Tornant a casa

En un dia com avui, 26 de Juliol, va arribar al món algú molt especial. Un home que ha donat als altres tot el que ha pogut donar de sí mateix i molt més del que una persona és capaç d’entregar, que ha intentat ensenyar, ajudar i guiar sempre a tothom des de la seva meditada i honesta visió de la vida i el món. Ha sigut, és i sempre serà un referent per a mi, i consideraré la meva vida com un èxit rotund si mai arribo a ser com ell o, com a mínim, ell sent orgull de mi. Perquè m’ho ha donat tot, m’ha fet ser com sóc i si jo tinc alguna cosa positiva estic segur que és per culpa seva.

Fa molt temps que no el veig i l’he trobat faltar tot aquest temps, però no per això he deixat de seguir els seus consells. Sense ell he donat una volta al món, he estat per setze països diferents durant més de nou mesos, però avui que és el seu aniversari no podia estar enlloc més que no fos a casa felicitant l’amo de l’espermatozou que em va crear. Espero que una abraçada i felicitació en viu després de tant temps sigui prou bon regal per a tu, Jordi. Uns dies més tard torno a Espanya perquè va guanyar el Mundial i avui torno a casa per celebrar l’aniversari del meu pare. Això no vol dir que el viatje s’acabi aquí, seguiré viatjant amb l’objectiu d’aconseguir diners perquè estic escurat, però val a dir que aquest és un punt d’inflexió del viatge important. Us deixo un vídeo que resumeix una mica tot aquest temps:

 

 

 

Un dia a Egipte

Abans de marxar d’Àfrica vaig fer una parada tècnica al país amb més història del continent: Egipte. Només hi vaig ser un dia perquè estava de passada com a punt de connexió entre vols, però vaig aprofitar per visitar-lo a càmera ràpida. Vaig sortir de l’aeroport i vaig agafar un taxi perquè em portés a donar una volta pel Caire durant tot el dia i em va tocar un taxista d’allò més peculiar. Conduïa a més de 120 km/h per la ciutat fumant i parlant amb dos mòbils alhora, dient marranades a totes les dones amb les que es creuava i quan sonava una cançó que li agradava deixava anar el volant i es posava a ballar o a picar de mans. I l’únic que sabia dir en anglès era good driver i no problem, però malgrat l’escassa conversa era ben entretingut. I evidentment em va portar a les piràmides de Giza.

Allà sense adonar-me’n ja estava sobre un camell fent un tour d’aquests turístics pel desert i vam cavalcar entre les sis piràmides, les tombes i l’Esfinx amb un guia que donava la sensació que s’inventava el que deia sobre la marxa. Em va sortir cara la broma, la veritat, però ja que estava un dia a Egipte no volia perdre’m una de les obres més impressionants de la raça humana. Encara em faig creus de com van poder construir uns edificis tant grans i perfectes amb les seves pròpies mans i suor cinc mil anys enrere. De vegades infravalorem les capacitats de l’home.

 

 

La cara oculta de Sud-àfrica

Sento no haver actualitzat els últims dies. La veritat és que ni tenia Internet (i quan n’he tingut no ha volgut deixar-me penjar el que volia) ni tenia massa cosa per mostrar-vos, ja que després de la final no he visitat res, simplement m’he quedat a Johannesburg esperant el vol de sortida. L’únic bo que he fet és festejar amb una noia de la ciutat. Ella m’ha explicat i ensenyat coses molt interessants del país, sobretot pel que fa a alguns aspectes de la societat sud-africana, que difícilment t’adones. Sabia que molts afrikaans, gairebé tots de raça blanca descendents dels colonitzadors holandesos, menyspreaven als conciutadans de raça negra. Però el que no sabia és que hi ha un sector de la població que encara està més mal vist en aquest país: els africans de fora del país. És un grup social força gran provinent de països com Moçambic, Botswana, Zimbabwe, Zàmbia… que arriben a Sud-àfrica amb una mà al davant i una altra al darrere amb l’esperança de trobar una vida millor, però que en la majoria dels casos es troben amb un rebuig constant al seu voltant. I es converteixen en un sector marginat que no pot introduir-se al món de confort que hi ha. Pel que sembla és un cas una mica similar al que passa a Estats Units amb els immigrants mexicans o altres.

L’exemple yankee no és en va perquè Sud-àfrica està considerada com la “Terra de les oportunitats” d’Àfrica i el seu capitalisme és encara més cruel que l’americà. Aquí pots fer-te d’or si tens sort i obres un negoci exitós, però si ets de la classe obrera ho tens magre. Els salaris són irrisoris (el mileurisme és gairebé el doble del que expecten) els horaris són abusius (entre 70 i 90 hores setmanals). El poder sindical brilla per la seva absència i el cost de la vida no es diferencia gaire de l’europeu o americà, fet que converteix en una odissea arribar a final de mes. El govern ignora olímpicament la situació i actua fent-se l’orni, o més aviat el boig. En alguns casos, com per exemple el que fa a la sexualitat (un tema important al país degut a l’alt índex de sida), la seva actuació supera el surrealisme: El president del país té vint-i-cinc fills i més d’un grapat de dones, tot i que no per això deixa d’escampar les llavoretes per on pot i després d’haver-ho fet amb una seropositiva sense protecció va declarar públicament: “cap problema, vaig dutxar-me després”. I el més fort és que la gent el creu i canvia els condons pel sabó, que resulta més barat. Però és que a part de pixar fora de test, el govern sud-africà també té la fama de corrompre’s a la que li ofereixen dos rands, i tenint en compte qui té els rands al país és fàcil imaginar-se el grau de preocupació de l’estat per les classes populars (com diria un altre tipus de popular: zero patatero).

Resulta lògic doncs que creixin barriades de barracons als suburbis de les ciutats on no es paga lloguer ni taxes de cap tipus. Esdevé normal llavors que la criminalitat es converteixi en una alternativa a la supervivència. És comprensible en aquest cas que en qualsevol cantonada et trobis gent demanant caritat i no és d’estranyar aleshores que s’accepti tot tipus de feina, com la prostitució o el tràfic de drogues, per tal d’ingressar alguna cosa. I el més graciós de tot plegat és que llavors et ve un afrikaans amb mansió i Mercedes i et digui que aquesta pobra gent és púrria, és un virus, és la font dels problemes del país…(us asseguro que no ho he sentit només un cop).

Però tot i això, encara corre una atmosfera d’optimisme i il•lusió pels carrers i puc dir que els sud-africans són gent amable, simpàtica i amigable. Potser perquè sóc estranger i només he estat poc més de dos mesos al país; sempre s’ha de quedar bé amb els turistes i m’han dit que per adonar-te realment de la situació del país has de viure-hi com a mínim mig any. Potser perquè sempre els queda déu que els augura un futur millor; el punt de fuga de la religió és molt comú en aquests casos i a Sud-àfrica hi ha esglésies a cada cantonada. O potser és que el Mundial ha esborrat tots els problemes haguts i per haver; el país sencer (sobretot el sector més humil) estava emocionat i il•lusionat amb la Copa del món i el bon paper de Sud-àfrica (encara que no hagi passat de grup va marcar tres gols i va vèncer França i això ha estat considerat un èxit vista la història de la selecció) i Ghana ha fet més feliç a tots ells.

O potser és perquè viuen en un país preciós que els regala un munt de paisatges i abundosa naturalesa animal, vegetal i geològica amb escenes espectaculars que el món occidental pagaria una fortuna per tenir. Sigui com sigui, resulta fascinant la manera com enfoquen la vida aquesta gent, com sobreviuen i s’adapten a les adversitats amb una eina que saben utilitzar molt millor que nosaltres: el somriure. Segurament molts dels que han vingut a veure el Mundial no s’han adonat gens de les condicions de vida que tenen la majoria dels sud-africans però segur que tots ells han gaudit del seu somriure, i és que personalment crec que Bafana Bafana ha guanyat una altra copa: La dels millors amfitrions dels mundials.

 

Temps al temps

Sóc a l’aeroport d’Auckland i aquest és el sisè i últim cop que vinc aquí. Torno a sopar al mateix restaurant de menjar ràpid del primer dia, l’únic que hi ha en aquesta planta, i els conservants del cúmul càrnic segueixen tenint el mateix sabor, però potser ara amb un regust de comiat. No només sembla que fos ahir quan estava al mateix lloc menjant el mateix sinó que podria arribar a semblar que m’he adormit mentre menjava. Podria haver estat una migdiada amb un somni de paisatges preciosos que mai havia vist abans, de bellíssimes persones que no havia conegut mai, d’experiències i sensacions que no havia sentit fins aleshores… on sembla que no hi hagi cap explicació ni sentit i simplement em deixi portar i em faci gaudir, igual que qualsevol somni. Lamentablement m’he despertat i amb els ulls encara aclucats només puc pensar que s’ha acabat massa ràpid pel meu gust. Al adonar-me que les patates ja s’han refredat m’adono de la fugacitat que té el temps.

M’acabo de llevar a l’aeroport d’Osaka i porto més de dos dies canviant d’aeroport, amb aquest ja en van quatre de seguits, per arribar a Japó. Entre tant canvi horari, de temperatura i de tiquets, ja no sé on sóc ni on he d’anar, com tampoc quina hora és ni en quin dia visc. I ni em preocupa perquè després d’haver gastat tantes hores viatjant, qualsevol lloc on vulgui anar em suposarà menys temps. Així que agafo un autobús i castigo el meu cul quadrat a sis hores més de transport. De camí vaig fixant-me en els senyals de trànsit que anem passant i encara que no entengui el que diuen dedueixo que ens anem acostant. Aleshores entenc per uns moments la infinitat que té el temps. Estic a l’aeroport de Bangkok i porto més d’un dia tancat aquí dins, però em sembla una eternitat i mitja. He acabat tots els recursos que tenia, he avorrit totes les distraccions, he esgotat tots els passatemps i encara em queda estona per passar aquí. Menjo sense gana per matar l’estona, començo a donar voltes per l’aeroport com un transeünt… llàstima que no tingui més son per passar aquesta avorrida situació per la via ràpida. Miro el rellotge i maleeixo un cop rere l’altre la immutabilitat que té el temps. Tota acció requereix un temps, i això més que ser una obvietat és una putada.

Sovint m’espanta la llibertat que ens roba el temps, cada cop més incontrolable, imprevisible, inoportú… i al dependre’n tant fortament per culpa de les obligacions que ens encarreguen altres ens en tornem súbdits. Bé, potser seria més idoni dir que és el rellotge i l’estil de vida ràpida amb estrès i puntualitat el que ens empresona, perquè en realitat el temps pot dependre de nosaltres mateixos. M’explicaré perquè ningú s’imagini una idea fictícia com la de les pel•lícules, novel•les o sèries: Segons les teories de savis com Galileu, Newton o Einstein (això li dóna més credibilitat al discurs no?) al referir-nos al temps, podem diferenciar dos tipus de temps: el temps absolut i el temps relatiu. A diferència del relatiu, l’absolut és el temps objectiu, infinit, immodificable… la base de tot que permet l’existència. Si mai es parés el temps (cosa que és impossible) significaria que no hi ha cap partícula viva en l’univers. No és temps tal i com l’entenem, és l’expressió de la successió de totes aquelles microaccions que hi ha en tot l’univers. Si les condicions ambientals fossin de tal manera que la llum, el so, les connexions nervioses etc. augmentessin velocitat, el temps també canviaria lleugerament perquè tot aniria més ràpid i per tant el que ara ens requereix una hora, ens requeriria 40 minuts per exemple. Però això significaria que qualsevol cicle s’acabaria també abans. Per tant, malgrat l’escala de temps sigui diferent, proporcionalment seguiria sent igual. El temps absolut és el tauler de joc, allò que permet l’esdevenir, que tot avanci i no es quedi sempre igual, perquè permet el moviment, des de la rapidíssima vibració de les partícules fins als lents desplaçaments tectònics. Però aquest temps és tan extens que permet una infinitat de temps dins seu, com si tingués vàries dimensions, i no actua igual a tot arreu perquè les circumstàncies i la percepció és sempre diferent. El que notem nosaltres és una dimensió del temps absolut, el temps que depèn de cadascú i que l’anomenaríem temps relatiu. Parlo del temps vital o relatiu, de la visió subjectiva de successos consecutius, l’únic temps que podem observar i al qual tenim accés degut a la nostra condició d’éssers subjectius. I és, de fet, el que realment ens importa i en el que ens movem i convivim. El passat, present i futur o els segons, hores i dies no són uns paràmetres establerts els quals nosaltres estem obligats a seguir, és bàsicament una idea o pauta que ens fem nosaltres per discernir tot el que veiem i vivim, i, com a tal, la podem mollejar, ignorar, magnificar… conscient o inconscientment. Per això la noció del temps varia en determinats moments i en determinades vides. El passat depèn de la nostra capacitat de memòria, com més memòria tinguem més passat tindrem (més llarg i complet serà). Per això segurament l’últim any d’un nen és molt més ampli, exacte i influent que el d’un adult. Inclús podem arribar a canviar el passat distorsionant els nostres records, donant més importància a uns fets que a uns altres o simplement oblidant el que vam fer. Per això un esdeveniment compartit per vària gent es converteix en un passat diferent per tots ells al cap d’uns mesos. Les coses passen i nosaltres les guardem, i d’aquest emmagatzematge tindrem una idea del passat o la història (personal o mundial). I no crec que m’equivoqui si dic que el passat sempre queda manotejat i impregnat de la nostra forma de pensar. El futur és tant sols un desig, una predicció o una possibilitat i no ha existit mai fins que ha deixat de ser-ho i s’ha convertit en present. Només és una idea abstracte inventada i podríem dir que depèn de les nostres expectatives i dels nostres actes. Quin és el futur de cadascú? No hi ha un futur escrit sinó una infinitat de possibilitats. I dependran de les esperances actuals, les conseqüències de les nostres accions,l’acció que volem dur a terme… i com que som nosaltres els que triem tot això, podem modificar el nostre futur. Només hi ha una cosa que no podem saber del nostre futur, que són les accions dels altres , tot i que sí que podem triar la nostra reacció. Per tant, és impossible establir un futur aliè a nosaltres, som amos de les nostres expectatives, les nostres accions i les nostres reaccions i això vol dir que som amos del nostre futur també. I el present és l’únic temps que existeix realment perquè el passat forma part de la memòria i el futur de la imaginació. Però de què depèn el present? És trivial i redundant dir que el nostre present depèn del nostre pensament i, en conseqüència, dels nostres actes, però també tenim influència en la durada del moment present. Quanta més disposició posem en el moment actual (sigui bo o dolent) més lent passarà, encara que després ens doni la sensació que ha passat ràpid. Haurem viscut el moment tant profundament que els segons s’aprofitaran al màxim, i just després s’esfumaran per romandre més temps en el nostre passat. Potser és que el passat es posa gelós del present i per això li roba unes quantes imatges, que passen de la memòria a curt termini a la de llarg termini instantàniament. Passa el mateix quan el que vivim és nou. Els primers dies de qualsevol cosa (escola, feina, relació sentimental, viatge…) sempre passen més lents que la resta, quan ja ens hem acostumat a la nova experiència i rebaixem l’atenció. I quan esperem alguna cosa sembla que l’estona sigui molt llarga perquè estem molt concentrats en el transcurs del temps. Si el que es viu es viu amb intensitat es viu més lentament, tot i que sembli al revés. Els segons de la vida d’una mosca que té vuit dies de vida es percebran més llargs que els d’una tortuga de tres-cents anys. Igual que els minuts d’un partit o d’una obra no seran percebuts igual per un jugador o un actor que per un espectador. Caldria entendre la relativitat del temps i la seva variació segons l’ésser que el viu, depenent de la memòria i la intensitat. Segurament hi ha una carència important d’experiments d’aquest tipus en persones o animals per la complexitat que suposa, però apostaria l’apèndix a que el temps no és el mateix per tothom perquè tothom el percep diferent. I és que la noció del temps és diferent per a cadascú. Tanqueu els ulls i conteu fins a seixanta. Quantes coses podríeu fer en aquesta estona? Dóna la sensació que moltes, però a la pràctica són molts els minuts que passem sense fer res. I podríem fer moltes coses. Aleshores qui té la culpa de la velocitat del tempo? Hem de dir que el temps va massa ràpid o que nosaltres anem massa lents? Les coses requereixen el temps que nosaltres li vulguem donar. Segons les circumstàncies, en un moment poden passar moltes coses com pot ser que no passi absolutament res. En un segon podem passar de l’eufòria màxima al més dolorós disgust. En un minut el panorama de tota una regió és capaç de canviar radicalment i no tenir res a veure amb el que havíem vist abans. En una hora hi ha temps suficient per crear un imperi o desbancar-lo. És aleshores quan ens adonem de la diferència entre l’abans i el després i, per tant, de la distància entre dos estats, prèviament iguals, que s’han separat, de forma estratosfèrica o minúscula, gràcies a una cosa: el temps. I és que el temps ho és tot en la vida, que canvia o s’acaba quan arriba l’hora. A vegades som com llampecs que sols il•luminem el nostre entorn durant un instant. A vegades som com simples notes dins una partitura que hem d’aparèixer en el moment oportú perquè la melodia soni bé. A vegades som com una roca que romanem en el mateix bosc eternament i no exhibim cap canvi. A vegades som com estrelles que anem donant voltes i voltes sense poder parar eternament… siguem el que siguem, ho som en un temps. Perquè tot allò que no apareix acompanyada de temps no podrà existir mai. El temps és l’última cosa que queda on ja no hi ha res i la primera que es presenta quan hi ha quelcom. El temps cura i alhora mata, el temps ensenya i també enganya, el temps obre portes i horitzons igual que en tanca. Potser això és una filosofada passada de voltes (us asseguro que no hi ha intervingut cap tipus de droga) i una palla mental considerable (no us asseguro que no hi hagi influït l’abstinència sexual). Simplement he estat massa temps reflexionant sobre el temps per adonar-me al cap d’un temps que he perdut el temps. I us demano perdó per haver-vos fet perdre el temps a vosaltres també. Però gastar el temps pensant en el temps mateix és una pràctica tan absurda i contradictòria com útil de tant en tant. El temps em perdonarà.

 

 

El Mundial s’ha acabat

Malauradament s’ha acabat el Mundial. Després de tot un mes de futbol ara hem de buscar noves distraccions. Suposo que no cal dir que ha estat el Mundial que més he gaudit, el que més he seguit i el que més he viscut. No m’he perdut ni un partit i he anat a l’estadi en cinc ocasions a veure els tres millors equips de la competició: Espanya, Holanda i Alemanya. I també vaig estar a la final i vaig fer el que vau votar a l’enquesta simplement disfrutar d’un partit d’allò més emocionant amb pròrroga i gol d’Iniesta als últims minuts.

He d’admetre que no m’esperava una resposta tant avorrida i ja havia parlat amb el Jimmy Jump i amb la Plataforma per les Seleccions Catalanes per fer alguna cosa (encara que ho sembli no és broma, realment ho vaig fer) però a última hora l’enquesta va capgirar-se i vaig decidir fer-vos cas. Al final va sortir tot rodó: mentre seguia tot el partit amb l’ambient de la marea roja, el Jimmy Jump gairebé va col•locar la barretina a la copa i el Puyol i el Xavi van mostrar la senyera al món. I ara jo torno cap a la ciutat que ha guanyat el Mundial: Barcelona.

El salt dels 25

Avui he fet vint-i-cinc anys i segurament ho celebraré a Porth Elizabeth després del partit d’Espanya-Alemanya en algun pub rodejat d’alemanys. Sigui quin sigui el resultat, la festa està assegurada perquè de fet estic vivint en un pis d’estudiants amb 7 alemanys i fa dies que esperem aquest partit. Fins fa ben poc no tenia ni idea d’on aniria després de Sud-àfrica un cop acabat el mundial. Amb l’eliminació d’Uruguai ahir, només tres països europeus poden guanyar la copa, així que ja m’he comprat el vol més barat que he trobat cap a Europa, a Londres, i d’allà aniré al país guanyador i tornaré a Catalunya, les dues opcions que vau triar a l’enquesta. Potser guanya Espanya i es fusionen les dues opcions, aviat ho veurem. Desafortunadament no veuré el partit a l’estadi perquè pujava molt el pressupost, però m’he regalat a mi mateix l’entrada pel següent partit d’Espanya, sigui la final o el tercer i quart lloc. És un bon regal d’aniversari crec. Fa dues setmanes va ser el meu sant i ho vaig celebrar tirant-me del pont més alt del món (a Bloukrans). Un salt molt més gran que el de passar dels 24 als 25. Aquí teniu el vídeo:

 

 

 

Un burro català enmig de la marea roja

Aquí ve una altra animalada. Vaig anar al partit d’Espanya-Portugal a veure el duel ibèric i em vaig disfressar d’un animal ibèric que no es té massa en compte a la península: el burro català. Precisament ara ve més a “cuento” que mai amb la decisió del Tribunal Constitucional, però ja tenia pensat fer-ho abans. No per anar en contra de la Roja ni crear polèmica política, simplement per diversió (com sempre).

Vaig pensar que seria divertit que enmig de la Marea Roja hi hagués un burro català i ho vaig fer i val a dir que m’ho vaig passar bastant bé. El més bo de tot és que la mateixa nit, contagiat per l’eufòria espanyola, vaig sortir de festa sol i vaig anar a un bar latino. Al cap d’una hora set jugadors de la selecció espanyola van venir al mateix bar a celebrar la victòria. Jo anava amb la samarreta del Barça del triplet i l’únic jugador relacionat amb l’equip que hi havia, en Reina, em va firmar la samarreta. Aquí teniu el vídeo: