costat. Però si no marca mai cap gol! Vaig replicar jo. Sí però fa que els altres el marquin, ja ho veuràs. Així que el Guardiola és l’amo? No fill, vols saber qui és l’amo del Barça? Els socis. Som socis nosaltres? No, perquè costa molts diners. Doncs els socis tampoc són amos perquè els pobres també són del Barça. Finalment el meu pare es va sincerar del tot i va parar de tractar-me com un nen petit inculte. Fill meu, l’amo del Barça ets tu, sóc jo, és la mare, son els teus tiets, avis i amics. Els amos del Barça són tots aquells que se senten del Barça. I aquí vaig entendre perquè era del Barça i es van acabar els meus interrogants…per una temporada. Però van passar altres temporades i els que teòricament eren els amos, Cruiff, Núñez, Pujol, Guardiola… no podien fer guanyar l’equip. Potser perquè la samarreta ja no portava Ia M, potser perquè el meu pare ja no s’interessava tant per l’equip, potser perquè era dels pocs equips que no tenia un missatge publicitari a la samarreta, potser perquè no hi havia cap jovenet que prometés, potser perquè ja no hi havia l’Stoikhov, el Laudrup, el Koeman o el Romario… no entenia el perquè. I mentrestant el Madrid anava guanyant trofeus i ens anava guanyant. Potser era que el Barça no seguia el seu estil del Dream Team. Aleshores va venir un portuguès que prometia molt i que es va tornar en el meu nou ídol, un tal Luís. També un altre brasiler, un tal Rivaldo, uns quants holandesos com el Kluivert i, per sort, en Guardiola encara seguia a l’equip. Van tornar a seguir el seu estil, potser perquè l’entrenador tornava a ser holandès. Però el número 7 de l’equip va tornar a trair els seus colors i l’equip ho va pagar car. Però els plors d’un dels teòrics amos del Barça van fer més mal que això. Van canviar de president i d’estil. Vam tenir un nou teòric amo molt dolent, que es creia el rei blaugrana tot i ser el rei blanc, en Gaspart. Segurament el Barça estava malalt. Tenia una malaltia que es deia Joan Gaspart i fins que no marxés no es curaria el Barça. Costava ser culer durant aquella època. Els verdaders amos del Barça ja no gaudien del club i, per tant, el club anava malament. Però un dels colors, el Blau, es va acabar imposant davant el Grana. Un blau en forma d’elefant va guanyar les eleccions enfront el grana, simbolitzat en forma de taca de sang. Això va donar ales i esperança als jugadors de l’equip però sobretot, als veritables amos del Barça, a tots nosaltres. Només va fer falta una bona incorporació perquè la nova saga de jugadors de casa, com Xavi i Puyol, tinguessin confiança en el seu equip. Aquest jugador també era brasiler i el seu nom també començava per R. Aquell jugador va fer despertar l’esperança en aquell club, en aquell projecte mancat d’experiència però amb uns fonaments molt i molt sòlids. Perquè? Doncs perquè tenia jovenets de la Masia que prometien molt, veterans jugadors que creien en el nou equip i incorporacions esperançadores en les quals el públic hi creia. Va fer falta un golàs a mitja nit per creure-hi, passades sense mirar o mirant però amb parts del cos inexplorades fins aleshores, fintes o remats inversemblants… Màgia, pura màgia dins un esport. Però això només és el que es veia des de fora. Per dins es podia veure com els dibuixets del Jordi Culer tornaven a aparèixer, aquest cop convertits en els Barça Toons, com el públic s’interessava en anar al Camp Nou perquè oferien gaspatxo o versions de l’himne amb la Beth… El projecte era sòlid però s’hi havia de creure. I els jugadors hi deixarien la pell per fer-nos-ho creure. I curiosament, l’entrenador tornava a ser holandès. Casualitat? Potser sí, o potser causalitat. Però una temporada el jugador brasiler esperançador va començar a perdre aquesta màgia i els verdaders amos vam començar a perdre la fe en l’equip, però no era tant greu, l’estil seguia sent el mateix, tot i que al vestidor no hi havia la mateixa fe. Sempre hi ha moments difícils, sempre hi ha un dia tonto, sempre hi ha un partit difícil que ens costa un títol i sempre hi ha un minut complicat a cada partit. És així i seguirà sent així sempre, perquè el futbol és així, però s’ha de seguir confiant en l’equip. S’ho mereixen. Sempre hi haurà una part de l’entorn que serà negatiu i qualsevol decisió tècnica o política serà qüestionada perquè els culers som així de crítics. Segurament algú va criticar al Reixach quan va fitxar un noiet al què se li havia de pagar un tractament d’hormones, però alguns van creure en ell i esperaven que valgués la pena. Oi tant que va valdre la pena! Es parlava de posar publicitat a la samarreta i es qüestiona durament. Malgrat la publicitat sigui per una bona causa. La mala causa està en l’entorn. El mal del Barça està dins el Barça. El càncer del Barça se’l crea el Barça i els verdaders amos del Barça som els únics que el podem curar. Quan Laporta avisava “Al loro! Que no estamos tan mal” tenia raó. Però la part “grana” del club no volia fer cas. Fins que va venir a fer d’entrenador un dels verdaders amos, un que ja em va recomanar el meu pare i que vivia ben a prop de casa: el número 4. Ningú confiava en ell per falta d’experiència, però ell sí que tenia fe en el seu equip i en sí mateix. Ell era blau, i això va ser clau. Alguns dels verdaders amos també creiem en ell i en l’equip, però ell sol va fer creure a tots els culers. Li va fer falta només una temporada per marcar l’estil. I quina temporada! Històrica. Perquè ell ja sap què significa el Barça i ho ha sabut transmetre a l’equip perfectament. I no només a l’equip, també a l’entorn. Tant a periodistes com a aficionats. Amb missatges tant precisos com el seu futbol. Perquè? Perquè és molt i molt llest i hi veu més enllà que la resta, perquè sap ser racional en un joc irracional. Ell no pensa en un partit, pensa en la temporada. I no pensa només en la temporada, pensa en la història. Com aconseguir-ho? Deixant-s’hi la pell a cada partit. I els jugadors s’hi deixen la pell perquè tots entenen que el Barça és més que un club. I els que no ho entenguin que se’n vagin a Itàlia. Ell ja hi ha estat i sap que s’hi està més bé aquí. Però si us plau, no el retingueu, no patiu per l’equip tampoc, ni patiu per l’entrenador perquè ell també patirà. Perquè no només és un entrenador, és un culer, com nosaltres. Simplement gaudiu del joc de l’equip tal i com ho fan Messi, Xavi, Iniesta, Puyol… ells també són culers com nosaltres. Sé que sóc del Barça. Ho vaig ser des de petit, ho sóc ara i ho seré sempre. Perquè? Perquè ho sento, simplement. Perquè és un sentiment. Aquesta és la resposta que tothom dóna quan se li pregunta de quin equip és. Una resposta totalment lògica davant d’un esport que provoca una reacció tant irracional. Però no és un sentiment infundat, almenys ara. Perquè ara el Barça té una política racionalment perfecte. Durant les males èpoques els culers sempre hem tingut una actitud molt negativa i amb poca confiança vers el nostre equip. “Avui patirem” era l’afirmació que tots els culers adults deixaven anar des del seu seient tot fumant un puro. “Avui gaudirem” és el que diuen ara els joves culers asseguts en el mateix seient tot bufant una Vuvuzela de color blaugrana. Ara me’n vaig a qualsevol país del món i llueixo la samarreta amb orgull i tothom em respon positivament. Molts d’ells són d’un altre equip però admeten que el Barça els cau bé. Perquè? Té la seva explicació racional. Casualitat? Causalitat? Màgia? Masia? No, simplement hi ha una raó: el Barça té un estil propi, té uns fonaments forts i, sobretot, tant els jugadors com seguidors hi creiem, i, si cal, ens hi deixem la pell. Perquè el Barça té poder, molt de poder. Et preguntes perquè Mourinho? Ho haguessis hagut d’aprendre quan traduïes, però et vas limitar a traduir, no vas entendre el missatge. El Barça és el millor club que hi ha. Perquè? Perquè tant se val d’on venim. D’on venim? Tant del sud com del nord. I què aconseguim? Ser un clam. Quin clam? Un nom que el sap tothom. I perquè el sap tothom? Perquè tots units fem força. I què ens fa ser així? Els colors blau i grana, uns colors que els portem al pit però que els fem volar pels aires arreu del món. Perquè? Perquè hem fet un crit valent que roman dins del vent. Perquè, amic portuguès, de tant en tant s’ha de callar i escoltar la resposta que duu el vent. I sí, Mou, el futbol de vegades és injust. Però només de vegades.