Euromissió

Amb la visita fugaç al pais guanyador del mundial ha començat l’etapa europea del viatge. Una etapa en la que gaudiré de la companyia d’un amic de tota la vida de Mura i Manresa, en Jordi Roca, durant les properes dues setmanes.

Ja vam fer un viatge semblant fa uns set anys juntament amb en Marc Camprubí i sabent com va ser hem volgut tornar-ho a repetir. Els dos vam decidir en una tarda, o més aviat en deu minuts, el punt de partida de la nostra odissea europea. El mètode d’elecció es va basar en una cerca del vol més barat i llunyà possible. Un procediment que vam repetir un parell de dies més tard per escollir el vol de tornada. El resultat ha estat: començar a Polonia i acabar a Holanda. Entremig anirem canviant de ciutat amb el transport més clàssic, el tren, aprofitant que és l’últim any que em puc beneficiar del bitllet combinat de l’Interrail. Això ens donarà força llibertat de moviments i ens ajudarà a dissimular la nostra falta de preparació. No sabem a quins llocs anirem simplement ens deixarem guiar i emportar per la situació. De moment la primera ciutat, Poznan, ja ens ha sorprès gratament pel seu alt nivell de bellesa tant arquitectònica com femenina i la seva habilitat per cuinar patates amb patates. Esperem que totes les ciutats europees rebin a dos “polacs” tant agradablement com ho han fet els polonesos.

 

 

De visita al país que m’ha criat

Després de més de nou mesos voltant pel món he arribat a casa altre cop. I sembla mentida com pot arribar a canviar la sensació d’estar a casa en uns mesos. Ben bé he tingut la percepció que tenia quan era petit i anava descobrint el meu entorn més proper. El que abans era rutina es presenta ara com una experiència quasi nova. Tenia moltes ganes d’anar a fer Pro Evolutions amb els amics al soterrani de casa, de prendre unes cerveses al Toni’s i acabar a la Carpa del riu, de passar hores a la piscina de Mura o jugar a frontó, de menjar gaspatxo o embotit i de fer botellón a Extremadura… de fet només estic per aquí dotze dies i he aprofitat per anar als tres pobles on hi tinc la gent que estimo més de tot el món i que automàticament es converteixen per a mi en els pobles més acollidors on hi he posat mai els peus: Manresa, Mura i La Granja de Torrehermosa (Ja faré una entrada per a cada un d’ells més endavant).

En teoria he vingut perquè Espanya ha guanyat el Mundial i és una parada més del viatge, però he d’admetre que m’ha anat com anell al dit perquè he pogut veure persones que trobava molt a faltar (tot i que encara no els he pogut veure tots) i la situació econòmica que passo en aquests moments agraeix no tenir despeses aquests dies. Ara he de resoldre alguns comptes pendents amb assegurances i altres històries per poder marxar uns dies més per Europa amb un amic de tota la vida. No sabem ben bé on anirem, només sabem que voltarem dues setmanes pel vell continent i tornarem per assaborir les festes majors de Manresa, Mura i potser alguna altre que valgui la pena.

 

 

Londres

He estat cinc dies a Londres bàsicament per les connexions de vols, em venia de passada i més barat per arribar cap a Espanya. La sensació que m’ha donat ha estat de transició, no només per la finalitat de passar per Londres per tal d’arribar a un altre lloc, sinó pel punt del viatge general en el que es troba aquest destí. Per una banda em recordava a l’etapa anterior al començament del viatge perquè tornava al continent on he viscut sempre i vaig veure més espanyols allà que en tot el viatge junt, però alhora també a l’última etapa del viatge, Sud-àfrica, per l’idioma, el futbol, l’arquitectura, el menjar… i també recordava a Nova York, com a ciutat enorme, però sobretot com a punt d’unió multicultural i ètnica. I aquest últim punt també em feia recordar a altres països com l’Índia, Japó… vaja, que no sabia ni on era.

Molta gent diu que Londres és una ciutat preciosa i plena d’encant. És cert que algunes construccions com el Big Ben o la Torre de Londres són admirables, la particular cultura anglesa dota de caràcter a la ciutat i els parcs que hi ha escampats per tota la ciutat donen un aire fresc. Però tot i això vaig trobar-la una ciutat freda. Malgrat ser estiu el temps no acompanya, més aviat t’acompanyen sempre els núvols i la pluja. I potser el temps fa que la gent també sigui freda; cadascú va a la seva i costa fer néixer converses del no res, tot i que tinc la sensació que a la resta d’Anglaterra és pitjor perquè a les ciutats grans sempre t’hi trobes gent oberta a tot.

Un altre tema delicat de Londres és el preu que es paga per viure-hi. Feia temps que no estava en un país ric i em feia mal pagar més de cinc euros per un viatge en transport públic o una cervesa, fet que em va fer estar bastant quiet per no gastar el que no tenia. També havia de fer una bajanada de les meves però en tants pocs dies no vaig tenir l’oportunitat de trobar soldats reials accessibles ni un ambient o muntatge adient per a fer un número al Piccadilly Circus. Potser hi tornaré més temps i ja ho faré perquè ara he de buscar feina per seguir viatjant i Anglaterra no és un mal lloc.