La petita volta a Europa

Com s’haurà pogut observar, últimament aquest web ha acabat més abandonat que els fills del Cristiano Ronaldo el dia del pare. Demano disculpes però és que últimament he estat informant del viatge a través d’un mitjà de comunicació diferent i més antic, la conversa, i després se m’acabaven les ganes d’escriure. Tot i això, el bloc seguirà viu, encara que alguns cops sembli en estat vegetatiu, ja que encara em queden algunes coses per explicar per qui les vulgui saber. Per començar, el viatge per Europa. El viatge per Europa va anar molt bé (què he de dir sinó). Amb en Jordi Roca vam anar fent el pendó tal i com ho féu el comunisme i el nazisme en aquells països fa uns anys. Vam començar a Polònia, un país amb noies maques, guarnides i perfumades o homes desdentegats, despentinats i amb olor permanent de cervesa. Poznán i Crackòvia van ser les ciutats que ens van oferir llit, grans quantitats de piwo (cervesa) i alguna aventureta fortuïta que millor que no expliqui.

Aquest esperit de disbauxa i vida nocturna descontrolada (segurament provocat pel bon temps, el baix cost de l’alcohol i les abundoses minifaldilles) ens va perseguir tot el viatge. Contagiats per l’eufòria polonesa vam voler anar al Ziget, un festival de música de Budapest, i vam agafar un tren per passar-hi el cap de setmana. Però al fer el transbord ens vam trobar amb uns vagons que estaven a punt d’explotar de la gent que hi havia i vam decidir no passar tota la nit dempeus al passadís del tren i arribar destrossats a un festival que costava 40 euros i que t’exigia un nivell d’energia considerable per gaudir-lo. Així que vam dormir plàcidament en un altre tren que ens va dur a Praga.

Allí vam admirar les belleses arquitectòniques txeques i vam fer un estudi de camp d’una de les tradicions més importants i seguides del vell continent: els pubs. També vam cometre un dels errors més innocents que hem comès: anar al Pub Crowl. Pels que no ho coneguin, el Pub Crowl és com una sortida de 1r de primària però dedicada als guiris borratxos que estan a les grans ciutats europees i no saben sortir de festa per si sols.

Tampoc explicaré més d’aquesta estafa, simplement recomano que no ho feu mai. De Praga vam haver de replantejar-nos el nostre itinerari i vam decidir anar a Berlín per acabar de situar els esdeveniments històrics del segle XX i poder-nos situar així nosaltres mateixos de forma contextualitzada al segle XXI. Els dos ja hi havíem estat però vam tornar visitar les típiques coses que es visiten allà i que ja havíem vist però no recordàvem. D’allà vam anar a Copenhagen, un lloc amb mal temps, preus cars i sense cap floritura que decorés la ciutat però amb un barri únic al món. Aquest barri és Christiania, un món a part, una mena de comunitat hippy dels 70 que encara aguanta el pas dels anys, encara que hagi perdut l’essència.

Ja en parlaré en un altre moment. Al cap d’un parell de dies vam anar a passar el dia i la nit a Hamburg, una ciutat que anys enrere acollia pescadors i mariners que tornaven de molts dies de soledat enmig del mar nòrdic. Això va fer augmentar automàticament l’oferta lúdica, nocturna, d’oci, vici i sexe de la ciutat i encara avui es conserva, tot i que enlloc de pescadors i mariners hi ha joves que tiren la canya a les noies i naveguen molt per Internet. Allà vam estar-hi tan sols una tarda i una nit i vam anar directe a Amsterdam.
Aquesta ciutat va ser la darrera del nostre primer interrail i pràcticament va tornar a ser-ho d’aquest últim. Vam perdre’ns pels canals unes quantes hores i pels cofeeshops unes quantes altres i vam acabar d’oblidar els petits detalls que podien enterbolir el viatge. Un cop ja estàvem desorientats del tot vam saber trobar algun transport (no recordo quants ni quins) cap a Eindhoven per agafar l’avió que ens portaria a casa.
I així es va acabar la ruta europea, amb uns quants quilòmetres recorreguts, unes quantes becaines al tren, unes quantes amistats noves, unes quantes converses transcendentals, unes quantes cerveses vessades, unes quantes fotografies poc fotogèniques, uns quants canvis de look espontanis, uns quants check-outs maleïts i uns quants moments plens d’agulletes de tant riure. Això vindria a ser el viatge de l’interrail. I si l’objectiu hagués sigut passar-nos-ho bé i forjar amb acer la nostra amistat ho haguéssim aconseguit. Però diria que teníem un altre objectiu més ocult.

 

Euromissió

Amb la visita fugaç al pais guanyador del mundial ha començat l’etapa europea del viatge. Una etapa en la que gaudiré de la companyia d’un amic de tota la vida de Mura i Manresa, en Jordi Roca, durant les properes dues setmanes.

Ja vam fer un viatge semblant fa uns set anys juntament amb en Marc Camprubí i sabent com va ser hem volgut tornar-ho a repetir. Els dos vam decidir en una tarda, o més aviat en deu minuts, el punt de partida de la nostra odissea europea. El mètode d’elecció es va basar en una cerca del vol més barat i llunyà possible. Un procediment que vam repetir un parell de dies més tard per escollir el vol de tornada. El resultat ha estat: començar a Polonia i acabar a Holanda. Entremig anirem canviant de ciutat amb el transport més clàssic, el tren, aprofitant que és l’últim any que em puc beneficiar del bitllet combinat de l’Interrail. Això ens donarà força llibertat de moviments i ens ajudarà a dissimular la nostra falta de preparació. No sabem a quins llocs anirem simplement ens deixarem guiar i emportar per la situació. De moment la primera ciutat, Poznan, ja ens ha sorprès gratament pel seu alt nivell de bellesa tant arquitectònica com femenina i la seva habilitat per cuinar patates amb patates. Esperem que totes les ciutats europees rebin a dos “polacs” tant agradablement com ho han fet els polonesos.

 

 

De visita al país que m’ha criat

Després de més de nou mesos voltant pel món he arribat a casa altre cop. I sembla mentida com pot arribar a canviar la sensació d’estar a casa en uns mesos. Ben bé he tingut la percepció que tenia quan era petit i anava descobrint el meu entorn més proper. El que abans era rutina es presenta ara com una experiència quasi nova. Tenia moltes ganes d’anar a fer Pro Evolutions amb els amics al soterrani de casa, de prendre unes cerveses al Toni’s i acabar a la Carpa del riu, de passar hores a la piscina de Mura o jugar a frontó, de menjar gaspatxo o embotit i de fer botellón a Extremadura… de fet només estic per aquí dotze dies i he aprofitat per anar als tres pobles on hi tinc la gent que estimo més de tot el món i que automàticament es converteixen per a mi en els pobles més acollidors on hi he posat mai els peus: Manresa, Mura i La Granja de Torrehermosa (Ja faré una entrada per a cada un d’ells més endavant).

En teoria he vingut perquè Espanya ha guanyat el Mundial i és una parada més del viatge, però he d’admetre que m’ha anat com anell al dit perquè he pogut veure persones que trobava molt a faltar (tot i que encara no els he pogut veure tots) i la situació econòmica que passo en aquests moments agraeix no tenir despeses aquests dies. Ara he de resoldre alguns comptes pendents amb assegurances i altres històries per poder marxar uns dies més per Europa amb un amic de tota la vida. No sabem ben bé on anirem, només sabem que voltarem dues setmanes pel vell continent i tornarem per assaborir les festes majors de Manresa, Mura i potser alguna altre que valgui la pena.

 

 

Londres

He estat cinc dies a Londres bàsicament per les connexions de vols, em venia de passada i més barat per arribar cap a Espanya. La sensació que m’ha donat ha estat de transició, no només per la finalitat de passar per Londres per tal d’arribar a un altre lloc, sinó pel punt del viatge general en el que es troba aquest destí. Per una banda em recordava a l’etapa anterior al començament del viatge perquè tornava al continent on he viscut sempre i vaig veure més espanyols allà que en tot el viatge junt, però alhora també a l’última etapa del viatge, Sud-àfrica, per l’idioma, el futbol, l’arquitectura, el menjar… i també recordava a Nova York, com a ciutat enorme, però sobretot com a punt d’unió multicultural i ètnica. I aquest últim punt també em feia recordar a altres països com l’Índia, Japó… vaja, que no sabia ni on era.

Molta gent diu que Londres és una ciutat preciosa i plena d’encant. És cert que algunes construccions com el Big Ben o la Torre de Londres són admirables, la particular cultura anglesa dota de caràcter a la ciutat i els parcs que hi ha escampats per tota la ciutat donen un aire fresc. Però tot i això vaig trobar-la una ciutat freda. Malgrat ser estiu el temps no acompanya, més aviat t’acompanyen sempre els núvols i la pluja. I potser el temps fa que la gent també sigui freda; cadascú va a la seva i costa fer néixer converses del no res, tot i que tinc la sensació que a la resta d’Anglaterra és pitjor perquè a les ciutats grans sempre t’hi trobes gent oberta a tot.

Un altre tema delicat de Londres és el preu que es paga per viure-hi. Feia temps que no estava en un país ric i em feia mal pagar més de cinc euros per un viatge en transport públic o una cervesa, fet que em va fer estar bastant quiet per no gastar el que no tenia. També havia de fer una bajanada de les meves però en tants pocs dies no vaig tenir l’oportunitat de trobar soldats reials accessibles ni un ambient o muntatge adient per a fer un número al Piccadilly Circus. Potser hi tornaré més temps i ja ho faré perquè ara he de buscar feina per seguir viatjant i Anglaterra no és un mal lloc.

Tornant a casa

En un dia com avui, 26 de Juliol, va arribar al món algú molt especial. Un home que ha donat als altres tot el que ha pogut donar de sí mateix i molt més del que una persona és capaç d’entregar, que ha intentat ensenyar, ajudar i guiar sempre a tothom des de la seva meditada i honesta visió de la vida i el món. Ha sigut, és i sempre serà un referent per a mi, i consideraré la meva vida com un èxit rotund si mai arribo a ser com ell o, com a mínim, ell sent orgull de mi. Perquè m’ho ha donat tot, m’ha fet ser com sóc i si jo tinc alguna cosa positiva estic segur que és per culpa seva.

Fa molt temps que no el veig i l’he trobat faltar tot aquest temps, però no per això he deixat de seguir els seus consells. Sense ell he donat una volta al món, he estat per setze països diferents durant més de nou mesos, però avui que és el seu aniversari no podia estar enlloc més que no fos a casa felicitant l’amo de l’espermatozou que em va crear. Espero que una abraçada i felicitació en viu després de tant temps sigui prou bon regal per a tu, Jordi. Uns dies més tard torno a Espanya perquè va guanyar el Mundial i avui torno a casa per celebrar l’aniversari del meu pare. Això no vol dir que el viatje s’acabi aquí, seguiré viatjant amb l’objectiu d’aconseguir diners perquè estic escurat, però val a dir que aquest és un punt d’inflexió del viatge important. Us deixo un vídeo que resumeix una mica tot aquest temps:

 

 

 

Comencem bé…

Ja comencen a treure el cap alguns petits indicis que pronostiquen un viatge dissortat. Ja abans de marxar em feien patir algunes coses com per exemple que alguns destins del sud-est asiàtic que havia triat han patit catàstrofes naturals; o que una setmana abans de marxar em vaig adonar que marxava un dia més tard del que em pensava; o que l’acadèmia d’anglès encara no m’ha dit res després de 2 setmanes d’haver-la reservat i pagat; o que últimament no vaig massa fi de la panxa… Però el primer dia ja m’he trobat amb algun mal tràngol que m’afecta més directament. He estat molt a punt de quedar-me a Barcelona sense viatge. Quan feia el Check-in, una hora abans que marxés l’avió, m’han demanat el bitllet de sortida d’EUA, que evidentment encara no tenia, per poder agafar l’avió.  I ja em veus a mi i els meus pares corrent dins l’aeroport per comprar qualsevol vol de tornada amb dret de cancel·lació, però en aquests casos l’oferta no és massa bona. Al final la broma ha costat 2000 euros, que espero que siguin de Huelva. Però no n’hi havia prou, i a Dusseldorf(Alemanya), on he fet escala, he continuat amb la mateixa tònica. Primer, el vol s’ha endarrerit i han canviat la porta, una estratègia perfecte per despistar-me i pensar que se m’havia escapat l’avió, però el més bo és que he tornat a caure en la trampa d’abans. M’han tornat a demanar el vol de tornada, aquest se l’havia quedat mon pare, i no sabia ni el dia, ni el codi ni res, l’únic que sabia és que faltaven cinc minuts perquè marxés l’avió i m’estaven esperant mentre jo intentava contactar amb casa perquè em donessin la informació del vol. Total, apurant l’últim segon he aconseguit la informació i m’han deixat passar. A més ha estat graciós perquè a sobre d’arribar l’últim, he estat amunt i avall buscant el seient 13A fins que m’han dit que no existia (i és que era el seient del vol de Barcelona). Al final m’han deixat seure on m’ha donat la gana per tal que parés de fer el pena ja que no anàvem sobrats de temps. Comencem bé… donant la talla des del principi, ves a saber com acabaré d’aquí un temps…