Mura

Mura és un poble que enamura. És un joc de paraules molt fàcil i molt usat però és tant real com el camí ral que passa pel terme. La grandesa del poble és invisible a ulls d’un ciutadà normal, però un cop aquest aterra en terres muratanes se n’adona de seguida. Suposo que tots els turistes que venen a fer excursions i a dinar sempre marxen amb un bon regust de boca i amb ganes de tornar-hi per així escapar-se de la contaminació de la seva ciutat. La seva situació en el mapa, que ajuda a la seva inaccessibilitat i incomunicació, el converteixen en un oasi per l’estrès. I és que els punts febles de mura es converteixen en punts forts. Té una mica de tot sense tenir massa de res. Per arribar-hi t’has de menjar vint minuts de corbes però no cal passar pel túnel del Cadí; hi ha un sistema de transport públic molt limitat però n’hi ha; i queda a mitja hora de ciutats com Manresa o Terrassa. No hi ha massa wifi ni cobertura Vodafone però mai s’han deixat de transmetre i saber les notícies importants, siguin personals o internacionals.

El més bonic d’aquest poble és que no vol, ni permet, canviar l’essència de poble medieval que és. Segueix amb els carrers empedrats enlloc d’asfaltats, de cases marrons amb parets de pedra vista i teulades ben conjuntades. No es pot circular amb cotxe dins el poble, bàsicament perquè pel poble s’hi va caminant. No es pot fer soroll a la nit, principalment perquè granotes, ocells i grills ja en fan prou. No es pot anar de compres, primordialment perquè només hi ha dues botigues que venen el just i necessari. I és que els que volen fer vida de ciutat ja se’n van a fer-ho a la ciutat. Aquí a Mura es fa vida de poble, vida de jubilat, una mica avorrida però entretinguda de tant en tant. Com que és un poble petitíssim de seguida corren les veus sobre qualsevol fotesa que passa al poble, les parets tenen orelles i el mitjà de comunicació local és el boca-orella. Tot plegat el converteixen en un poble d’una altra època, com si no volgués sortir de la bombolla romànico-medieval en què es va crear.

El seu propi nom ja ho indica: Mura ve del llatí “murus” que significa parets. Unes parets que l’impedeixen adaptar-se al segle en el que som, unes parets que tenen forma de muntanya. Aquestes muntanyes són el que fan que aquest petit poble sigui un poble tan gran. Perquè els pocs habitants i carrers del poble queden camuflats pels mil camins que porten a mil fonts i a mil muntanyes que tenen mil arbres i mil plantes que tapen les roques i mil pedres de la terra muratana. I això ens posa a mil a tots els muratans. Això fa que els mil problemes que tenim tots quedin camuflats durant la nostra estança al poble.

És un petit món a part, una Gàl•lia dins l’imperi romà, on l’únic que importa és que el cel no ens caigui al cap o que el Montcau, la muntanya més alta del terme, no s’esllavissi damunt nostre. Aquesta màgia que té el poble ha estat descoberta fa temps per la metròpoli i, inclús, per la indústria cinematogràfica. A part de l’arribada de molts urbanites en busca de tranquil•litat, pel•lícules de gran renom com El Bruc o Pa negre han utilitzat els paratges muratans com a escenari per a explicar les seves històries. Ara només fan falta uns focus enormes i un cartell que digui Murawood a la muntanya. Ara bé, tota la tranquil•litat que hi ha al poble durant l’any queda estroncada quan arriben les vacances o caps de setmana. És aleshores quan, a l’estiu, obren la piscina del club esportiu i venim tots els urbans a fer soroll i a embrutar-nos a base d’alcohol i vandalisme nocturn. Res de nou, des de l’època medieval i moderna. En aquell aleshores els bandolers s’amagaven en avencs, coves i balmes per assaltar incauts traginers que transportaven les mercaderies de Barcelona cap a terres de l’interior.

D’aquesta manera la riquesa quedava repartida i escampada per les necessitades terres de Sant Llorenç del Munt i l’Obac enlloc de Barcelona. I els bandolers s’emportaven, junt amb la mercaderia, la mala fama de lladres i vàndals sense escrúpols. Una cosa semblant passa amb el jovent del poble, que per no tenir un espai nocturn propi on poder fer festa i pel nostre mal beure i les nostres sorolloses accions nocturnes som vistos com a brètols neobandolers per la població adulta cosmopolita de son poc profund.

Durant l’estiu ja s’organitzen moltes festes com un ball de disfresses, un campionat de 24h de frontó… però els joves alcohòlics volem allargar més la festa i encabir-la en el nostre horari neobandoler transeünt. No fem res més que repartir la festa muratana entre els joves que tenim l’horari desfasat. Així que si voleu la tranquil•litat dels ermitans veniu entre setmana i si no voleu el bandolerisme festiu eviteu venir a l’estiu i caps de setmana. Així és com funcionava i com funciona Mura, un poble fora d’època.

 

La Granja de Torrehermosa

Des que vaig tornar de donar el tomb pel món he estat voltant per terres mediterrànies, gaudint del clima, la festa i les companyies de sempre. Com gairebé cada estiu, vaig passar uns dies a La Granja de Torrehermosa, que encara que sembli el nom d’una telenovel•la és un poble extremeny. De fet m’agradaria saber qui és l’encarregat de batejar els pobles perquè aquest s’hi va lluir. Resulta que no és cap granja, ni té cap torre i, si en tingués, segurament no seria bonica. D’aquí ve que molts l’anomenin el poble de les tres mentides i la fama d’exagerats que tenen els del sud. Potser l’únic monument que té de bonic és l’església i el seu campanar, però aquest és propietat de l’església i de les cigonyes més que del poble.

El paisatge que s’hi pot veure és més aviat àrid i ple de camps de girasols i cereals de secà. Uns camps que s’acaben junt amb l’horitzó per la falta de vegetació i muntanya. No gens recomanable pels amants del trekking. A part d’això és un poble que està força bé, sempre i quan segueixis unes normes horàries mínimes. Això vol dir no fer cap activitat lluny de l’aire condicionat de 2 a 5 de la tarda. O el que és el mateix: és el teu lloc si adores les llargues migdiades. Però a mi el que m’agrada més d’aquests llocs és el menjar. Sempre he pensat que si visqués al sud pesaria deu quilos més, segur, perquè sempre hi vaig amb pantalons caiguts i torno amb el botó trencat. I no només ho dic per les tapes i els embotits ibèrics, sinó també per la poca activitat física i la facilitat per trobar situacions on prendre copes.

De fet, el nivell d’alcoholèmia que he apreciat quan he estat allà és sorprenent. Per ser sincers, tampoc puc jutjar-ho de forma contrastada perquè cada any que hi he anat ho he fet en la mateixa època, a mitjans d’estiu, que és quan el poble està en el seu moment de màxim esplendor, amb tots els emigrants que retornen amb les seves famílies a gaudir uns dies de la terra que van deixar fa anys. És quan hi ha “las ferias”, que vindria a ser la festa major del poble. Durant cinc dies hi ha paradetes, atraccions, competicions esportives, orquestres, obres de teatre, discoteca, cinema… total, tota l’activitat sociocultural del poble concentrada en una setmana. Per això la gent del poble està dins una bombolla d’eufòria quan el sol escalfa més. En realitat és una decisió més intel•ligent del que sembla perquè han trobat l’única solució, o si més no la més barata i eficaç, per combatre la calor que hi ha al sud d’Extremadura o Andalusia.

I és amb una bona dosi d’oci. Una tradició curiosa que es fa en aquest poble és l’elecció de la Miss i el Míster Granja, el que vindria a ser l’hereu i la pubilla, que representen el millor del poble amb els seus millors vestits. Vaig entrevistar a la Miss Granja 2010 i com a mínim sabia quina era la capital de Rússia, que ja diu bastant del poble. A l’Espanya profunda hi ha certa fama d’incultura, però per a ser justos hi ha la cultura necessària per ser feliços. I és que almenys en aquest poble la gent és feliç i saben què fer i com fer-ho tenint en compte l’entorn i els seus recursos. Vamos que són uns “apañaos”. En definitiva, si voleu estar tranquils, dormir bé i menjar bons productes de la terra durant l’any ja sabeu on heu d’anar, si voleu festa ja sabeu quan anar-hi. I per a fer bé l’amor … s’ha d’anar al sud, cantava una cançó.

L’hospitalitat dels rucs catalans

Caminant sense rumb concret pel carrer principal de la capital del país estranger on et trobes topes amb un desconegut; ell enlloc de respondre amb un mal gest et regala un somriure i una mirada de complicitat. Estranyat per la bona reacció del rival et quedes perplex un segon i aquest encara té valor per preguntar-te: Com et dius? D’on ets? El primer interrogant es desfà espontàniament però la segona pregunta et fa vacil•lar una miqueta. Endut per la confiança respons: de Barcelona. Perquè dius de Barcelona si en realitat ets de Manresa? Perquè no dius de Catalunya o d’Espanya per estalviar salivera? Els ulls que tens davant brillen per l’expectació i això et fa tirar-te a la piscina responent el nom d’una ciutat emblemàtica i carismàtica que potser sabrà situar en el mapa, ni que sigui per alguna pel•lícula o esdeveniment esportiu. Ell dubta mig segon i et respon: Ah! Futbol Club Barcelona, Gaudi, Dalí, Rambles… això et provoca a tu un altre somriure de complicitat que es queda estroncat per una altra deducció seva: Ah! Catalonia! I tota la desconfiança que tenies el primer segon de topar amb ell se’n va per sorpresa i li respons un sí rotund. Com si un alumne problemàtic hagués tret un 10 en un examen, com si el teu gos et donés la pota sobtadament després de mesos d¡ensinistrament, com si el teu pacient s’hagués curat d’una malaltia gravíssima. Aquest sentiment fa que tinguis ganes de premiar la seva bona deducció amb una cervesa a la terrassa del bar del costat. Li ho proposes i ell accepta encantat. Per casualitat en aquell bar i ha cerveses d’exportació i d’entre totes veus que hi sobresalta un color vermell amb una estrella daurada. El convides a una Estrella Damm, és la beguda que més encaixa en aquell moment, sens dubte. Seguiu parlant i ell segueix amb la voluntat de saber més coses del teu país amb un únic prejudici que et deixa anar d’entrada: “Catalan people are nice people”. I això a tu et dóna ales per seguir parlant del teu sentiment de país. Li parles d’Espanya també, però sobretot li parles de Catalunya perquè és quan els ulls li brillen més per la curiositat. Aquí entra alguna comparació amb el Regne Unit. Ell ja sap que Escòcia és diferent d’Anglaterra i entén perfectament el paper de Catalunya dins Espanya. Perquè no té una selecció pròpia pel Mundial com té Escòcia? Et pregunta. No acabes d’aclarir la resposta i canvieu de tema. Parleu de la situació actual, de la crisis, de la immigració, de les eleccions, dels referèndums… i aneu a parar al tema de la transició. Ell es queda perplex davant el comportament que vàrem tenir durant aquella època. Va ser difícil però era millor això que res. Apareix també el cop d’estat de Tejero i la por i la pressió de la caverna que ens havien fet entrar al cos. “Una actitud exemplar” et corrobora ell. Seguiu parlant i el temps històric es va fent més ample. De la dictadura franquista passeu a la República, a la guerra de Cuba i fins i tot a la data de l’11-S de 1714. Aquesta data li fa gràcia perquè coincideix amb l’atemptat a les torres bessones . Sí noi, fins i tot la diada de Catalunya ens van prendre, apuntes amb humor sarcàstic. I us poseu a riure els dos. No te n’has adonat i el sol s’ha anat ponent. Heu estat dues hores bevent estrelles i als dos us rondina la panxa. T’has sentit tant bé amb ell que el convides a sopar al restaurant del costat. I resulta que just davant hi ha un bar de tapes. Hi aneu de pet a compartir unes tapetes. Parleu sobre la dieta mediterrània, que ara és patrimoni de la humanitat com els castellers o la Patum. “Quin és el secret?” La teva resposta és clara però no del tot senzilla. Cuinar amb les coses bones que tenim. “I què teniu?” Bon raïm i bones olives, bones fruites i bones verdures, de bona llet i bons ous i també bona carn i bon peix. I això acaba convertint-se en una dieta equilibrada cultivada a base d’oli d’oliva, all i ceba o altres verdures, bon pa i bona carn a la brasa o peix a la planxa…
– Quin és el plat típic del teu país? Em va tallar en sec. Doncs diria que el pa amb tomàquet i les mongetes amb botifarra acompanyat d’un vi del priorat i de postres, la crema catalana.
– I això és sa? Em va desafiar. No, això és bo. Si no se n’abusa, clar… de fet, el pa amb tomàquet va ser el recurs que les famílies humils trobaren per estovar el pa sec i fer-lo menjívol. I és el plat típic perquè els catalans som gent senzilla i humil que ens volem curar en salut…
-Però la dieta mediterrània és de les més sanes del món, no? Va voler corroborar. Sí, perquè es cuina al mediterrani i no només es basa en un plat sinó que en té varis, segons el dia o segons la temporada. I en les salses i ensalades s’hi posa all i julivert o ceba i verdures saludables.
– Ah per això la salut dels catalans és tant bona! va deduir. Suposo que sí. Però ara mateix la salut i la sanitat del país no va gaire bé… El seu posat escèptic em va fer explicar-li el tema actual sobre les últimes i excessives retallades a Sanitat. I el tema de la sanitat ens va acabar ocupant tot el sopar. Li vaig parlar de Boi Ruiz, el nou conseller de la Generalitat, de la última manifestació del personal sanitari, de les llargues llistes d’espera, de les pèssimes situacions laborals de les infermeres, i del sistema assistencial que vam aconseguir en el període democràtic que permetia als espanyols i als catalans de gaudir d’una sanitat pública gratuïta. Però també li deia que en algunes comunitats autònomes d’Espanya surten molt més beneficiades que Catalunya i que el dèficit fiscal de Catalunya es fa insuportable… Vam acabar de sopar i vam tornar a anar a fer una altra cervesa al mateix lloc. Vaig voler pagar el sopar però no em va deixar i llavors li vaig explicar la fama d’agarrats i insolidaris que teníem els catalans. Ell va somriure i em va dir que ja el podia convidar al següent cocktail si em feia sentir millor. Un parell de catalans van unir-se a la nostra conversa i vam començar a protestar de la crisis, de com afectava a Catalunya, de com afectava a Espanya i de com el jovent preparat se n’anava a fora mentre els nostres avis perdrien qualitat de vida per les retallades en la sanitat pública. També vam parlar un altre cop del conseller i companyia. Aquí van començar a aparèixer noms de polítics com en Mas i en Zapatero, partits polítics com el PP, dels sindicats com Comissions Obreres, dels bancs i de la forçosa unió que han tingut, de la crisi financera que sempre paguen els mateixos, de la situació d’altres països com Alemanya… ell només escoltava i assentia amb el cap fins que va fer una pregunta clau:
– I perquè no lluiteu perquè el vostre país sigui lliure? Va desafiar-nos ell.
– Doncs potser perquè sempre que hem lluitat hem perdut. I perquè no volem utilitzar ni les armes ni la força sinó el seny i la paraula. I així ens ha anat sempre des que érem segadors.  I involuntàriament vaig acotar el cap. S’havia fet tard i al cap de set hores de garlar i garlar sobre el meu país defensant tot el que ens qüestionava se’ns va aparèixer una pregunta: D’on ets tu? És curiós perquè durant tota l’estona no vaig parar de mirar-me el melic i queixar-me de la situació del meu país sense voler saber com era la situació del seu país. La seva resposta em va fer brillar els ulls d’una manera que inclús em va fer vessar una llàgrima.
– Al principi t’hagués dit que sóc d’Irlanda, o de Dublín. Però després de tot el que m’has explicat et responc una altra cosa. Sóc català. Perquè? Doncs perquè fa un any que estic treballant en un hotel de Barcelona i aquesta ciutat i aquest país m’ha tractat molt bé. Ara només em fa falta aprendre bé el català i pagar els impostos que toca com tots vosaltres i si mai tinc un problema de salut o de diners sé que vosaltres m’ajudareu. Perquè malgrat els prejudicis que hi hagi sobre vosaltres, sou molt hospitalaris. I si cal diré que sóc espanyol davant de qualsevol que no sàpiga o no vulgui situar Catalunya dins el mapa. Ho diré, però després li explicaré tot el que m’has explicat tu. Gràcies per fer-me entendre d’on sóc. I així es va acomiadar ell amb una abraçada i una encaixada de mans prement amb força els quatre dits de la ma com Gifré el Pilós. I els dos vam anar a dormir a casa sabent perfectament d’on érem i sabent que gaudíem d’una molt bona salut. Vaig tancar els ulls i vaig gaudir el somni com mai abans ho havia fet. Quin somni? Ja no me’n recordo perquè me’n vaig oblidar just després de despertar-me. Però un cop despert ja sé com he d’actuar. Sé que entre aquell irlandès i jo l’únic que ens diferenciava era que havíem nascut en llocs diferents i que parlàvem llengües diferents però gràcies a la hospitalitat del nostre país, els dos ens sentíem catalans. El meu nou amic català era d’un país independent, però no per això s’ha lliurat de la crisis, i el més greu de tot: el preu que van pagar per ser lliures van ser moltes morts . Nosaltres sabem que no fa falta utilitzar l’Ira, sinó el seny. No volem la mort de ningú, sinó la salut per a tots. Però sobretot, volem que tots els catalans, siguin nascuts a Andalusia, Senegal o Irlanda, puguin gaudir d’una bona sanitat pública. Agarrats? Si voler pagar la medicina de la meva àvia o del meu veí extremeny és ser agarrat… sí, sóc agarrat, i molt. Però mentre jo gaudeixi de salut vetllaré perquè els meus veïns i familiars més pròxims no morin de gana. El que no vull és que algú utilitzi la meva suor per pagar un tractament mèdic d’un terratinent gallec quan la meva àvia s’està morint del mateix i ningú la pot atendre. El que no faré és suar la cansalada per pagar l’escola concertada d’un madrileny quan amb prou feina puc pagar els llibres del meu fill. I el que no faré és fotre’m l’esquena enlaire per pagar les vacances d’un especulador valencià quan a no puc pagar ni la hipoteca del meu pis. La salut ben entesa comença per un mateix. És la base de l’estat del benestar que tant ens ha costat aconseguir. Agarrats? Jo en diria assenyats. La caverna mediàtica es queixarà de nosaltres, els catalans, però tots els cavernícoles que viuen i treballen a Catalunya saben que primer de tot ens hem d’ocupar de la salut de la família i quan la família estigui bé estarem disposats a ajudar a qui faci falta. Perquè aquesta és una actitud assenyada. I perquè podem invertir els diners en moltes accions solidàries si sabem que disposem del coixí del fruit del nostre esforç en forma d’impostos, però que no ens toquin aquest coixí perquè aleshores no podem ser solidaris. Perquè amb la salut no s’hi juga. Agarrats? No, cavernícola no, assenyats. Hi haurà qui no ho entendrà o no ho voldrà entendre: polítics, directors, alts càrrecs… però els doctors i les infermeres ho entenen tant com els seus pacients, els mestres i professors ho entenen com ho fan els pares i alumnes i els arquitectes ho entenen igual que els paletes… només falta que els que estan ben assistits i hospitalitzats ho entenguin tant com la resta de ciutadans que avui en dia estan malalts o dependents. Arribarà mai aquest dia? En el meu somni ja ha arribat i les gotes que es van vessar no eren de sang sinó de tinta. Hem patit? Sí, molt. Com a poble i com a ciutadans, però algun dia podrem afirmar: estem curats, ja no som dependents; aleshores podrem ajudar els altres malalts. Si lluitem amb seny i paraula, el temps ens donarà la raó. Però hem de ser tossuts i gemegar sense donar cap cossa, com els rucs. Uns quants cavernícoles ens tracten de rucs, però nosaltres, que fa temps que estem fora de la caverna, riem com rucs davant la seva actitud. Hem de tenir por d’un toro? Ell hauria de tenir por dels toreros, que són precisament els de la caverna. I nosaltres aquests ens els hem torejat, curiosament, gràcies a la nostra condició de rucs. Perquè val més ser un burro en un prat que un toro en una plaça. Arribarà algun dia en que tots els toros de Catalunya ens entendran. Paciència. Anirem fent el burro fins que tots els toros que es riuen de nosaltres vagin a parar a una plaça i ens envegin. Serà aleshores quan, preocupats per la seva salut, preferiran ser rucs. I quan ja no quedin més toros per torejar, els cavernícoles hauran de sortir de la caverna per veure què passa i, després de l’impacte de la llum natural, s’adonaran que els rucs no eren tan rucs. I s’adonaran també que els rucs els podem ajudar a traginar medicines per curar-los la conjuntivitis, si no ens maltracten com a toros. Perquè els rucs sabem suportar el dolor fins a cert punt, sí, però també sabem que no volem que aquest dolor s’estengui massa, com tampoc volem que els nostres familiars i veïns el pateixin. Agarrats? No, burro no, hospitalaris. Perquè som rucs, sí, però catalans!

Per què el Barça?

Sóc del Barça. És una afirmació rotunda i eterna. Quan vaig començar a tenir ús de la raó vaig trobar-me una samarreta blaugrana en un calaix que em va agradar molt. No sabia què significava però m’agradava, segurament pels colors vius que tenia. En aquella samarreta també hi havia dues coses de color blanc i un escut de coloraines. Vaig pensar que l’escut era el de casa, el de la ciutat o el del país, però no tenia ni idea del que significaven les altres coses blanques enganxades. Unes corbes petites en forma d’M i un vuit enorme al darrere. A la televisió vaig veure gent amb la meva samarreta que corrien amunt i avall en un terra verd, i curiosament també hi havia una coseta blanca que corria amb ells, una pilota. Un altre dia també els vaig tornar a veure a la televisió fent el mateix. I un altre. Encara no entenia massa el què feien però veia que sempre corrien sobre un terra verd, sempre feien córrer una pilota blanca, sempre hi havia més gent amb samarretes d’altres colors i sempre hi havia un home amb la meva samarreta del número vuit. Cada cop que veia aquell espectacle em fixava en aquell jugador i m’encantava. Veia que ell era el que corria més. Els vaig preguntar als meus pares si el coneixien i em van respondre: sí, és l’Stoichkov. Ja vaig tenir un ídol amb qui em sentia identificat però els meus pares no me’l podien presentar. Aquell jugador tenia la mateixa samarreta que jo, corria tant com volia córrer jo, portava la pilota com hagués volgut jo, s’encarava als homes de l’altre color ( inclús a l’home de negre) com ho hauria fet jo i celebrava els gols com els celebrava jo. Aleshores ja entenia el que feien: jugaven a futbol, un joc que vaig començar a jugar a la guarderia. Ja entenia perquè portaven números a l’esquena: era la seva identificació, el seu nom convertit en número. Ja entenia perquè anaven amb aquells colors i aquell escut: era el seu equip. I finalment vaig entendre perquè portaven aquella M: era la marca que els pagava les samarretes. A partir d’aquí vaig continuar fascinant-me per les proeses de l’equip que portava la meva samarreta i, sobretot, per l’home que duia la mateixa samarreta que jo. Em fascinava també perquè el meu pare s’emocionava i els dos gaudíem d’aquell equip, del nostre equip. Ens encantava mirar el futbol els dos junts, ell celebrava els gols molt feliç marqués qui marqués i jo, al principi, només celebrava els gols que marcava el número vuit. Poc després ja vaig començar a celebrar-los tots perquè el meu pare estava feliç, però també perquè m’encantava veure uns dibuixos d’un home gras celebrant-los. Com es diu aquest que surt aquí baix? Jordi Culé, em responia. Quina coincidència, es diu com tu, vaig respondre. Així que cada cop que aquells dibuixets apareixien per la pantalla jo feia el mateix que ell, celebrar-ho o empipar-me. I el meu pare feia el mateix un pèl abans. Així cada partit que feien pel televisor jo i el meu pare compartíem la mateixa experiència, i la compartíem amb l’equip i amb el Jordi Culer. Jo no entenia moltes de les regles però en gaudia igual. I vam arribar a la glòria. Partits amb molts gols, inclús un 5-0 al Madrid, l’etern rival que no tenia cap color a la samarreta. I aquell equip va fer-nos molt feliç als dos una bona nit de primavera quan l’Stoichkov va tocar la pilota suaument perquè el Bakero la parés i en Koeman la fes arribar a la xarxa amb un xut potentíssim que va travessar un grapat de jugadors de l’altre equip. En aquest moment jo i el meu pare vam embogir, igual que els jugadors i igual que el carrer, que sonava a tempesta amb tants de coets i petards. L’endemà tothom era feliç, només per un gol d’un home ros, el mateix que li va donar un petó al meu ídol, el mateix que va catapultar aquella pilota màgica.

Aquest dia tothom parlava del Barça, del Dream Team, una expressió que no entenia però que estava convençut que tenia connotacions positives. I al cap de poc vam guanyar un altre premi, la Lliga. El Barça estava en boca de tothom, tothom en parlava. Aleshores vaig entendre que aquell equip, aquella samarreta blaugrana, aquell munt de jugadors, eren superiors a la resta. Què és el Barça? Preguntava al meu pare. Un club de futbol. No, pare, no m’enganyis, és més que això. Un club de futbol no fa tant feliç a tot un poble, a tot el país, a tot el món. Jo veig que ara tothom està content, que no només hi ha banderes de color blau i vermell, també n’hi ha de vermell i groc com les de Catalunya. Ha de ser més que això. I ell emocionat em va dir: Sí, fill sí, tens tota la raó: El Barça és més que un club. I per fi vaig entendre què significava el Barça. El Barça apareixia també als equips de bàsquet, d’Handbol, d’hoquei… Inclús apareixia en algunes cançons. Ho havia de ser per força. Qui és l’amo del Barça? Vaig preguntar-li. Bé, el president és el Núñez, aquest home calb que surt a la tele. No! Aquest no ha marcat mai cap gol, no pot ser-ho. A més està plorant, hauria d’estar content… a més, aquest no és el President de Catalunya? No fill, el president de Catalunya és en Pujol, l’altre calb que surt a la tele. Doncs s’assemblen molt però cap d’aquests és l’amo. Jo diria que ara mateix l’amo d’aquest Barça és el Johan Cruiff, l’entrenador, em va dir. Però aquest tampoc marca gols! Jo diria que l’amo és l’Stoichkhov. Qui és el que el que més t’agrada del Barça? El meu pare em va respondre: A mi el que m’agrada és un jovenet que es diu Guardiola, que és de Santpedor, del poble del costat. Però si no marca mai cap gol! Vaig replicar jo. Sí però fa que els altres el marquin, ja ho veuràs. Així que el Guardiola és l’amo? No fill, vols saber qui és l’amo del Barça? Els socis. Som socis nosaltres? No, perquè costa molts diners. Doncs els socis tampoc són amos perquè els pobres també són del Barça. Finalment el meu pare es va sincerar del tot i va parar de tractar-me com un nen petit inculte. Fill meu, l’amo del Barça ets tu, sóc jo, és la mare, son els teus tiets, avis i amics. Els amos del Barça són tots aquells que se senten del Barça. I aquí vaig entendre perquè era del Barça i es van acabar els meus interrogants…per una temporada. Però van passar altres temporades i els que teòricament eren els amos, Cruiff, Núñez, Pujol, Guardiola… no podien fer guanyar l’equip. Potser perquè la samarreta ja no portava Ia M, potser perquè el meu pare ja no s’interessava tant per l’equip, potser perquè era dels pocs equips que no tenia un missatge publicitari a la samarreta, potser perquè no hi havia cap jovenet que prometés, potser perquè ja no hi havia l’Stoikhov, el Laudrup, el Koeman o el Romario… no entenia el perquè. I mentrestant el Madrid anava guanyant trofeus i ens anava guanyant. Potser era que el Barça no seguia el seu estil del Dream Team. Aleshores va venir un portuguès que prometia molt i que es va tornar en el meu nou ídol, un tal Luís. També un altre brasiler, un tal Rivaldo, uns quants holandesos com el Kluivert i, per sort, en Guardiola encara seguia a l’equip. Van tornar a seguir el seu estil, potser perquè l’entrenador tornava a ser holandès. Però el número 7 de l’equip va tornar a trair els seus colors i l’equip ho va pagar car. Però els plors d’un dels teòrics amos del Barça van fer més mal que això. Van canviar de president i d’estil. Vam tenir un nou teòric amo molt dolent, que es creia el rei blaugrana tot i ser el rei blanc, en Gaspart. Segurament el Barça estava malalt. Tenia una malaltia que es deia Joan Gaspart i fins que no marxés no es curaria el Barça. Costava ser culer durant aquella època. Els verdaders amos del Barça ja no gaudien del club i, per tant, el club anava malament. Però un dels colors, el Blau, es va acabar imposant davant el Grana. Un blau en forma d’elefant va guanyar les eleccions enfront el grana, simbolitzat en forma de taca de sang. Això va donar ales i esperança als jugadors de l’equip però sobretot, als veritables amos del Barça, a tots nosaltres. Només va fer falta una bona incorporació perquè la nova saga de jugadors de casa, com Xavi i Puyol, tinguessin confiança en el seu equip. Aquest jugador també era brasiler i el seu nom també començava per R. Aquell jugador va fer despertar l’esperança en aquell club, en aquell projecte mancat d’experiència però amb uns fonaments molt i molt sòlids. Perquè? Doncs perquè tenia jovenets de la Masia que prometien molt, veterans jugadors que creien en el nou equip i incorporacions esperançadores en les quals el públic hi creia. Va fer falta un golàs a mitja nit per creure-hi, passades sense mirar o mirant però amb parts del cos inexplorades fins aleshores, fintes o remats inversemblants… Màgia, pura màgia dins un esport. Però això només és el que es veia des de fora. Per dins es podia veure com els dibuixets del Jordi Culer tornaven a aparèixer, aquest cop convertits en els Barça Toons, com el públic s’interessava en anar al Camp Nou perquè oferien gaspatxo o versions de l’himne amb la Beth… El projecte era sòlid però s’hi havia de creure. I els jugadors hi deixarien la pell per fer-nos-ho creure. I curiosament, l’entrenador tornava a ser holandès. Casualitat? Potser sí, o potser causalitat. Però una temporada el jugador brasiler esperançador va començar a perdre aquesta màgia i els verdaders amos vam començar a perdre la fe en l’equip, però no era tant greu, l’estil seguia sent el mateix, tot i que al vestidor no hi havia la mateixa fe. Sempre hi ha moments difícils, sempre hi ha un dia tonto, sempre hi ha un partit difícil que ens costa un títol i sempre hi ha un minut complicat a cada partit. És així i seguirà sent així sempre, perquè el futbol és així, però s’ha de seguir confiant en l’equip. S’ho mereixen. Sempre hi haurà una part de l’entorn que serà negatiu i qualsevol decisió tècnica o política serà qüestionada perquè els culers som així de crítics. Segurament algú va criticar al Reixach quan va fitxar un noiet al què se li havia de pagar un tractament d’hormones, però alguns van creure en ell i esperaven que valgués la pena. Oi tant que va valdre la pena! Es parlava de posar publicitat a la samarreta i es qüestiona durament. Malgrat la publicitat sigui per una bona causa. La mala causa està en l’entorn. El mal del Barça està dins el Barça. El càncer del Barça se’l crea el Barça i els verdaders amos del Barça som els únics que el podem curar. Quan Laporta avisava “Al loro! Que no estamos tan mal” tenia raó. Però la part “grana” del club no volia fer cas. Fins que va venir a fer d’entrenador un dels verdaders amos, un que ja em va recomanar el meu pare i que vivia ben a prop de casa: el número 4. Ningú confiava en ell per falta d’experiència, però ell sí que tenia fe en el seu equip i en sí mateix. Ell era blau, i això va ser clau. Alguns dels verdaders amos també creiem en ell i en l’equip, però ell sol va fer creure a tots els culers. Li va fer falta només una temporada per marcar l’estil. I quina temporada! Històrica. Perquè ell ja sap què significa el Barça i ho ha sabut transmetre a l’equip perfectament. I no només a l’equip, també a l’entorn. Tant a periodistes com a aficionats. Amb missatges tant precisos com el seu futbol. Perquè? Perquè és molt i molt llest i hi veu més enllà que la resta, perquè sap ser racional en un joc irracional. Ell no pensa en un partit, pensa en la temporada. I no pensa només en la temporada, pensa en la història. Com aconseguir-ho? Deixant-s’hi la pell a cada partit. I els jugadors s’hi deixen la pell perquè tots entenen que el Barça és més que un club. I els que no ho entenguin que se’n vagin a Itàlia. Ell ja hi ha estat i sap que s’hi està més bé aquí. Però si us plau, no el retingueu, no patiu per l’equip tampoc, ni patiu per l’entrenador perquè ell també patirà. Perquè no només és un entrenador, és un culer, com nosaltres. Simplement gaudiu del joc de l’equip tal i com ho fan Messi, Xavi, Iniesta, Puyol… ells també són culers com nosaltres. Sé que sóc del Barça. Ho vaig ser des de petit, ho sóc ara i ho seré sempre. Perquè? Perquè ho sento, simplement. Perquè és un sentiment. Aquesta és la resposta que tothom dóna quan se li pregunta de quin equip és. Una resposta totalment lògica davant d’un esport que provoca una reacció tant irracional. Però no és un sentiment infundat, almenys ara. Perquè ara el Barça té una política racionalment perfecte. Durant les males èpoques els culers sempre hem tingut una actitud molt negativa i amb poca confiança vers el nostre equip. “Avui patirem” era l’afirmació que tots els culers adults deixaven anar des del seu seient tot fumant un puro. “Avui gaudirem” és el que diuen ara els joves culers asseguts en el mateix seient tot bufant una Vuvuzela de color blaugrana. Ara me’n vaig a qualsevol país del món i llueixo la samarreta amb orgull i tothom em respon positivament. Molts d’ells són d’un altre equip però admeten que el Barça els cau bé. Perquè? Té la seva explicació racional. Casualitat? Causalitat? Màgia? Masia? No, simplement hi ha una raó: el Barça té un estil propi, té uns fonaments forts i, sobretot, tant els jugadors com seguidors hi creiem, i, si cal, ens hi deixem la pell. Perquè el Barça té poder, molt de poder. Et preguntes perquè Mourinho? Ho haguessis hagut d’aprendre quan traduïes, però et vas limitar a traduir, no vas entendre el missatge. El Barça és el millor club que hi ha. Perquè? Perquè tant se val d’on venim. D’on venim? Tant del sud com del nord. I què aconseguim? Ser un clam. Quin clam? Un nom que el sap tothom. I perquè el sap tothom? Perquè tots units fem força. I què ens fa ser així? Els colors blau i grana, uns colors que els portem al pit però que els fem volar pels aires arreu del món. Perquè? Perquè hem fet un crit valent que roman dins del vent. Perquè, amic portuguès, de tant en tant s’ha de callar i escoltar la resposta que duu el vent. I sí, Mou, el futbol de vegades és injust. Però només de vegades.