Un dia a Egipte

Abans de marxar d’Àfrica vaig fer una parada tècnica al país amb més història del continent: Egipte. Només hi vaig ser un dia perquè estava de passada com a punt de connexió entre vols, però vaig aprofitar per visitar-lo a càmera ràpida. Vaig sortir de l’aeroport i vaig agafar un taxi perquè em portés a donar una volta pel Caire durant tot el dia i em va tocar un taxista d’allò més peculiar. Conduïa a més de 120 km/h per la ciutat fumant i parlant amb dos mòbils alhora, dient marranades a totes les dones amb les que es creuava i quan sonava una cançó que li agradava deixava anar el volant i es posava a ballar o a picar de mans. I l’únic que sabia dir en anglès era good driver i no problem, però malgrat l’escassa conversa era ben entretingut. I evidentment em va portar a les piràmides de Giza.

Allà sense adonar-me’n ja estava sobre un camell fent un tour d’aquests turístics pel desert i vam cavalcar entre les sis piràmides, les tombes i l’Esfinx amb un guia que donava la sensació que s’inventava el que deia sobre la marxa. Em va sortir cara la broma, la veritat, però ja que estava un dia a Egipte no volia perdre’m una de les obres més impressionants de la raça humana. Encara em faig creus de com van poder construir uns edificis tant grans i perfectes amb les seves pròpies mans i suor cinc mil anys enrere. De vegades infravalorem les capacitats de l’home.

 

 

La cara oculta de Sud-àfrica

Sento no haver actualitzat els últims dies. La veritat és que ni tenia Internet (i quan n’he tingut no ha volgut deixar-me penjar el que volia) ni tenia massa cosa per mostrar-vos, ja que després de la final no he visitat res, simplement m’he quedat a Johannesburg esperant el vol de sortida. L’únic bo que he fet és festejar amb una noia de la ciutat. Ella m’ha explicat i ensenyat coses molt interessants del país, sobretot pel que fa a alguns aspectes de la societat sud-africana, que difícilment t’adones. Sabia que molts afrikaans, gairebé tots de raça blanca descendents dels colonitzadors holandesos, menyspreaven als conciutadans de raça negra. Però el que no sabia és que hi ha un sector de la població que encara està més mal vist en aquest país: els africans de fora del país. És un grup social força gran provinent de països com Moçambic, Botswana, Zimbabwe, Zàmbia… que arriben a Sud-àfrica amb una mà al davant i una altra al darrere amb l’esperança de trobar una vida millor, però que en la majoria dels casos es troben amb un rebuig constant al seu voltant. I es converteixen en un sector marginat que no pot introduir-se al món de confort que hi ha. Pel que sembla és un cas una mica similar al que passa a Estats Units amb els immigrants mexicans o altres.

L’exemple yankee no és en va perquè Sud-àfrica està considerada com la “Terra de les oportunitats” d’Àfrica i el seu capitalisme és encara més cruel que l’americà. Aquí pots fer-te d’or si tens sort i obres un negoci exitós, però si ets de la classe obrera ho tens magre. Els salaris són irrisoris (el mileurisme és gairebé el doble del que expecten) els horaris són abusius (entre 70 i 90 hores setmanals). El poder sindical brilla per la seva absència i el cost de la vida no es diferencia gaire de l’europeu o americà, fet que converteix en una odissea arribar a final de mes. El govern ignora olímpicament la situació i actua fent-se l’orni, o més aviat el boig. En alguns casos, com per exemple el que fa a la sexualitat (un tema important al país degut a l’alt índex de sida), la seva actuació supera el surrealisme: El president del país té vint-i-cinc fills i més d’un grapat de dones, tot i que no per això deixa d’escampar les llavoretes per on pot i després d’haver-ho fet amb una seropositiva sense protecció va declarar públicament: “cap problema, vaig dutxar-me després”. I el més fort és que la gent el creu i canvia els condons pel sabó, que resulta més barat. Però és que a part de pixar fora de test, el govern sud-africà també té la fama de corrompre’s a la que li ofereixen dos rands, i tenint en compte qui té els rands al país és fàcil imaginar-se el grau de preocupació de l’estat per les classes populars (com diria un altre tipus de popular: zero patatero).

Resulta lògic doncs que creixin barriades de barracons als suburbis de les ciutats on no es paga lloguer ni taxes de cap tipus. Esdevé normal llavors que la criminalitat es converteixi en una alternativa a la supervivència. És comprensible en aquest cas que en qualsevol cantonada et trobis gent demanant caritat i no és d’estranyar aleshores que s’accepti tot tipus de feina, com la prostitució o el tràfic de drogues, per tal d’ingressar alguna cosa. I el més graciós de tot plegat és que llavors et ve un afrikaans amb mansió i Mercedes i et digui que aquesta pobra gent és púrria, és un virus, és la font dels problemes del país…(us asseguro que no ho he sentit només un cop).

Però tot i això, encara corre una atmosfera d’optimisme i il•lusió pels carrers i puc dir que els sud-africans són gent amable, simpàtica i amigable. Potser perquè sóc estranger i només he estat poc més de dos mesos al país; sempre s’ha de quedar bé amb els turistes i m’han dit que per adonar-te realment de la situació del país has de viure-hi com a mínim mig any. Potser perquè sempre els queda déu que els augura un futur millor; el punt de fuga de la religió és molt comú en aquests casos i a Sud-àfrica hi ha esglésies a cada cantonada. O potser és que el Mundial ha esborrat tots els problemes haguts i per haver; el país sencer (sobretot el sector més humil) estava emocionat i il•lusionat amb la Copa del món i el bon paper de Sud-àfrica (encara que no hagi passat de grup va marcar tres gols i va vèncer França i això ha estat considerat un èxit vista la història de la selecció) i Ghana ha fet més feliç a tots ells.

O potser és perquè viuen en un país preciós que els regala un munt de paisatges i abundosa naturalesa animal, vegetal i geològica amb escenes espectaculars que el món occidental pagaria una fortuna per tenir. Sigui com sigui, resulta fascinant la manera com enfoquen la vida aquesta gent, com sobreviuen i s’adapten a les adversitats amb una eina que saben utilitzar molt millor que nosaltres: el somriure. Segurament molts dels que han vingut a veure el Mundial no s’han adonat gens de les condicions de vida que tenen la majoria dels sud-africans però segur que tots ells han gaudit del seu somriure, i és que personalment crec que Bafana Bafana ha guanyat una altra copa: La dels millors amfitrions dels mundials.

 

El Mundial s’ha acabat

Malauradament s’ha acabat el Mundial. Després de tot un mes de futbol ara hem de buscar noves distraccions. Suposo que no cal dir que ha estat el Mundial que més he gaudit, el que més he seguit i el que més he viscut. No m’he perdut ni un partit i he anat a l’estadi en cinc ocasions a veure els tres millors equips de la competició: Espanya, Holanda i Alemanya. I també vaig estar a la final i vaig fer el que vau votar a l’enquesta simplement disfrutar d’un partit d’allò més emocionant amb pròrroga i gol d’Iniesta als últims minuts.

He d’admetre que no m’esperava una resposta tant avorrida i ja havia parlat amb el Jimmy Jump i amb la Plataforma per les Seleccions Catalanes per fer alguna cosa (encara que ho sembli no és broma, realment ho vaig fer) però a última hora l’enquesta va capgirar-se i vaig decidir fer-vos cas. Al final va sortir tot rodó: mentre seguia tot el partit amb l’ambient de la marea roja, el Jimmy Jump gairebé va col•locar la barretina a la copa i el Puyol i el Xavi van mostrar la senyera al món. I ara jo torno cap a la ciutat que ha guanyat el Mundial: Barcelona.

El salt dels 25

Avui he fet vint-i-cinc anys i segurament ho celebraré a Porth Elizabeth després del partit d’Espanya-Alemanya en algun pub rodejat d’alemanys. Sigui quin sigui el resultat, la festa està assegurada perquè de fet estic vivint en un pis d’estudiants amb 7 alemanys i fa dies que esperem aquest partit. Fins fa ben poc no tenia ni idea d’on aniria després de Sud-àfrica un cop acabat el mundial. Amb l’eliminació d’Uruguai ahir, només tres països europeus poden guanyar la copa, així que ja m’he comprat el vol més barat que he trobat cap a Europa, a Londres, i d’allà aniré al país guanyador i tornaré a Catalunya, les dues opcions que vau triar a l’enquesta. Potser guanya Espanya i es fusionen les dues opcions, aviat ho veurem. Desafortunadament no veuré el partit a l’estadi perquè pujava molt el pressupost, però m’he regalat a mi mateix l’entrada pel següent partit d’Espanya, sigui la final o el tercer i quart lloc. És un bon regal d’aniversari crec. Fa dues setmanes va ser el meu sant i ho vaig celebrar tirant-me del pont més alt del món (a Bloukrans). Un salt molt més gran que el de passar dels 24 als 25. Aquí teniu el vídeo:

 

 

 

Un burro català enmig de la marea roja

Aquí ve una altra animalada. Vaig anar al partit d’Espanya-Portugal a veure el duel ibèric i em vaig disfressar d’un animal ibèric que no es té massa en compte a la península: el burro català. Precisament ara ve més a “cuento” que mai amb la decisió del Tribunal Constitucional, però ja tenia pensat fer-ho abans. No per anar en contra de la Roja ni crear polèmica política, simplement per diversió (com sempre).

Vaig pensar que seria divertit que enmig de la Marea Roja hi hagués un burro català i ho vaig fer i val a dir que m’ho vaig passar bastant bé. El més bo de tot és que la mateixa nit, contagiat per l’eufòria espanyola, vaig sortir de festa sol i vaig anar a un bar latino. Al cap d’una hora set jugadors de la selecció espanyola van venir al mateix bar a celebrar la victòria. Jo anava amb la samarreta del Barça del triplet i l’únic jugador relacionat amb l’equip que hi havia, en Reina, em va firmar la samarreta. Aquí teniu el vídeo:

 

 

 

Driving Àfrica

Aquest últim mes amb un company alemany hem estat voltant per Sud-àfrica en un cotxe llogat. des de Ciutat del Cap fins a Kruger passant per ciutats com Johannesburg, Durban, Porth Elizabeth, Bloemfentein, Nelspruit o Harrismith i parcs com el de Drakensberg, Addo Elephant, Blyde River Canyon i el propi Kruger. Hem conduït set mil quilòmetres i s’ha de dir que alguns dies acabàvem baldats al passar-nos tot el dia dins un cotxe airculant per l’esquerra de les carreteres sud-africanes. Però les vistes que ens oferien aquelles carreteres molts cops t’alleujaven el pesat viatge. Muntanyes, prats, sabanes, llacs, valls, platges… tot estratègicament posat en un territori d’1’2 milions de quilòmetres quadrats.

I conduir-la tota és una autèntica experiència. Viatjàvem amb companys de viatge transitoris que ens anàvem trobant, endevinant els senyals i adaptant-nos a l’anàrquica conducció africana, suportant el sol a les tres de la tarda, escoltant una cançó per tercer cop consecutiu en l’última hora, parant a les gasolineres per menjar les mateixes porqueries, buscant algun lloc per dormir cada dia, seguint els partits del Mundial des d’on podíem… en fi un estil de vida que no està malament. Però, evidentment, la cosa no podia acabar bé, ja sabeu… un cotxe, un mes, Sud-àfrica…

L’últim dia de lloguer ens vam llevar a Ciutat del Cap i ens vam trobar una gran sorpresa quan ens dirigíem a buscar alguna cosa per esmorzar.

Ens havien trencat la finestra del cotxe i s’havien endut les nostres pertinences ( i deuen estar decebuts perquè, creieu-me, els meus mitjons bruts no són una bona recompensa per cap intent de robatori). Hem hagut de denunciar-ho, donar explicacions a la companyia de lloguer de cotxes, netejar-ho i tota la pesca. És un dels extres que t’ofereix un tour per Sud-àfrica, tot i que no és tan perillós com sembla. Tot depèn del lloc i del moment.

Per exemple l’altre dia em vaig descuidar les claus posades al pany del cotxe i quan vaig tornar després d’esmorzar algú molt amable les va portar al supermercat del davant. Tot i que, per altra banda, el meu company alemany li han robat càmera, ordinador, mòbil, roba, diners i la targeta de crèdit en tres ocasions diferents. Va com va.

Sud-àfrica té l’encant de sorprendre’t constantment, és surrealista, mai saps el què et trobaràs ni si seràs capaç d’entendre-ho. Igual que les seves carreteres: Pots passar d’una carretera de tres carrils per sentit a una d’un carril de dos sentits amb mig carril en obres. I ja pots anar amb trenta mapes i seguir atentament els senyals que sempre et trobaràs que la sortida que has d’agafar no està senyalitzada correctament. TIA

 

Waka waka

No sé perquè però adoro la cançó de la Shakira, estrofes de les quals no puc entendre però que em donen una estranya sensació de festivitat. L’he sentit molts cops aquí a Sud-àfrica juntament amb altres cançons del Mundial com A sign of a Victory, Oh africa o Wavin’ your flag, i totes les trobo genials. Crec que representen, a partir de la música, aquest ambient africà tan especial que envolta el Mundial. M’han dit que “”Waka Waka”” en suahili significa “”sigues feliç””, al més estil Hakuna Matata. Però no sé si creure-me’ls perquè potser menteixen.

A Sud-àfrica tot el que sents és una gran mentida, no t’has de creure res, sinó que has de fer tot el contrari. No acabo d’entendre l’explicació, però dia rere dia em trobo que tot el que diuen els sud-africans és absolutament fals, i potser menteixo jo ara també, però pocs cops m’he trobat que la informació que m’havien donat fos certa. Crec que s’hauria de fer un estudi sociològic de l’actitud dels sud-africans. Què els empeny a mentir de forma compulsiva i viciosa? En alguns casos està clar que simplement estan sonats i no saben ni el que diuen perquè no tenen sentit de la raó; en altres casos menteixen per fardar, per sentir-se superiors i orgullosos d’alguna cosa, encara que a tu t’importi ben poc; altres vegades s’inventen el que diuen sobre la marxa perquè no volen admetre que no en tenen ni idea; altres cops menteixen perquè els ordenen mentir per vendre el que sigui… i altres cops menteixen per parlar, per començar una conversa, una actitud típica sud-africana i que manté els fonaments en la idea de Waka waka. De fet, crec que no tenen l’intenció d’enganyar-te, en la majoria dels casos et diuen el que vols sentir sense importar-los la verificació de les seves paraules. Al final, quan ja t’has topat amb unes quantes mentides, t’ho prens tot amb humor i acabes cantant el Waka Waka com un posseït. C’uz this is africa.

 

 

 

 

value=””http://www.youtube.com/v/pRpeEdMmmQ0value=””http://www.youtube.com/v/T4k46ZTmBQo&