L’Open en viu

Després del bon paper dels tennistes espanyols i la seva gran presència a setzens, hi havia moltes expectatives  que arribés  algun d’ells a la final. Però el genoll del Nadal i l’eliminació de la resta han fet que els seguidors d’Espanya s’enduguin una decepció ben gran en aquest primer Gran Slam. A mi realment m’importava ben poc (a part de la gracieta de regalar la samarreta del Barça als merengues) i el tennis mai ha estat la meva gran passió, però vaig presenciar una sessió molt interessant amb tres partits de remuntades on jugaven els millors jugadors i jugadores de tennis  i els possibles guanyadors de l’Open: les Williams i el Federer. Teòricament el partit de la sessió de nit començava a quarts de vuit però el partit del Federer no va acabar fins a les 8 del vespre, així que Tsonga i Djokovic van haver d’esperar més d’una hora. Imagineu-vos si hagués jugat algun espanyol, que sempre anem tard a tot arreu. En aquesta imatge es veu l’excitació que provoca guanyar un set.

No vaig fer cap gran bestiesa com saltar a la pista o alguna cosa per l’estil perquè en tot moment hi havia els membres de seguretat pendents que ningú interrompés el partit i, pel que em van dir, la multa que em podia caure m’hagués fet acabar el viatge de cop. No sabia que fossin tant restrictius: a l’estadi no es pot fumar, ni gravar vídeos i, mentre el partit està en joc, tampoc pots aixecar-te del seient ni cridar. Tamnateix em vaig arriscar una mica fent entrar la càmera de vídeo i gravant jugades del partit. Evidentment, durant el partit de les tennistes no em vaig masturbar però sí que ho vaig fer veure, tapat amb un llençol-pancarta on hi posava: M’ESTEU POSANT CALENT! i això era del tot veritat, perquè no només vaig faltat de sexe, sinó que les tenistes no estaven gens malament, a sobre ensenyaven les calces tota l’estona i per acabar-ho de rematar, els seus crits (sobretot els de l’Azarenka) donaven peu a molta imaginació. També vaig fer una de les pancartes més estúpides que s’han vist als estadis on hi posava: VAMOS OTOÑO! No té cap mena de sentit però va ser una broma que teníem un holandès i jo. Ell es pensava que otoño era coño i que servia per animar, així que mentre uns animaven al Federer o el Davleshenko i  cridaven Come on Roger o Let’s go i duien banderes de Suïssa o Rússia, nosaltres anàvem a favor de la tardor. Com a mínim ens fa cas i va venint cap aquí a Austràlia.

PD: D’aquí poc penjaré els vídeos, quan tingui Internet durant una estona, que la cosa va lenta. Si ja no ho vaig penjar en directe tampoc cal que m’afanyi no?

Austràlia “opens” the door

Ja sóc a Austràlia. Ja sóc a l’altra banda de l’equador i aquí tot va del revés. I per arribar-hi també ha anat tot una mica del revés. Com és habitual, vaig arribar justíssim de temps a l’aeroport de Singapur i quan estava facturant em van demanar el visat per entrar a Austràlia. Desconeixia que necessités visat però només tenia cinc minuts per aconseguir la paperassa que em permetés entrar al país i ho necessitava sí o sí. Tot i l’estrès, finalment em van vendre el visat allà a l’aeroport i vaig poder avançar al següent nivell. Després vaig haver de passar els controls de seguretat, em van escorcollar la bossa i es van quedar una forquilla untada de xocolatina de Big Island (amb això sí que els dono la raó perquè allò podia servir per un atac biològic tranquil•lament). Jo que estava preocupat perquè no se m’escapés el vol i aquest va i surt una hora i mitja tard. Tal i com estava anant tot, quan hi havia turbulències i el pilot demanava que ens poséssim el cinturó de seguretat ja em temia el pitjor, però afortunadament vaig arribar a Austràlia sa i estalvi. Vaig arribar al país però no a la destinació perquè per arribar a Melbourne havia de fer escala a Darwin i havia de sortir, agafar la maleta, tornar a facturar-la i tornar a entrar. I un altre cop vaig tornar a passar pels controls de seguretat i vaig ser un dels escollits a l’atzar per passar un test sobre materials explosius. Després d’una nit moguda, vaig arribar a l’aeroport de Melbourne però havia d’arribar a l’hostal que tenia reservat. I no tenia l’adreça, ni bateria al netbook, ni Internet, ni adaptador, ni dòlars australians per saber on havia d’anar. Finalment vaig arribar a l’hostal mig coix i em vaig posar a clapar, abatut pel jetlag. Al cap de poc em vaig adonar que la meva habitació era el punt de reunió de l’hostal i la màxima expressió del desgavell i el desordre. Sent com sóc, no m’era cap problema sinó al contrari, però no m’imaginava que arribaria tan lluny. La imatge ho diu tot.

Aquesta foto la vaig tirar el dijous a les quatre de la matinada a la nostra habitació i els artífexs eren uns anglesos amb qui havia sortit una estona abans i ja aleshores l’havíem liat amb els diaris del quiosc, els va fer gràcia fer de repartidors de diaris. la policia ens va veure amb els diaris i no els va fer tanta gràcia.

Els meus companys d’habitació es van enfadar bastant però reconec que vaig riure una bona estona. Entre les ressaques i que en aquest país tot és caríssim (l’autobús costa 3’5 $ australians) m’han passat les ganes de fer res aquests primers dies. Però a partir d’ara m’he proposat veure allò únic d’Austràlia i gaudir de les oportunitats que ofereix un lloc tant llunyà com són els paisatges, els animals i l’Open. I espero fer-ho en tres dies encara que em costi diners. He intentat entrar a l’Open com a periodista per regalar una samarreta del Barça al Nadal però altre cop m’han fet llargues (el nom d’Open no li escau gens, la veritat). Finalment aniré a quarts de final com a espectador però el problema és que pel partit del Nadal ja no hi havia entrades, així que penjaré a la web els sets del Federer o el Djokovic. I si puc liar la troca d’alguna manera ho faré, no en tingueu dubte, ja que no funciona per les bones… També espero penjar fotos de cangurs i coales salvatges (no del zoo, que no té gràcia) i fer algunes fotos panoràmiques d’algun dels punts més emblemàtics del sud d’Austràlia. D’aquí un parell de dies veurem què pot donar de sí Austràlia. Precisament avui és el dia nacional d’Austràlia, així que m’he motivat bastant.

Singular Singapur

Singapur és un país estrany. És la màxima conclusió a la que he pogut arribar en els dos dies que he estat aquí. És un d’aquests països ciutat-estat com Mònaco o el Vaticà, on l’únic que hi ha és la pròpia ciutat. També és un d’aquells països com Andorra on no es paguen les taxes, o més aviat es paguen i te les tornen a l’aeroport. També és un país com Holanda, que va creixent i va fent-se un lloc al mar amb la sorra de les illes del costat (que es van encongint). També és un d’aquests països com el Marroc on el regateig és necessari a l’hora de comprar qualsevol cosa. No ho havia vist mai: vaig anar de compres perquè necessitava reemplaçar la càmera que se m’havia trencat i vaig sortir mig borratxo d’una botiga perquè el venedor m’anava portant cerveses mentre em venia la càmera. l també és un d’aquests països com Suïssa on tenen quatre llengües oficials, l’anglès, el xinès, el malai i el tamil. I això no és el més curiós, sinó el fet que hi convisquin tantes ètnies diferents com xinesos, indis, indonesis, àrabs i occidentals sense que n’hi hagi cap de predominant.

Però el que realment fa que sigui un país estrany és que el lleó sigui el símbol i formi part del nom de la ciutat quan mai n’hi ha hagut cap. Singa-pura significa ciutat-lleó perquè en teoria els descobridors en aquella època els va semblar veure un lleó. Una de dues: o no sabien diferenciar entre els tigres i els lleons (tigres sí que n’hi ha per aquesta zona) o prenien moltes drogues. Suposo que per evitar futurs errors ara són tant estrictes amb les drogues i el seu consum és penalitzat amb la pena de mort. Però em direu que no hi va intervenir la droga quan van fer aquesta estàtua, símbol del país? Un lleó-sirena? What’s this fucking thing!!

 

Les cinc puntes de Taiwan

L’illa de Formosa, República de Xina o Taiwan és un país petit però ben parit, una illa que anys anteriors es subhastava entre diferents països com la Xina i Japó però que finalment va aconseguir independitzar-se i s’ha erigit com un dels tigres asiàtics i un dels països a tenir en compte mundialment (sense anar més lluny el mercat taiwanès està per davant de l’espanyol). Tot i aquesta autonomia política i distinció cultural, Taiwan no deixa de ser a simple vista com la Xina , amb molta gent, molts cartells, molts temples, molt menjar i molts ulls xinesos. A la bandera enlloc de les estrelles hi ha un requadre blau amb un sol blanc, potser per diferenciar-se dels seus veïns com la nit i el dia, però sense oblidar que, al cap i a la fi, el sol és una d’aquestes estrelles. Després d’estar en aquest país cinc dies he conegut les cinc puntes de l’estrella d’aquest país: la salut, la cultura/religió, el paisatge, el mercat i la gent. Més enllà de la dèria per les mascaretes que tenen molts taiwanesos, la SALUT és molt important per a ells, com suposo que ho és per a altres països asiàtics, ja que es prenen molt seriosament el culte al cos. Tenen molt arrelada aquesta idea de cuidar-se i una bona prova és que tots tenen més anys dels que aparenten. Una cosa que em va sorprendre és la quantitat de centres de salut, estètica, gimnasos i massatgistes que hi ha a Taipei, fins i tot surten marcats als mapes turístics. A més tenen un preu assequible perquè tothom hi pugui anar. Jo vaig pagar 6 euros per una hora de massatge a l’esquena i 6 més per una altra hora als peus. I em van parir un mal de collons, però es veu que es tracta d’això.

Igual que als banys termals, que tenen unes substàncies que et fan sentir punxades però que van bé pel cos. Vaig anar a uns “hotsprings”, on m’hi vaig banyar en calçotets i vaig suportar les punxades i les calors fins que vaig poder. I encara que de vegades el menjar sembli fastigós , els òrgans, el marisc i les verdures que mengen són molt saludables i anti-cancerígenes. O almenys és el que diuen i m’ho crec perquè no té res a veure amb els Pato Beijing, Cerdo feliz o Muralla xina que hi ha a Catalunya. A part de la CULTURA de la salut i del menjar, també és molt important la religió. A Taipei hi ha uns quants grapats de temples de totes les mides i edats. Alguns d’històrics, altres de molt prestigiosos i altres que semblen un garatge. Però tothom pot anar al temple de prop de casa a fer ofrenes i oracions i inclús hi ha petites estàtues sense temple al mig del carrer perquè puguis fer la teva oració ràpida tot anant a la feina. El procediment pel que he entès és: fer una ofrena (normalment menjar) als déus, agafar un encens, fer una oració demanant el que vulguis i deixar-lo a la safata fins que ja no tinguis més oracions a fer.

Aleshores agafes l’ofrena, que ja ha estat tastada pels déus, i te’n vas cap a casa. Bastant semblant a això és una de les tradicions més importants de Taiwan: el cap d’any lunar, que enguany és a principis de febrer i culmina amb el festival dels fanals. M’han explicat algunes tradicions que fan aquests dies, com posar un sobre amb diners a les bústies pels fills (sense històries de reis d’orient ni Santa Claus) o escriure desitjos per a l’any entrant en xinès tradicional, en unes teles  penjades. Pel que fa a la cultura de l’oci, acostumen a passar les estones lliures a les fires i sales recreatives dels mercats de nit i tenen una sèrie molt seguida per petits i grans que són uns titelles de sexe dubtós que lluiten. El PAISATGE de Taiwan és una de les coses que m’ha faltat per descobrir del tot, ja que només he estat a la part nord de l’illa. El temps no em va donar per més i no vaig aconseguir llogar un cotxe com pretenia, però amb el que vaig veure ja vaig quedar satisfet. Per una banda vaig gaudir del paisatge urbà de Taipei, una ciutat de molts contrastos. En menys de 100 metres quadrats pots trobar-te amb edificis i gratacels totalment moderns, temples de segles anteriors i carrerons i casetes antigues. I sobretot Taipei compta amb el que va ser durant uns anys l’edifici més alt del món, el Taipei 101, desbancat fa quatre dies per la bogeria d’edifici de Dubai. Des d’allà es pot observar a vista d’ocell tota la ciutat i veure les llargues avingudes com si fossin fils i les persones com si fossin partícules. Un paisatge urbà vist des d’un mirador del tot . Un altre paisatge molt curiós i típic de Taiwan que vaig visitar va ser Yeliou. Un cap al nord de l’illa on hi ha pedres que han sofert l’erosió del mar i han agafat una forma del tot curiosa. La pedra més famosa i símbol de Taiwan té una forma semblant al cap d’una reina, i d’aquí que li posessin el nom de Queen’s head rock. La llàstima és que no es podia entrar a veure-la perquè estaven rehabilitant la zona per por  que caigués el cap de la reina amb l’erosió del vent i les manasses dels turistes. Però sí que es podia  veure la zona on hi ha els fòssils de flor i  les pedres espelma, bolet i gelat… són els amos batejant!

Taiwan és famós mundialment per les exportacions al MERCAT mundial i tothom té a la ment l’estampa de “Made in Taiwan”. No vaig visitar cap fàbrica. Ho hagués hagut de fer, però ja em vaig adonar de la mà d’estoc que tenen al país. Caminant pels carrers i avingudes de Taipei sents l’assetjament que provoca l’allau de cartells i publicitat i no veus més que una quantitat enorme de botigues i negocis de tot tipus. Però la veritable essència del mercat taiwanès apareix a la nit i als carrers més estrets. Quan es fa fosc les botigues munten una paradeta al carrer i aconsegueixen algun metre més per mostrar els seus productes. També s’omple de paradetes de menjar ràpid a l’estil xinès, de petites proporcions però d’un preu de broma. També s’ha de vigilar de no fer com jo, que al veure que tot era tant barat vaig fer set àpats i em vaig empatxar de valent amb la qual cosa l’endemà vaig estar tot el matí amb mal de ventre. I com a bon mercat no hi poden faltar les paradetes ambulants de roba, moneders i bolsos… a l’estil “top manta”. Aquestes parades són il·legals i els venedors estan pendents en tot moment que no vingui cap policia que els multi, i es comuniquen entre ells per l’auricular. Segons deia una venedora, últimament la policia és molt estricta i han de fer i desfer la paradeta vint vegades cada nit. Cada barri té un mercat de nit, que obre des de les sis a les dues de la nit i és el que dóna més vida a la ciutat. No tenen el barri xinès però tota la ciutat n’és un d’enorme. Els taiwanesos són exageradament bona GENT. M’ho havien dit abans però no m’imaginava que arribarien a tal punt d’amabilitat i simpatia. No sé si són així només amb els turistes o amb tothom, si som nosaltres o ells els estranys. Només arribar vaig coincidir amb un home a l’autobús que em va introduir a la ciutat, em va ajudar a arribar a l’hostal i fins i tot em va convidar a sopar. Quan estava perdut o situant-me amb el mapa sempre em venia algú o altre a oferir-me ajuda sense que els hi ho demanés, i un d’aquests cops vaig conèixer un noi que em va acompanyar al Taipei 101 i vam pujar junts a dalt de tot. Quan vaig voler anar a les fonts termals, al metro vaig conèixer un taxista que em va aconsellar un altre lloc on anar més barat i m’hi va portar amb el seu taxi sense cobrar-me res. I allà a les fonts vaig conèixer un altre taiwanès amb qui vaig anar al Nightmarket i també em va convidar a sopar. I la mestressa de l’hostal també era molt agradable i em va regalar un pastisset tradicional taiwanès i em va fer un descompte perquè l’últim dia començava obres al lavabo. És a dir que malgrat sembli un lloc de difícil adaptació per la diferència de cultura i llenguatge, els seus habitants fan que et sentis el més còmode possible. Després d’explotar en el sector de la indústria, Taiwan ara vol fer-se un lloc en el sector turístic i aquí a Singapur ja m’he trobat amb varis cartells i ofertes per visitar Taiwan amb el lema de “Taiwan et toca el cor”. Doncs trobo que és un bon lloc per visitar i no sé si et toca el cor però segur que et deixa molt bon record. De fet, per tenir un record em volia fer un tatuatge que hi posés “”Made in Taiwan”” però hagués estat un inconvenient molt gran a l’hora de banyar-me i prendre el sol, així que he decidit postposar-ho per a més endavant.

Lost

Després de l’enquesta sobre Lost, ha quedat molt clar que la Kate és el personatge preferit de tots els perduts i la que atreu més als seguidors d’aquesta intrigant sèrie. Dubto que els que l’heu votat us hagueu fixat més en la seva qualitat interpretativa i el seu carisma que en la seva encisadora figura. Almenys això és el que em passa a mi i possiblement a un 99% dels homes no els faria res quedar-se en una illa amb la companyia de l’Evangeline Lilly, una noia amb una tendra mirada i un fort caràcter. Ja m’hagués agradat entrevistar-la ja, i era el meu objectiu, però els contractes televisius no m’ho han permès. Vaig posar-me en contacte amb els productors de Lost per demanar una cita amb algun dels actors o treballadors de la filmació, aprofitant que tots ells estan rodant les últimes i definitives escenes a l’illa, i fer-ne un petit reportatge. No va resultar fàcil perquè tenien vacances entremig i cada cop que trucava em donaven un altre número fins que el cinquè cop em van atendre. I total, perquè després em diguessin que moltes gràcies per l’interès però només concedien entrevistes als periodistes de la Cuatro i la Fox. Sense el seu permís, encara que tingués el carnet de periodista internacional, el dret a la informació i tot el que em pogués inventar, no podia fer públic res que tingués a veure amb la sèrie.

El mail que em van enviar per dir-me que no podia entrevistar a ningú. Ja m’imaginava que no em concedirien una entrevista així com així -s’havia de provar si més no- però també tenia fe en topar-me amb algun d’ells fora de rodatge. Oahu no és tan gran, hi he estat prou temps i sé de molta gent que se’ls havia trobat voltant per l’illa. Però no he tingut sort i al final he marxat d’aquí sense poder-los veure, fet que em faria sentir força fracassat sinó fos perquè he fet altres coses com dormir a la platja on dormien ells, passejar per la vila de la Iniciativa Dharma, trobar les restes dels avions estrellats i anar a l’estudi on graven escenes interiors (búnquers i estacions..). Més del 90 % de la sèrie està gravada a Oahu (inclús les escenes que estan ambientades en llocs com Corea, Los Ángeles, Sydney…) i quan recorres aquesta illa et dóna la sensació d’estar dins la sèrie, i encara més quan t’acabes perdent en aquelles selves.  També sóc un fan de Lost i aquests dies estic tornant a mirar les dues últimes temporades per poder seguir el fil de la sisena ja que és d’aquelles sèries amb una trama enrevessada. Entre els flashbacks i flashforwards, els canvis en el temps, els fums, búnquers, temples i totes les coses rares que hi ha a l’illa, els del vol 815 i els altres i els altres dels altres… tot plegat fa que hi hagi un embolic considerable i que apareguin dubtes existencials en la majoria dels episodis. I això que només queden menys de vint capítols per respondre tots aquests interrogants i altres que se n’afegiran. Aconseguirà l’última temporada satisfer a tots els seguidors de la sèrie? Ens decebrà el seu final? Serà capaç d’anar-se’n de l’olla encara més? S’acabarà follant algú més el Sowyer? Què farem quan s’acabi la sèrie? Per quina droga ho substituirem? Són altres preguntes que també ens fem molts. No és freqüent que una sèrie causi tanta passió, tant neguit i tanta intriga entre els seguidors i que inclús aquesta faci modificar els horaris dels discursos del mateix Obama. Però s’ha de d’admetre que és una sèrie molt ben aconseguida, amb una producció pròpia de Hollywood i un repertori d’actors envejable que, acompanyat del suspens i l’intrigant fil narratiu que susciten els directors, fa que aquesta sèrie hagi creat tanta expectació. Si mireu per Internet hi ha molt spoiler i moltes teories sobre la sisena temporada i també algunes mentides. Algunes coses són segures com que començarà tal i com va començar la primera temporada, amb el Jack de protagonista; que reapareixeran els personatges morts, així com algun personatge nou… aquí teniu un paròdic episodi descartat de l’última temporada de Lost interpretat per un personatge inèdit: En Guillo va agafar un vol d’avió 516 que el portava cap a Hawaii, on havia de fer un curs d’anglès. Va creuar el Pacífic amb normalitat però de sobte van aparèixer les turbulències i l’avió es va començar a descontrolar fins que finalment va acabar estavellant-se contra una illa. Era el tercer avió que s’estavellava en aquella illa en menys d’un any i aquesta començava a estar plena de gent: el grup del John Lock, el grup del Jack, el grup del Ben, el grup de l’iniciativa Dharma, els rebels, el Jacob … i els dos hippies del Bernard i la Rose fent marranades entre els matolls. Els pocs viatgers que van sobreviure es van adonar aviat que aquella illa era un pèl estranya i en Guillo, que com altres en aquesta sèrie es va canviar el nom pel de Willy, va liderar un grup que aniria a explorar-la. Entre ells hi hauria Charles Whitmore, que també estava en aquell avió i com que té mala llet va acabar decidint el camí sense que ningú s’hi oposés. El grup de l’expedició va trobar el campament de la Dharma però semblava abandonat fins que van veure la Claire i el seu pare (i d’en Jack), que ja es coneixien amb el Whitmore d’antics negocis, partides de golf i nits al puticlub. Tots tres volien activar el fum negre per entretenir al John Lock i que deixés de fer bestieses, ja que l’illa estava tenint canvis constantment degut a l’explosió que havien causat en Jack i companyia 30 anys enrere. I havien completar l’objectiu de l’iniciativa Dharma abans que l’illa es traslladés a un altre planeta. I la missió de l’iniciativa Dharma només la sabia en Jacob, perquè en Ben no s’enterava de res i en Richard estava fent-se la liposucció diària. Evidentment en Jacob no estava mort sinó que havia agafat el cos de la Claire perquè, al no ser un humà de debò, podia agafar forma de qualsevol persona. En realitat tot allò era un experiment que estaven fent dos extraterrestres per tal de… LOST Fa ràbia quan apareixen aquestes lletres i et quedes amb les ganes de seguir veient què passa a continuació. Molts de nosaltres ho saciàvem ràpid amb el següent capítol que ens havíem descarregat d’Internet (aquesta sèrie té el rècord Guiness de descàrregues) però ara ens haurem d’esperar. Ben aviat tornarem a quedar-nos amb cara de tontos davant la pantalla amb les palles mentals que ens provoquen J. J. Abrams i Damon Lindelof.

Cap de setmana a Maui

Aquest cap de setmana he fet una escapada a Maui, una illa de Hawaii en forma de pera menys explotada turísticament que Oahu i Big Island. Vaig arribar-hi el divendres a la nit i vaig llogar un cotxe a l’aeroport per poder veure tota l’illa sencera al meu gust. Em va sortir carot però a aquelles hores no hi havia transport públic i no tenia lloc on dormir, és a dir que no tenia alternativa. Vaig dormir a un petit descampat de la carretera del nord i l’endemà em vaig llevar aviat per anar cap a la part sud de l’illa. Des d’allà s’hi poden veure l’illa de Kahoolawe i l’illot de Molokini i les balenes que venen d’Alaska (quina mandra no?) i es queden a les aigües càlides i tranquil•les de la costa de Maui (diuen que n’hi ha més de mil, jo només en vaig veure un parell a la tarda). Però em vaig avorrir aviat i vaig fer el contrari que les balenes, pujar cap al nord. Conduint per allà vaig parar un autoestopista que em va recomenar anar a Hana, a la part est de l’illa, assegurant-me que era el lloc més bonic de tot Hawaii. I no l’hi faltava raó, segurament és el lloc més salvatge i tropical, pel que fa a la flora, que he vist. La carretera s’endinsava en boscos de falgueres, canyes i palmeres, creuava cascades i quan finalment aconseguia sortir d’aquella selva se li apareixia a sota una cala protegida per penya-segats. Vaig estar en alguna d’aquelles platges fent bodyboard per últim cop fins que casi em trenco la crisma i vaig voler anar tirant milles. I vaig tornar a parar a una altra autoestopista, una vella encantadora que vivia en poble hippy on no gastaven electricitat i s’alimentaven de les granges ecològiques de la zona. Realment era un lloc molt pintoresc, autèntic, un racó de món d’aquells que desprèn una pau que t’atonta. Per aquella zona també hi havia cascades i gorgs, tot i que no rajava aigua abundant com de costum. Hi ha un lloc que es diu “the seven secret pools”, un riu ple de gorgs, tot i que la dona em va dir que en realitat n’hi havia 34, és a dir que n’hi ha 27 més de secretíssimes. No m’hi vaig poder estar gaire estona perquè havia de trobar l’hostal, que estava a l’altra punta de l’illa, i el camí no va ser gens fàcil. Vaig passar per un camí de carro durant una llarga estona i vaig xocar contra una vaca fosca o un porc senglar gran (de debò que no sé què era perquè era fosc, va passar molt ràpid i sóc miop però el que fos va torçar el retrovisor). Sort que al final el cotxe va quedar d’una peça perquè no vaig agafar assegurança.Un cop a l’hostal vaig conèixer un xilè culé amb qui vaig veure els cinc gols del Barça i vaig compartir molts àpats al McDonald’s. He menjat més cops McDonald’s aquest cap de setmana que en mig any a Catalunya, però és que és l’únic lloc on pots dinar per 3 euros. Amb ell vam anar al volcà (o més aviat a l’entrada del parc perquè no vam voler pagar els deu dòlars que valia entrar) i vam acabar de donar la volta a l’illa per la banda est. Si el dia anterior havia estat en un indret hippy i natural, aquest era tot el contrari. Vam parar a una zona plena de resorts i camps de golf on precisament allà havien acabat de fer un campionat mundial de golf . Vam remullar-nos una mica els peus en alguna d’aquelles platges i quan ja es va pondre el sol vam anar a tornar el cotxe a l’aeroport i agafar l’últim autobús cap a l’alberg. L’endemà al matí vaig reposar i aprofitar per preparar coses del viatge (comprar vols, reservar hostals etc. ) i vaig tornar cap a Oahu a passar les últimes hores a Hawaii. La vida hawaiana se m’ha acabat.

 

 

 

Vivint els canvis del volcà

Els volcans són un fenomen de la naturalesa intrigant. Són els grans de la terra, petites escapatòries de l’interior del planeta, xemeneies i saunes enormes i desaprofitades. I podria dir moltes ximpleries i donar-vos informació dels volcans, però tothom ja sap què és un volcà perquè és una de les coses que s’aprèn de ben xic i ja aleshores els trobem interessants. Aquest cap de setmana hem estat a l’illa dels volcans, Big Island, on hi ha el volcà actiu més gran del món i el que ofereix una activitat volcànica més espectacular. I també vam notar les seves conseqüències. Aquesta foto és del meu peu després d’estar en aquests volcans, però no cal que s’espantin els meus pares, no és cap cremada de lava. És una butllofa evolucionada que em vaig fer al Mauna Kea, perquè la lava s’ha amagat just abans que hi arribéssim. El Kilauea deixava anar rius de lava constantment i de forma controlada fins que hi vam arribar. També és mala sort que després d’estar 26 anys en visible erupció s’aturés just dos dies abans que l’anéssim a veure. Vam fer un vol en avioneta per sobre els volcans i les rodalies i després vam anar en cotxe pel parc natural i amb la intenció d’accedir al cràter del volcà Kilauea, però ens vam trobar que van tallar l’accés de moltes carreteres. Vam demanar als guardes el perquè i ens van respondre: “estant havent-hi molts canvis al volcà i per raons de seguretat, només poden accedir al cràter agents governamentals i investigadors”. Després ens toparíem amb una altra raó. El volcà estava traient gas tòxic i van començar tancar-ho tot i a avisar a la gent del perill, mentre passava algun cotxe de gent amb màscares de gas. Inclús no descartava una evacuació en qualsevol moment, fet que en el fons desitjava. Però nosaltres, com a bons catalans que som, no volíem malgastar els diners que ens havia costat entrar al parc i volíem no només  veure el cràter sinó també arribar-hi. Vam agafar un caminet i vam arribar al cràter, zona que, com era d’esperar, estava tancada per condicions d’emergència. Al diari d’aquí vam llegir que una part de la població de l’illa, els residents de les urbanitzacions de la zona pròxima als volcans, havia d’estar alerta i prendre mesures de protecció degut a la mala qualitat de l’aire, segons informaven i demanaven les autoritats hawaianes. Avui mateix també he llegit que just ahir s’estava cremant foc a la zona de Kona Sud, molt a prop d’on érem nosaltres. De fet l’últim dia que estàvem a Big Island vam veure uns núvols molt foscos i bromejàvem, sense tenir informació de res, sobre si seria l’erupció del volcà Kilauea o un incendi, però donant per suposat que seria un núvol. Sembla que al final la cosa anava de debò i n’hi ha un  que està cremant més de 400 hectàrees i encara no s’ha controlat. I sembla que les causes de l’incendi estan relacionades amb el volcà, com de costum, precisament ara que celebren el mes de conscienciació sobre els volcans (Volcano Awareness Month).  Aquests són alguns dels inconvenients que té una illa com la de Hawaii, on els volcans tenen tant protagonisme, tot i que també ho contraresten amb un encant únic. Encara vam tenir sort i sembla que vam marxar a temps perquè finalment vam poder gaudir de la visita de tota l’illa i els volcans sense cremar-nos. Uns volcans que normalment regalen un espectacle avorrit i pacient, però ens poden sorprendre en qualsevol moment i devastar aleatòriament el que els rodeja . I ens hem adonat de la vida que tenen aquestes estranyes muntanyes, hem presenciat aquests canvis d’humor que gasten, i aquestes maneres de cridar l’atenció tant imprevisibles.

 

Al cim de la muntanya més alta del món

Un dels propòsits que m’havia plantejat pel 2010 era pujar la muntanya més alta del món i ja l’he complert!! No he pujat l’Everest, que és la que està a més altura per tots aquells que es pensaven que la muntanya més alta del món era l’Everest (entre els que m’incloc).  Resulta que la més alta és el Mauna Kea, un volcà de l’illa de Hawaii, medint-la des de la seva base, que en el seu cas està per sota del mar. El dia 1 vam anar amb el cotxe de lloguer cap a la base turística del Mauna Kea i vam fer nit dins el cotxe en un parking del camí. La veritat és que vam tenir un sostre idíl•lic amb el cel plegat d’estrelles, constel•lacions i nebuloses fins que la lluna plena ho va eclipsar. Però això no treu que haguéssim dormit fatal gràcies al fred i la incomoditat que suposa dormir dues persones desorganitzades dins un cotxe petit. Però un cop va ser de dia, vaig començar a fer l’ascens fins al punt més alt, sense el Lara, que va decidir anar-hi amb el cotxe perquè no se la volia jugar amb el refredat que tenia. Ja sé que l’ascens no va ser des del principi, però per mi ja va fer el fet. Tampoc anava massa preparat, no duia botes adequades, ni forro-polar o jaqueta, ni pantalons llargs, ni guants… però amb el foular de l’AE Antoni Gaudí  ja en tenia prou. Qui s’han cregut que som! Això sí, a dalt feia un fred de collons, i un vent que quasi se m’endú muntanya avall (4200 metres són molts metres encara que estiguin al tròpic de Càncer). Allà dalt hi ha els observatoris més importants del món i unes vistes espectaculars, però no m’hi vaig poder estar gaire estona. Tampoc vaig veure ningú que passegés per allà o fes petar la xerrada, i de fet en tot el camí (anada i tornada) només vaig trobar-me una parella.

 

 

Bon any nou a tothom!

Bon any nou a tothom, el temps passa ràpid i de l’any nou hem passat al deu en només uns segons. En realitat el dia d’avui és només un dia, però el nostre calendari fa que sigui especial perquè ens permet fer una reflexió i revisió dels últims 365 dies i tenir uns propòsits i una perspectiva dels pròxims 365 més. Així doncs, si fem una revisió del 2009, ens adonem que han passat força coses: la crisis econòmica s’ha instal•lat en la majoria de països i al nostre concretament ho hem notat sobretot amb l’atur, els estudiants es queixaven pel pla Bolònia vivint a les universitats mentre es debatia la Llei d’educació, Penélope Cruz guanyava un Oscar mentre el Barça ho guanyava tot, ens quedàvem sense els fantasmes de Patrick Swayze i Michael Jackson, els polítics s’espiaven entre ells mentre el terrorisme continuava amb la seva feina, algú es va inventar la grip A i l’accelerador de partícules… i moltes més coses han passat i encara més que en passaran aquest 2010. I espero que, a nivell personal, tothom tingui motius per estar orgullós del 2009 i esperances per millorar, tot el que es pugui, durant el pròxim any. Tenim a les nostres mans plantejar-nos uns bons propòsits que ens ajudin a encaixar bé tot el que ens depari el nou any i acostar-nos més als nostres desitjos. Suposo que un any deu ser com un dia, sempre va bé començar-lo amb bon peu i amb una idea clara del que volem fer, però tampoc és imprescindible marcar-nos-ho des de l’inici. De fet, tot això tampoc es té massa en compte durant la revetlla i el traspàs d’any, que s’aprofita per fer l’animal i esbargir-nos, sinó més aviat després. Espero que hagueu passat un bon cap d’any, us hagueu divertit de valent i us hagueu menjat tot el raïm. Jo n’he tingut dos de traspassos, el de les 00:00 de l’hora de la meitat d’Europa (365 dies justos des de l’últim cap d’any) i el de l’hora de Hawai (365 dies i mig), i la veritat és que els dos m’han resultat força diferents dels que havia fet fins ara. Aquí els teniu: