Per què guillar? (de nou)

Qualsevol persona que faci un viatge d’una mínima magnitud té un gran problema. Aquest problema és el final del viatge. Tornes i et trobes davant un gran vuit d’experiències que, per una banda et fa sentir orgullós d’haver tornat i poder explicar-ho o recordar-ho però, per altra, també et fa tenir una sensació que et desperta el desig insaciable de donar voltes i conèixer nova gent i llocs. En aquest moment tens una part del cos intentant mantenir el ritme vital que et donava el viatge, una altre part imaginant-te el que faries si encara estiguessis viatjant, i el que queda de cos el fas servir per intentar adaptar-te a la situació del moment. Realment crec que si hi ha una droga que et provoca una extrema dependència i una inevitable addicció, aquesta és viatjar. Tots els que ho han provat em donaran la raó, i és que quan comences a viatjar, no vols o no pots parar; i si poguéssim no parar i estar viatjant tota la vida, ho faríem segur. Però sempre hi ha alguns impediments, a part dels econòmics, que apareixen pel camí. Família, amics inseparables, velles rutines, la teva acollidora terra… aquestes cosetes que has portat sempre a dins també provoquen dependència. Ja ets pluridependent. Això et col•loca a tu entre l’espasa i la paret, i has de decidir si quedar-te o guillar, si repenjar-te a la paret o prendre l’espasa.

Jo ara mateix estic en aquest mal pas i asseguro que no és una decisió fàcil, però s’ha de prendre. I després de pensar-ho molt no he trobat cap raó de pes que m’impedeixi invertir la meva energia en activitats que es realitzin en alguna altra zona del món com, per exemple, el sud-est asiàtic. De fet, hi ha més avantatges perquè les coses importants de casa com són la família, els amics o les costums les pots mantenir igual, el problema és que no hi pots tenir contacte físic ni compartir un mateix escenari durant un temps, que és un gran què. A canvi, tens molts al•licients nous com conèixer nova gent, tenir noves costums, presentar-te en nous espais, conviure en nous contextos, provar noves sensacions. Provar coses noves en general, que sempre he sentit que va bé. És curiós perquè normalment agrada canviar i provar coses noves, no? Per exemple: portem molt temps escoltant una música,la canviem; molt temps amb el mateix look, ens el canviem; molt temps menjant pizza quatre estacions, la canviem… i a vegades ens agrada molt més allò nou que acabem d’adquirir. Però, en canvi, la gent no diu: porto molt temps en aquest país, el canvio per un altre. Jo abans d’hipotecar-me en un lloc provaria llocs diferents així com proves llits, sabates o cotxes diferents abans de comprar-te’ls. Un cop has provat de viure en un país durant un temps, proves de viure una altra temporada en un altre país. Potser t’agrada més. I un cop hagis vist com es viu en els diferents països, tries el que t’agrada més. Sé que no és tant senzill, però ningú em negarà que sigui tant complicat agafar una maleta i provar de treballar en un país diferent si no tens feina, ni oportunitats ni obligacions al teu país. I si el nostre país anés bé… doncs encara, però tal i com va ara mateix el panorama nacional, jo només ho puc interpretar com un subtil oferiment a la emigració. De fet, no crec que aquest país (parlo tant de Catalunya com d’Espanya) hagi fet cap esforç per conservar els seus compatriotes, deixant de banda els funcionaris i paletes (i ara ni aquests). Avui en dia, qualsevol que té una mica d’empenta va a buscar-se la vida en alguna altra banda. Ho feien els africans aquí, els llatinoamericans a Estats Units i ara ho farem nosaltres. És l’avantatge que tenim la nostra generació dels Low Cost, les distàncies cada vegada es fan més curtes. Així és normal que els catalans i espanyols agafin un avió i busquin noves opcions en altres països que els ofereixin més oportunitats que el nostre. I se’n veuran molts casos pròximament, Alemanya, Anglaterra o Xina començarà a acollir un pilot d’espanyols que canviaran la migdiada, els horaris i la dieta per un sou digne. En realitat aquest no és el meu cas, jo simplement me’n vaig a Tailàndia perquè vull fer sexe. M’agrada bastant fer l’amor amb dones i aquí a Espanya costa més. Homes sense escrúpols que es llancen a lligar havent deixat a casa la dignitat i la sotilesa i convertint-se en la versió paleta d’un italià. Dones que combinen la prepotència que els permet el seu atractiu amb una freda i arrogant capa protectora fruit d’un feminisme mal entès. I entremig un milió de cànons i estereotips amb el propòsit de distorsionar els nostres desitjos més íntims, instintius i purs.

A Tailàndia, en canvi, a part d’haver-hi la millor combinació genètica femenina que es pot trobar en tot el món i el petit percentatge masculí heterosexual, pots parlar amb les noies sense que facin cara que els molesta. Així comparar la qualitat de vida sexual d’Espanya amb la de Tailàndia és com comparar la intel•ligència de Sergio Ramos amb la d’Stephen Hawking. Als que els agrada l’art van a París, als que els agrada la història van a Itàlia, als que els agrada la muntanya van al Nepal… i als que ens agrada el sexe anem a Tailàndia. I encara més si tens l’oportunitat d’operar-te els pits per un preu assequible i així poder anar a dormir cada dia havent tocat una teta.

Bromes a banda, la veritat és que canvio de país perquè crec que es viu millor a Tailàndia que a Espanya. Per bé o per mal, hem de viure, és l’única obligació que tenim des que vam néixer, i posats a viure, el sentit comú em diu: doncs ves-te’n a viure al lloc on es visqui millor, no? Total, per viure has de menjar, beure, cuidar l’ higiene i la salut i dormir. I això a Tailàndia suposen unes despeses miserables, així la part d’estalvi o despeses d’oci és més gran que a Espanya. Suposant que visc i treballo a Tailàndia, proporcionalment les despeses bàsiques seran més petites i, per tant, l’estalvi i les despeses d’oci, seran més grans. Aleshores, sense valorar la vida social perquè de moment és una incògnita, tot indica que viuré més bé a Tailàndia. Quins impediments hi ha? Potser a Tailàndia sóc un immigrant; a Espanya sóc “polaco” i a Catalunya “xarnego”. Potser a Tailàndia no tinc feina; a Espanya som un percentatge força elevat els que no tenim feina. Potser a Tailàndia estic sol; a Espanya sempre estic amb els mateixos i rarament conec nova gent. Potser a Tailàndia no parlem el mateix idioma; a Espanya sovint també tinc la sensació que no m’entenen i a més m’estanco en el monolingüisme o bilingüisme. I així aniríem fent. Segurament hi haurà algú que pensa que prenc una postura molt còmode i no lluito per arreglar el país o adaptar-m’hi. Potser sí, però si tinc en compte que la majoria del país té una mentalitat i uns interessos diferents o contraris als meus, podria resultar una lluita tant inútil com dictatorial. Així que me’n vaig allà on em deixin fumar als bars, on encara quedin espais naturals salvatges, on sempre faci bon temps, on les necessitats bàsiques d’un mes puguin ser cobertes amb el que et gastes aquí en un cap de setmana de festa, on la gent tingui una mentalitat sexual més oberta, on la societat no s’hagi vist perjudicada per personatges com la Belén Esteban, on l’espiritualitat sigui amable, pura i respectuosa, on encara quedi vida social al carrer, on no faci falta protocols de presentació per parlar amb algú ni hagis de sentir excuses de que no tenen temps i estan ocupats… comparant i comparant, són uns quants els avantatges que he anat trobant a Tailàndia i menys els que he anat trobant a la meva terra, i això que quan vaig tornar em va semblar una meravella. Però ara me n’he adonat que no estic preparat per passar-hi gaire temps. Suposo que l’any passat vaig prendre un rumb que m’ha fet canviar l’estil de vida. Ara mateix no em veig vivint a Catalunya durant alguns mesos seguits fins d’aquí uns anys. I com més viatgi menys ganes tindré de tornar, potser. És com si anés eliminant tot el sedentarisme que portava a dins i hagués tornat a l’essència humana primitiva d’instint nòmada i esperit explorador. És un altre tipus de vida igualment vàlid i, tot i que és propens a prometre un futur incert, també és cert que augura un molt bon present. Està clar que l’estabilitat (laboral, sentimental, espacial…) resulta reconfortant i tranquil•litzadora, però no dóna peu a gaire emoció. Potser és perquè jo sóc molt estrany (ja ho assumeixo) però a mi m’avorreix la idea de tenir un planning on es repeteixin cinc o sis activitats contínuament i només n’aparegui una de diferent a la setmana o al mes; o de saber com seré i què faré d’aquí tres anys, una predicció que molta gent et sabria encertar amb seguretat.

M’estimo més que la vida em sorprengui, prefereixo no tenir-ho mastegat, no conèixer el repertori, no saber la programació. Durant els anys en què som vius tenim moltes opcions per triar, visions per adoptar, rutines per seguir, camins per agafar… si ens tanquem a fer sempre el mateix tirem a la paperera un munt d’oportunitats precioses que ens pot regalar la vida. És com si només passéssim per un barri de la ciutat, com si sempre provéssim els mateixos plats als restaurants, com si només pugéssim a les mateixes atraccions, com si sempre miréssim les mateixes pel•lícules. Si realment creus que no pots millorar més perquè ja ets al millor lloc on podries ser i fa mandra deixar la felicitat que t’aporta aquest lloc per provar una altra cosa, d’acord. Però si algú és infeliç allà on és, una de les millors coses que pot fer és guillar. Normalment la nostra activitat vital s’acaba reduint a un senzill i pautat patró que consta de cinc funcions: créixer, formar-se, treballar, reproduir-se i educar. Evidentment, la forma de dur a la pràctica les respectives funcions són diferents per a cadascú i és l’individu qui escull lliurement com materialitzar-les entre la varietat d’opcions de què disposa. El que passa és que molts cops tot això es desenvolupa en un mateix espai i això ja limita un pèl més el ventall de possibilitats. Un patró estàtic és eficaç per mantenir estabilitat en el sistema social i enfortir-nos col•lectivament, malgrat que a vegades ignori els interessos personals i desaprofiti el nostre potencial individual. Jo sóc del parer que com més gran sigui l’oferta d’experiències, sensacions, accions, etapes… de la teva vida, millor. Estic força convençut que jo d’aquí un any seré diferent d’ara i diferent de com seria si m’hagués quedat a Manresa. No és que em desagradi el Guillem de Manresa i vulgui canviar, és que simplement tinc curiositat per saber com serà el Guillem de Tailàndia. No sé si seré millor o pitjor, però com a mínim hauré tingut més experiències, hauré viscut coses noves i hauré crescut en un context diferent. I això em farà explorar una part de la vida que fins ara estava oculta. No sé si faig bé marxant a Tailàndia, però com a mínim hauré deixat de passar les setmanes jugant al Fifa, mirant pelis o sèries i fumant porros o emborratxant-me sense sentit. I això m’haurà tret de la rutina que em tapava el ventall de possibilitats de què disposo.

El millor pla és no tenir plans. Bàsicament perquè crec que és complicadíssim saber amb seguretat quin és el millor pla. Aquesta frase sempre m’ha agradat molt i sempre que la deia pel meu país o per altres països amb la mentalitat occidental em topava amb una reacció escèptica i desconfiada que em feia quedar a mi com un boig. Jo, assumint la meva bogeria i acceptant el seu reaccionarisme, m’adaptava a la situació com podia i somniava que algun dia algú m’entengués. Ara mateix, després d’una setmana de marxar, he sentit aquesta frase més d’un cop en llocs diferents i de gent diferent. Suposo que és perquè estic rodejat de gent que viatja i que, per tant, té la mentalitat oberta com jo. I creieu-me que això m’ha fet estimar i confiar molt més en l’ésser humà. I recuperar una cosa que has perdut és de les millors coses que et poden passar. I no només això, també he recuperat l’oportunitat de veure imatges precioses, d’apreciar la bellesa que hi ha en aquest preciós planeta. Aquí us deixo algunes de les imatges que m’ha regalat la decisió de guillar. Evidentment, ho recomano a tothom, tot i que sé que no tothom està disposat a guillar. Qui em digui que l’únic problema són els diners és perquè no es valora prou o realment no vol guillar perquè de gent que dóna voltes al món sense diners n’hi ha uns quants. Però clar, ells van decidir guillar.

 

Guillo de nou

Ja portava massa temps quiet i m’estava posant nerviós, així que finalment he tornat a marxar. La veritat és que Catalunya i Espanya és un molt bon lloc per visitar i viure, i en aquests mesos he estat a alguns llocs preciosos que d’aquí ben poc explicaré, ara que torna a arrencar la pàgina. Però per posar-nos al dia, després d’haver intentat treballar i estalviar a Manresa sense massa èxit, provaré de buscar-me la vida en alguna altra banda, concretament a Tailàndia. Tot i que les possibilitats de treballar no siguin molt millors, el cost de vida sí que ho és i només amb el que m’estalviaré amb cerveses ja surt a compte. A més podré gaudir del que possiblement sigui un dels millors països del món on el somriure està present en cada un dels seus entranyables racons. Al no comptar amb una economia personal saludable, la meva intenció és treballar i sobreviure el màxim temps possible, sigui a Tailàndia o on faci falta. A diferència del primer viatge, en aquest no tinc ni punyetera idea de què faré, on aniré i quan durarà la broma. Potser aquesta incertesa m’hauria d’estressar però la veritat és que fa tot el contrari. De fet, com que no tinc cap expectativa i sí que tinc una infinitat de possibilitats, qualsevol opció és vàlida i no puc espifiar-la. I això em dóna molta tranquil•litat. A veure com marxa la cosa. De moment, la impressió que tinc després del primer dia és boníssima, ja ho aniré explicant.